Les maquinàries de comunicació dels partits polítics treballen a ple rendiment amb la vista posada al 29-N. És una batalla despietada per guanyar notorietat, col·locar missatges i marcar el relat. Amb un objectiu últim: aconseguir el teu vot!
Quan hi ha tan poc temps per vendre idees, el discurs es simplifica fins a convertir-se en tòpics virals. Tant se val si són veritat. I el canal predilecte són les xarxes, pel seu caràcter de consum flaix d'alt impacte. L'ultradreta fa temps que ha guanyat aquesta batalla amb memes, vídeos curts i posts que barregen humor, provocació i rebel·lia contra el sistema. Un ham atractiu per als joves, sobretot els nois, però també per a la gent gran, que rep i reenvia continguts manipulats sense cap filtre. I l'algorisme fa la resta. Els partits progressistes, veient que perden terreny a les xarxes, hi entren a competir amb les mateixes males arts. A les últimes eleccions al Brasil, Lula s'ha encomanat al diputat André Janones, "el general", que ha sacsejat la campanya (i els resultats?) "amb vídeos verticals, titulars alarmants i apel·lació directa a les emocions", segons expliquen diversos mitjans. Tot per la victòria? A l’esquerra hi ha debat sobre el mètode.
Paradoxalment, la campanya política a Espanya ha coincidit amb la Setmana Mundial de l'Alfabetització Mediàtica i Informacional, que la UNESCO convoca cada any a finals d'octubre per reflexionar sobre com consumim la informació i com ens podem defensar de la manipulació. Aquest any, la Plataforma per a l'Educació Mediàtica, integrada per 46 entitats, ha publicat un manifest que demana al Govern de la Generalitat que faci de l'alfabetització mediàtica una política estratègica, amb pressupost propi i adreçada a tothom. Perquè ens entenguem: el manifest reclama eines perquè la ciutadania es defensi de les fake news, mentre els partits polítics (tots?) activen les maquinàries de la desinformació desfermada.
Heu vist el vídeo viral del PP fet amb IA? L'equip de Pedro Sánchez va tenir l'ocurrència de publicar una rèplica al president de l'Argentina, Javier Milei, que acabava amb un "soy zurdo y a mucha honra". L'endemà, el PP en va difondre una contrarèplica en què Begoña Gómez, Zapatero, Ábalos o Santos Cerdán, clonats, presumeixen de ser "zurdos" per corrupteles diverses. El PP ho defensa com a sàtira, però en realitat és una demostració de la capacitat de manipulació que tenen els partits i de la seva irresponsabilitat, que traeix la seva condició de font de confiança.
Informar-se és una tasca de llarg recorregut (no de quinze dies de campanya) i hauria de ser fonamental per als centres educatius i les famílies: saber quines fonts són fiables i quines no, comprovar una informació abans de compartir-la, contrastar la mateixa notícia en diversos mitjans, llegir premsa a casa i a l'aula...
Mentrestant, a qui es vulgui informar abans de votar li traslladaria un consell molt agosarat: que no es refiï de les xarxes socials. A més de ser un canal tòxic dissenyat per crear addictes, són un pou de desinformació sense filtre, un oest sense llei on tothom pot dir i fer el que li plagui de manera totalment impune.
Amb tots els seus defectes, mancances i partidismes, els mitjans tradicionals (els que anomenem legacy) tenen al darrere equips de professionals llicenciats, un codi deontològic i un compromís amb la veritat. Cadascú amb la seva veritat, sí. Les xarxes tenen usuaris; els mitjans tenen lectors.
Així que abans de votar, informa't. Llegeix diaris, i més d'un. Abandona les xarxes socials. I, si pots, ignora els missatges dels partits polítics i repassa els seus programes. Siguin zurdos o tot el contrari.
Nota: aneu a veure The Social Reckoning, d'Aaron Sorkin
- Link al manifest del PEM: https://www.plataformaeducaciomediatica.cat/assets/files/Manifest-AMI-a-Catalunya.pdf
Francesc Castanyer, periodista