Fa uns dies em van cridar l’atenció unes declaracions de la vicepresidenta segona del govern espanyol. Va afirmar que l’objectiu últim de les seves polítiques era promoure la felicitat de la ciutadania i que una de les mesures estrella per aconseguir-ho era la reducció de la jornada laboral.
Em va sorprendre, no és habitual escoltar els nostres polítics parlant en aquests termes. L’objectiu és ambiciós, no puc fer altra cosa que compartir-lo, així que els empresaris també volem parlar de felicitat.
A Pimec, treballem per defensar els interessos de les micro, petites i mitjanes empreses i autònoms de Catalunya amb responsabilitat i compromís social. I ho fem precisament per contribuir a un creixement que sigui sostenible, inclusiu i centrat a millorar la vida de les persones.
La relació entre jornada laboral i felicitat és més complexa del que sembla. Portar-ho a l’extrem és fàcil: si menys feina equivalgués automàticament a més felicitat, les persones més felices serien les que cobren sense treballar. Però sabem que això no és així. I tampoc és cert el contrari: viure per treballar no ens fa més feliços. Així doncs, la clau no està en la quantitat d’hores, sinó en el sentit del treball.
Aquest debat no és nou. Ja fa més de dos mil anys que Aristòtil, Confuci o Buda reflexionaven sobre la felicitat i el valor del treball. Malgrat venir de tradicions molt diferents, coincidien a assenyalar que el treball, si es fa amb virtut, sentit i consciència, pot ser una via per viure millor, i no només una càrrega.
Hi ha una tercera via que vull posar sobre la taula: l’Índex Mundial de Felicitat (WHP). Fa vuit anys seguits que Finlàndia lidera aquest rànquing, mentre que Espanya ocupa enguany la posició 36, amb una lleugera tendència al descens. El WHP avalua la felicitat d’acord a sis factors: PIB real per càpita, suport social, esperança de vida saludable, llibertat per decidir, confiança institucional i generositat.
Amb aquests criteris, és fàcil intuir d’on ve la pèrdua de posicions: desconfiança institucional, dèficit de suport social i, centrant-nos en l’economia, un problema estructural de productivitat que les dades no poden amagar.
Tot i que el PIB creix en termes absoluts, aquest creixement prové sobretot de l’augment de població i no es tradueix en més riquesa per càpita. L’atur estructural es manté elevat, especialment entre els joves, i les famílies no perceben una millora real en la seva qualitat de vida.[banner-AMP_5]
Per això, des de Pimec insistim que les polítiques públiques han d’orientar-se a fer créixer la productivitat real: amb formació, amb inversió en innovació, amb ajudes a la petita empresa, amb polítiques actives d’ocupació i amb suport a l’emprenedoria, també per a qui vulgui tenir una segona oportunitat, tal com defensa la Fundació Pimec.[banner-AMP_6]
I si aterrem al Maresme, l’escenari és clar: segons l’últim informe de l’Observatori de la Pime de Catalunya, la productivitat de les empreses de la comarca està per sota de la mitjana catalana. Aquest dèficit, si no es corregeix, ens condemna a viure pitjor en el futur. Per això hem d’apostar per la transformació digital i verda, millorar la formació, facilitar l’ocupabilitat i connectar millor el nostre talent amb el teixit productiu.[banner-AMP_7]
Tenim potencial: som una comarca amb qualitat de vida, ben comunicada, amb bones escoles, universitats i programes de suport a l’emprenedoria. Tenim sectors emergents i tradicionals que poden créixer —com el de la construcció sostenible, la digitalització del sector primari, el turisme de valor afegit, les cures o el tèxtil circular.
Entenem, doncs, que per repartir prosperitat, primer s’ha de generar. Amb més i millors empreses, més competitives i arrelades, podrem assolir millors salaris i millors serveis públics.[banner-AMP_8]
Fer-ho possible depèn de tots nosaltres. Només així podrem construir un futur més just, on la nostra història també pugui acabar, com totes les bones històries, amb un “i van ser feliços per sempre”.
Joan Pera
President de Pimec Maresme-Barcelonès Nord