El FOMO gastronòmic de cada Nadal

Per Nadal, la taula pesa. Pesen els plats, pesen els rituals… i pesa, sobretot, el FOMO gastronòmic. És aquesta por irracional —o no tant— de quedar-se’n fora, de no servir el plat que toca el dia que toca, de no tenir els canelons perfectes o de no encertar el tortell que farà que tothom mig somrigui amb satisfacció. El Nadal és, segurament, l’època de l’any en què l’agenda gastronòmica és més exigent: no només cal menjar bé, sinó menjar el que toca, quan toca, i —si pot ser— més bo que l’any passat.

Aquest reportatge és una guia irònica per sobreviure al Nadal sense morir d’exigència culinària (o sense haver de comprar un rentavaixelles industrial). Un recorregut per les grans tradicions gastronòmiques —Nit de Nadal, Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any i Reis— amb els seus orígens, trucs, alternatives i un recordatori saludable: per molt FOMO que ens agafi… la taula és un lloc per celebrar, no un examen final.

El Nadal, sense voler-ho, té aquesta capacitat de generar pressió, d’instal·lar-nos al damunt la sensació que tot ha de ser impecable. La por de no estar a l’alçada, de no encertar el plat que “toca”, de no repetir aquella recepta que l’any passat va triomfar, de fer curt, de fer massa, de no innovar prou o, fins i tot, d’haver-se passat innovant… és més comuna del que sembla. El FOMO gastronòmic existeix, i és tan transversal que tothom l’ha sentit alguna vegada. I amb tot, malgrat els nervis previs i els maldecaps que a vegades ens busquem, el Nadal sempre acaba sortint bé. Sempre. Perquè la taula és una excusa, no una finalitat; perquè els errors acaben convertint-se en anècdotes familiars, els canvis en noves tradicions i les improvisacions, sovint, en descobertes sorprenents que ningú no hauria previst.

 

Hi ha sopes… i hi ha l’escudella de Nadal. És un univers a part. Un caldo que no és un caldo: és un dogma, una memòria familiar, un ritual de matí sencer de cuina i una d’aquelles coses que, si es fan bé, no tenen rival.

Els orígens ens diuen que l’escudella era plat quotidià al món rural, però a ciutat es reservava per les ocasions importants. I què hi ha més important que el dinar de Nadal? Els “quatre evangelistes” de la recepta —porc, xai, vedella i gallina— hi aportaven poder i substància, i amb els anys hi van afegir galets i tota la poesia que envolta el plat més fotografiat del 25 de desembre.

Cada casa té la seva bandera, però totes tenen una Constitució comuna: el 26 es mengen canelons. I punt.

Si no n’hi ha, falla alguna cosa o s’ha trencat un pacte generacional.

El seu origen pot ser italià, sí, però Catalunya se’ls ha fet seus amb una passió possessiva. El seu apogeu arriba al segle XX amb la pasta El Pavo i, des d’aleshores, els canelons són el plat de Sant Esteve per antonomàsia.

La Nit de Cap d’Any és el moment gastronòmic més caòtic i més democràtic de tots.

No hi ha una recepta única, però sí una idea comú: cal sopar sense perdre de vista el rellotge i sense encallar-se fent un rostit de tres hores.

Així neixen els canapès, el menú col·laboratiu, ràpid i amb un punt festiu que no demana estudis de cuina ni llargues preparacions. Potser és l’únic moment de l’any en què els vol-au-vent no semblen vintage.

El dia de Reis és un festival d’excessos: esmorzar dolç, picar mentre es reparteixen regals, dinar llarg, sobretaula eterna, més dolç al vespre… i, sí, el tortell.

La peça que anuncia amb elegància: s’ha acabat el Nadal, amigues i amics.

El tortell no és negociable: ha de ser del dia, de pastisseria, fresc i artesanal.

Els de massapà i cabell d’àngel són els més tradicionals, però la nata, la crema i la trufa han fet un cop d’estat impossible de revertir.