Comptar els morts

Amb l’inici de febrer començava també el segon cicle de la programació de teatre i dansa d’aquesta temporada al Monumental i, tot just tres setmanes després, ja acollia un altre espectacle. I d’envergadura: ‘Tots ocells’. Aquest és el darrer gran títol del dramaturg, actor i director Wajdi Mouawad que la companyia La Perla 29, amb direcció d’Oriol Broggi, ha adaptat al català. 

Autor reconegut

Nascut l’any 1968 en un poble del sud-est del Líban, de ben petit Mouawad va haver de refugiar-se a Beirut amb la seva família cristiana maronita, a causa de la guerra civil existent al país. Va emigrat després a França i més tard al Quebec, on va poder estudiar arts escèniques, formar companyia pròpia i escriure les seves primeres obres. Actualment és una de les figures més rellevants de la creació teatral en francès. Traduït a més de vint llengües i representat als cinc continents, des de 2016 dirigeix el Théâtre National de la Colline de París.     

Abans de ‘Tots ocells’ a l’escenari del Monumental ja hi havien recalat altres tres grans peces seves –‘Incendis’ (2012), ‘Cels’ (2014) i ‘Boscos’ (2017)– sempre de la mà de Broggi. Els espectadors habituals del teatre segurament les recorden per la contundència del seus relats tràgics i unes representacions notables.

Amor, origen, culpa, transmissió...

Estrenada fa vuit anys a París, en una versió dirigida pel mateix autor, ‘Tots ocells’ és la faula contemporània d’un amor impossible envoltat d’un drama familiar derivat de la fatídica violència secular que s’esdevé a l’Orient Mitjà.

Dos joves es coneixen casualment a Nova York i s’enamoren. Ella és Wahida, una nord-americana d’origen àrab que està treballant en una tesi sobre Lleó l’Africà, un diplomàtic musulmà que al segle XVI, en ser capturat i lliurat al papa Lleó X, es va veure forçat a abraçar la fe cristiana. Ell és Eitan, un noi jueu nascut a Alemanya que es dedica a la investigació en genètica. El seu avi patern, Etgar, de petit havia estat deportat a un camp d’extermini nazi i en va poder sobreviure. Posteriorment va anar a viure a Israel i es va casar amb Leah. Però es varen separar i l’Etgar va tornar a Berlín amb el seu fill David, que aleshores tenia quinze anys. Amb el temps aquest es va casar amb Norah, una jueva de família comunista nascuda a l’Alemanya de l’Est, i van tenir l’Eitan.      

Una crisi familiar esclata quan Eitan, aprofitant la festa de la Pasqua, convida a Nova York l’avi i els seus pares per presentar-los la seva companya. Aquests la refusen, sobretot David, un sionista encegat i intransigent, que veu en ella la imatge de l’enemic  endèmic del poble hebreu. Renyeix amb el fill i en un accés d’ira el culpabilitza de traïció, perquè unint-se a Wahida, diu, renuncia a transmetre la seva condició de jueu.

Poc després d’aquest episodi Wahida i Eitan viatgen a Jerusalem de camí cap a Jordània. Ella vol completar la tesi sobre Lleó l’Africà i ell conèixer l’àvia Leah per desentrellar els antecedents familiars. Però un atemptat sobtat fereix greument Eitan, que enmig del caos de la massacre és hospitalitzat en estat de coma. Amb dificultats, Wahida aconsegueix que l’àvia, malgrat les desavinences que té amb els familiars d’Alemanya, els faci saber la gravetat de la situació del noi. Es així com tots es retroben a Jerusalem i s’acaba descobrint el secret que els dos vells sabien i que contravé l’obstinació de David per la transmissió de  la seva sang jueva. 

Muntatge excel·lent

Com en d’altres dels seus grans textos en què juga amb un gran nombre de seqüències, Wajdi Mouawad estructura la complicada trama argumental de ‘Tots ocells’ en vint-i-sis escenes que s’encadenen o s’encavalquen fent salts de llocs i de temps. El seu llenguatge, sempre potent i emotiu, aquest cop té menys ocasions per a ressonàncies poètiques, atès que el realisme descriptiu que la ficció adopta condueix a un desenllaç de desconsol. 

