El Fanalet de Mataró s’apaga. Una de les pizzeries més mítiques, antigues i històriques de la capital del Maresme serveix avui divendres i demà dissabte els seus darrers dinars i sopars, amb la llista de reserves a vessar. En Lluís Álvarez, l’ànima del Fanalet, es jubila i després de barrinar-ho durant temps ara ha arribat el moment. S’acaba la història d’una pizzeria d’escala i tracte personal. Un local amb àngel i una carta inconfusible. Moltíssims mataronins es queden sense la seva pizzeria de capçalera, sempre al carrer de Sant Cristòfol, a tocar de la plaça Xica i de la plaça de la Peixateria, on llueix palplantat el fanal monumental que va inspirar el nom d’un restaurant històric.
La gent més jove potser no n’és conscient però de pizzes, a Mataró, no fa pas tant no se’n podien fer pràcticament arreu com passa ara. A cavall dels 80 del segle passat es comptaven amb els dits d’una mà els restaurants que s’hi atrevien amb la cosa italiana. El Caminetto —encara obert— i el Gattopardo —ja tancat— solien dir que havien estat els primers de fer-ne. El Tramvia, a Cerdanyola, i el Niu, al carrer d’Argentona, van ser els següents. I precisament en aquest darrer, el Niu, hi va néixer un duet gastronòmic que va fer diana i va acabar obrint els seus propis restaurants. Primer la Pizzeria Lluís, a les Escaletes, i ara a punt d’obrir a l’antiga farmàcia de la Plaça Xica, i després, el 1992, el Fanalet. Amb un Lluís al capdavant que no és en Lluís de la Pizzeria homònima. En Lluís del Fanalet és en Lluís Álvarez.
En Lluís Álvarez és un treballador de pedra picada amb la jubilació merescuda, guanyada i meritada més d’una vegada. Des dels 14 anys que treballa a la cuina i aquests darrers dies, des que ha anunciat el tancament del Fanalet, ho admet obertament, està tou d’emocions. “Són molts anys, és molta gent i és molta història”. Aquest dijous a la nit tothom que marxava del Fanalet l’abraçava. La clientela, lògicament, agraeix la singladura d’una pizzeria com aquesta. En molts casos, la pizzeria de la seva vida. En Lluís abaixarà la persiana dissabte quan acabi amb el torn de sopars i llavors s’haurà acabat la història del Fanalet. Seguirà pencant fins llavors amb el ritme atrafegat i la bonhomia de tracte que ho ha fet tots aquests 34 anys. I tot i que fa mesos que anava dient que la cosa era imminent i el comiat l’ha pogut fer gairebé tothom —encara que no ho sabés— esbufega quan veu la de gent que ara vol córrer a acomiadar-se de la taula parada i la carta del Fanalet.
Una carta mítica
La gran gràcia del Fanalet ha estat la persistència en una mateixa idea de cuina. El valor de conservar el que val, perquè segueixi fent-ho. Quan va obrir l’any 1992 el restaurant ja tenia pizzes que no ha deixat de tenir. Pizzes que esdevenen llegenda com la Reina, la CaprI, la Fanalet, la Lluís o la clàssica, entre d’altres. També postres, acompanyants. El Fanalet toca les pizzes i en Lluís, admet, ho fa tal com ho va mamar i aprendre al Niu. Si quelcom funciona, no ho toquis massa. Al Fanalet sabies el que demanaves i exactament com sortiria. Dels entrants a la sangria de cava —llaminera com poques— o les postres. La carn a la brasa, excelsa. Dels pocs locals on encara hi ha Tobago —nom mataroní i postre a conservar— o el globet a la brasa amb gelat de vainilla, que sempre li han seguit dient xuxo, per cert. Es trobarà a faltar aquell local de tota la vida on grups, parelles i famílies hi convivien.
Les pizzes del Fanalet no són italianes. Que s’entengui. Ara que n’obren i estan de moda, amb els ingredients provinents o citats amb llengua transalpina. No. Al Fanalet la pizza és pizza a la catalana. Amb ingredients i apostes de temporada. En temps de calçots, pizza de calçots. La Corpus, amb bacallà i samfaina; noms com la Drac, Nivell o Figueretes. Mítiques com la Pedraforca, virgueries com la Carlos. La carta per una banda i les recomanacions per l’altra. Tot un ritual únic a dos i tres torns. Una cuina d’aquelles que molts cops —i encara més en dates assenyalades com Les Santes o Nadal— tardava a tancar. Desenes de treballadors s’hi han buidat, literalment. A la manera marcada per en Lluís: a pencar i a fer-ho bé.
Del fanal monumental de la Plaça de la Peixateria —que diu la llegenda que es va palplantar tan gros per fer oblidar els graons de l’edifici patrimonial que la reforma va eliminar— al Fanalet com a nom que va fer fortuna i que sempre suscitarà un somriure d’agraïment i bon record a qui el va tenir com a restaurant en estima. En Lluís Álvarez, que diu que és home de poques paraules, vol mantenir el tracte humà amb tanta gent a qui ha alimentat sense el tragí de la feina, de tots aquests anys. Per tant, si sou fanaleterus, quan el veieu, doneu-li les gràcies per tot.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta