Capgròs
Els mesos de febrer i març de 1985, fa tot just quaranta anys, van ser trepidants per a un dels futbolistes mataronins més importants de la nostra història: Paco Clos. Amb poques setmanes de diferència, debutava amb la selecció espanyola absoluta, marcava un gol impotantíssim en la fase de classificació per al Mundial que es jugaria l'any següent a Mèxic, i es proclamava campió de Lliga amb el Barça, sent un jugador protagonista en la plantilla que llavors dirigia Terry Venables. Aquell va ser, amb tota seguretat, el gran moment de la carrera de Paco Clos, que era el davanter de moda del futbol espanyol.
Les bones actuacions de Clos amb el Barça, que es dirigia amb autoritat cap a la victòria al campionat de Lliga 1984-1985, van cridar l'atenció del seleccionador Miguel Muñoz, que el va convocar per al decisiu partit entre Espanya i Escòcia, en què la selecció nacional havia de sumar els dos punts per continuar amb opcions de cara al Mundial del 86. El dia que va conèixer la notícia de la seva convocatòria, Clos estava visitant unes bodegues de cava i gairebé no s'ho podia creure. Però era cert: formaria part del combinat nacional en un partit oficial molt important.
Clos recorda perfectament aquells dies a la concentració de Sevilla. El dia abans del matx es va jugar un partit d'entrenament a l'estadi Benito Villamarín, camp del Betis, mentre que l'oficial contra Escòcia tindria lloc al de l'etern rival, el Sánchez Pizjuán. Aquell partit d'entrenament, pràcticament un amistós amb àrbitre inclós, es va disputar amb un estadi pràcticament ple, contra el filial del Betis, que va ser reforçat per alguns jugadors de la selecció espanyola com ara el porter Andoni Zubizarreta. Muñoz va provar Butragueño i Clos compartint davantera, i l'assaig va sortir estupendament bé: victòria per 5 a 1 amb tres gols del Buitre i dos del mataroní.
Entrar a la convocatòria ja va ser un gran premi per al futbolista de la nostra ciutat, que a més va ser titular en el partit, formant part de la punta d'atac amb Emilio Butragueño, el mític davanter del Real Madrid i gran figura del futbol espanyol d'aleshores. L'alineació completa la van formar Arconada, Gerardo, Maceda, Goicoechea, Camacho, Señor, Gallego, Roberto, Gordillo, Butragueño i Clos. Julio Alberto també hi va participar, substituint Gallego a les acaballes del partit. Escòcia, entrenada per Jock Stein, va alinear Leighton, McLeish, Miller, Gough, Albiston, Souness, McStay, Bett, Cooper, Johnston i Steve Archibald, qui llavors compartia vestidor amb Clos al Barça. També van jugar Gordon Strachan i Nicholas.
El moment estel·lar de Paco Clos va arribar al minut 3 de la segona part, en què va anotar l'únic gol del partit. La crònica del diari Mundo Deportivo del dia següent, signada per Juan Antonio Calvo i que portava per títol "1-0: marca Clos i crema Sevilla", ho explicava de la següent manera: "Contracop conduït per Butragueño que, després de combinar amb Roberto acaba cedint a Señor per tal que aquest, en posició d'extrem dret, llenci una templada centrada que Clos remata de cap impecablement desviant la trajectòria de l'esfèric. Un gran gol". A la crònica s'explicava que va ser una "nit molt agradable a Sevilla i entrada de bandera, amb 75.000 espectadors i un càrrec a taquilla d'uns 28 milions de pessetes". El titular de portada del Mundo Deportivo era ben clar: "Clos: debut històric". En declaracions al diari barceloní, el davanter explicava que estava molt content: "el gol va ser a conseqüència d'una gran jugada per la dreta i vaig tenir la sort d'encertar en la rematada. La veritat és que no puc demanar més". Clos reconeixia que havia sortit "molt nerviós, però després ja m'he anat tranquil·litzant", i explicava, amb els peus a terra, que ara el que havia de fer era "continuar treballant al Barcelona per tal que segueixin fixant-se en mi". A la portada del diari Marca, el titular era clar: "Gol-Clos. La selecció ho va aconseguir". El rotatiu madrileny explicava que el davanter, a causa d'un cop a la cella esquerra, va haver de rebre un punt de sutura.
Pocs dies abans, la mare de Paco Clos havia promès que si el seu fill feia un gol en aquell partit contra Escòcia entraria de genolls a l'església de Santa Gemma, verge de què era molt devota. Dit i fet, la senyora María Orozco va desplaçar-se a Pedralbes per complir la seva promesa i va arribar a l'altar del temple de genolls, tal i com havia dit. L'alegria a can Clos Orozco va ser molt gran i valia la pena el sacrifici. L'exfutbolista mataroní recorda que, tot i que no conserva gaires samarretes de la seva carrera futbolística, perquè les ha anat regalant, la d'aquell partit sí que la té i li fa especial il·lusió que algun dia la tinguin els seus néts. També guarda la que va lluir en aquell partit el seu company Steve Archibald, que se la va regalar.