Aquest és el material dramàtic del que Oriol Broggi s’ha emparat per bastir una proposta excel·lent de gairebé quatre hores. És difícil trobar algú altre que entri amb tanta agudesa fins al moll de l’os del teatre de l’escriptor libanès. La traça que ja tenia demostrada abans, la fa evident altra vegada. Tant, que havent vist la versió originària que l’autor va presentar l’any 2017 a la Colline de París, es pot dir que la del director català és més rodona. 

Al seu muntatge Broggi adopta una volguda simplicitat escenogràfica que li és extremadament útil per representar la diversitat d’indrets on s’esdevé l’acció i que complementa sàviament amb subratllats precisos d’il·luminació i de so. Utilitza, a més, el suport de vídeo per contextualitzar l’avenç de la narració amb gravacions de referències reals i, sobretot, per projectar grans primers plans en viu en què se simbolitza com els personatges s’expressen alternativament en llengües diverses. És un recurs que recalca, tal com vol Mouawad, que és la barreja i no pas cap suposada puresa de sang el que és consubstancial al comú dels humans.

Repartiment que també s’ho val

El gran mèrit de Broggi es manifesta alhora en l’acurada direcció de l’equip d’intèrprets que fan un treball conjunt extraordinari, començant pels tres nivells genealògics que vertebren la representació. Primer, els joves: Miriam Moukhles és la Wahida d’un protagonisme pertorbador, per la immensa veritat que traspua, i Guillem Balart, un Eitan tan ben clavat, que converteix el científic loquaç en l’agulló dels postulats indispensables de l’obra. També els pares: el David de Joan Carreras sap transmetre fins a la desolació extrema el fonamentalisme cec que acabarà destruint-lo i Clara Segura és la Norah, una psicoanalista que vol i dol perquè està atrapada en un munt de contradiccions. Igualment la parella de més edat: tant Xavier Boada en el paper d’Etgar, un vell de bondat críptica, com Marissa Josa en la pell de Leah, l’àvia de mal geni clarivident. Completen el repartiment els personatges secundaris que Queralt Albinyana i Xavier Ruano exerceixen amb bon ofici. 

Paràbola concloent

La trajectòria vital de Mouawad l’ha portat a fer sempre present en les seves creacions teatrals les circumstàncies de violència provocada per l’odi que fonamenta les identitats confrontades en el mosaic ètnic de la riba est de la Mediterrània. Amb no poques contradiccions –perquè va néixer i va aprendre a respirar en aquest odi– defuig els bàndols i n’assumeix el sofriment. A ‘Tots ocells’ també. És un dol que ens ve a dir que el fanatisme identitari no és cap herència inevitable causada per l’origen de cadascú, sinó un sentiment construït sectàriament que pretén esborrar la condició humana dels altres.  

Per aquesta raó en l’última part de l’obra invoca, com en un somni, la paràbola de l’ocell que aconsegueix que li neixin brànquies i ser amfibi perquè vol conviure amb els peixos, aquells éssers oposats amb quals sempre li han inculcat que els ocells no poden trobar-se ni viure junts. Però la paràbola, tot i la força suggestiva que té com a fórmula narrativa popular en la tradició de les cultures semítiques, aquí queda com un relat il·lusori. Vol ser la figuració de la cerca d’una escletxa d’esperança i resulta una temptativa que se sap estèril. Perquè no hi ha redempció ni en el terrorisme ni en el genocidi. Talment com Edèn, una soldat israeliana, ho explica a Eitan a l’hospital: “No hi ha reconciliació possible. Massa terres robades, infants morts, autobusos atemptats, massa violacions, massa assassinats... quan els seus morts són més nombrosos que els nostres, ens n’alegrem i ho celebrem com una victòria. És la guerra i durarà mil anys, encara”.

La mateixa fatalitat també la proclamarà repetidament Eitan, al final de tot, sobre la tomba del  seu pare: “No em consolaré mai!