La selecció espanyola va aconseguir classificar-se per al Mundial de Mèxic, en una classificació que no va ser pas un camí de roses. Un mes després del partit contra Escòcia, el combinat nacional va disputar a Palma de Mallorca un amistós contra Irlanda del Nord, que va finalitzar amb empat a zero, en què el mataroní va tornar a ser titular. L'alineació va ser la següent: Arconada, Gerardo, Maceda, Goicoechea, Julio Alberto, Señor, Gallego, Roberto, Gordillo, Butragueño i Clos. A la segona part van jugar també Víctor, Rojo i Rincón. El 30 d'abril, el combinat nacional va disputar un nou i important partit classificatori per al Mundial contra Gal·les, amb desfeta espanyola per 3 a 0, en un matx en què el mataroní també va jugar, aquest cop entrant al terreny de joc a la segona part en substitució de Rincón. Espanya va jugar amb Arconada, Gerardo, Maceda, Goicoechea, Liceranzu, Julio Alberto, Víctor, Gallego (Calderé), Gordillo, Rincón (Clos) i Rojo. Després d'aquell partit, la selecció va guanyar els dos que li mancaven a la fase classificatòria, ambdós contra Islàndia, i el somni de participar a la Copa del Món de 1986 va esdevenir realitat. Clos estava preparat per disputar el campionat, i de fet s'havia pres les mides del vestit oficial i el seleccionador li havia comunicat que comptava amb ell. Malauradament, una lesió va impedir que en aquell Mundial comptés amb representació mataronina. Mai no sabrem del cert que hagués passat amb la carrera de Paco Clos si hagués pogut tenir continuïtat tant a la selecció espanyola com al Barça. Però el que queda clar és que tenia sobrades condicions per competir a un bon nivell al futbol d'elit.
Poques després de l'èxit contra Escòcia, concretament el 24 de març de 1985, el Barça es proclamava, onze anys després, campió de Lliga. Els lectors recordaran aquella famosa aturada del porter Urruti a un penal que va llençar Mágico González, llavors jugador del Valladolid, emocionantment narrada per Joaquim Maria Puyal. El famós "Urruti t'estimo!" ja forma part de l'imaginari col·lectiu català. En uns anys en què guanyar títols no era pas habitual per al Futbol Club Barcelona, la Lliga 84-85 va ser especialment meritòria, sobretot degut a l'autoritat que l'equip dirigit per Terry Venables va mostrar durant tot el campionat. Aquell Barça, que havia vist com la seva figura, Diego Armando Maradona, havia marxat a finals de la temporada anterior al Nàpols, va imposar-se amb claredat i amb unes quantes jornades d'antelació al segon classificat, l'Atlètic de Madrid. L'Athletic Club de Bilbao va ser tercer, l'Sporting de Gijón quart i el Real Madrid cinquè. A la Lliga tot va sortir fantàsticament bé per als culers, si bé van ser prematurament eliminats pel Metz a la primera ronda de la Recopa d'Europa i també pel Betis a quarts de final de la Copa del Rei.
La plantilla del Barça 84-85 estava formada per grans jugadors com Alexanco, Amador, Archibald, Calderé, Carrasco, Clos, Esteban, Gerardo, Julio Alberto, Manolo, Marcos, Migueli, Moratalla, Periko Alonso, Pichi Alonso, Rojo, Salva, Tente Sánchez, Schuster, Urbano, Urruti o Marcos. El davanter mataroní va disputar aquella temporada 25 partits oficials: 16 de Lliga (anotant 6 gols), 5 de Copa del Rei (1 gol), 3 de Copa de la Lliga (1 gol) i 1 de Recopa d'Europa, a més d'11 partits amistosos (3 gols). El paper de Clos va ser fonamental en la consecució del títol de Lliga, sent titular en molts partits a la punta de l'atac blaugrana. Malgrat que la temporada la va començar com a suplent, un accident automobilístic de Carrasco en el mes de gener li va obrir les portes de la titularitat, que a partir de llavors va ser peça clau i indespensable en els plans de l'entrenador Venables. Fins i tot en el partit definitiu contra el Valladolid en què el Barça es va proclamar matemàticament campió de Lliga, Clos va fer un dels dos gols dels culers, que van vèncer per 1 a 2.
Aquella temporada 84-85, una de les més recordades de la història del Futbol Club Barcelona, i concretament aquells primers mesos de l'any 1985, van representar en gran moment de la carrera de Paco Clos. El davanter mataroní va aconseguir assentar-se en l'onze inicial del Barça, el seleccionador absolut comptava amb ell per al Mundial de 1986 i, amb vint-i-quatre anys, es trobava en un moment de forma espectacular. L'horitzó que es presentava en la carrera futbolística de Clos era molt prometedor, lluminós i feliç. La malastrugança en forma de greu lesió, malauradament, va truncar aquesta carrera. Malgrat tot, el jugador sorgit de la Juventus AC encara va formar part de la plantilla del Barça durant tres temporades més. Més tard, va jugar al Múrcia, l'Orihuela i el Palafrugell, abans de retirar-se per retornar definitivament a viure a la seva estimada ciutat de Mataró.
Des d'aquí convido els nostres lectors a mirar el programa especial que ha preparat TV Mataró amb motiu de l'efemèride a què hem dedicat aquest article, que s'emetrà a la nostra televisió local dilluns 10 de març a les nou i les onze del vespre. En ell, Paco Clos, acompanyat del seu estimat company Juan Carlos Pérez Rojo, el periodista Oriol Debat i un servidor, recorda aquell gran moment de què tot just ara es compleixen quaranta anys. Quatre dècades després, l'exemple de Paco Clos representa una bona ensenyança de vida que cal recordar i, sobretot, servir-nos per reivindicar la carrera d'un dels millors futbolistes que ha donat la nostra ciutat. Un home humil i senzill, una gran persona que, des de la nostra ciutat i la Juventus AC, va arribar al cim del futbol espanyol. I això ho pot dir ben poca gent. Felicitats, Paco!
Comentaris (1)