Guillem Pujol: “Sé que he tingut el nivell per ser olímpic”

Quan competeix o quan ha estat, durant anys, el subjecte de molts titulars de premsa esportiva era en Guillem Pujol. Nascut a Blanes, mataroní d’adopció. Però quan entra a les instal·lacions del CN Mataró passa a ser una de les persones més conegudes, saludades i estimades del club i el seu nom muta a ‘Willy’. Aquest nadador fora de sèrie, el millor a nivell estatal dels darrers lustres, va anunciar la seva retirada abans de l’estiu i va rebre un homenatge als Campionats de Catalunya disputats a casa, a la Joan Serra. Dies després va atendre a Capgròs, òbviament ben a la vora de l’aigua de la ‘seva’ piscina. 

Com has “cuit” aquesta retirada? 
És un procés. Al final de la temporada passada, quan acabava el cicle olímpic, ja em vaig plantejar si volia afrontar-ne un altre. Tenia bastant clar que no, però volia provar de compaginar la feina —començava a treballar de professor al Cor de Maria— amb els entrenaments. No tant entrenar, sinó mantenir el rendiment amb dos entrenaments al dia. El primer trimestre ho vaig provar, però vaig notar més estrès i molt cansament físic. Llavors ja vaig començar a veure que el ritme era massa exigent. Sobretot les sessions de tarda se’m feien molt dures. Va ser aleshores quan vaig començar a pensar seriosament en retirar-me, treballant també amb el psicòleg per assegurar-me que era la decisió correcta.

Hi havia algun objectiu pendent que et fes dubtar?
Vaig fer una llista de coses que m’agradaria aconseguir i em vaig adonar que ja havia complert gairebé tot. L’únic gran repte que em quedava eren els Jocs Olímpics, però no estava disposat a sacrificar quatre anys més amb el nivell d’exigència que requereixen.

Per què ara?
Perquè vull fer-ho en un punt àlgid. Molta gent em diu que podria entrenar menys i seguir guanyant campionats de Catalunya o finals estatals, però jo he estat molts anys al màxim nivell. Si sé que no estic entrenant com voldria, tampoc em motiva. Per això prefereixo deixar-ho ara, amb el record de l’exigència i el rendiment que m’han definit sempre.

L’endemà de retirar-te, l’aigua passa ser una cosa del passat?
No, en absolut. Seguiré relacionat amb l’aigua ben segur. De fet, estic convençut que continuaré venint a nedar, però amb un altre plantejament. Algunes competicions encara les faré, però en un format més amateur i popular. També tinc moltes ganes de començar un projecte com a entrenador. 

Com valores l’aposta que ha fet per l’esport, aquests anys, el club?
Molt positivament. No ha estat gens fàcil, sobretot amb el Covid, que va ser un moment molt dur per a tots els clubs de Catalunya. Tot i això, el Centre va aconseguir tirar endavant totes les seccions. Jo, personalment, sempre he agraït molt que s’apostés per les aigües obertes, que és una especialitat en la qual pocs clubs catalans han volgut invertir. Des del primer dia hi ha hagut un compromís ferm, i això m’ha fet sentir molt recolzat.

Has estat testimoni de la progressió de la natació i les aigües obertes dins el club.
Sí. He vist com cada cop es donava més importància a les aigües obertes, però també com la natació en piscina ha anat creixent, tant en nombre de nedadors com en nivell competitiu. Hem arribat a ser un club molt fort: vam estar dos anys a la Divisió d’Honor i actualment competim a Primera Divisió, que no és poca cosa.

Una altra competició que sempre se t’associa és la Copa Nadal. 
La veritat és que és l’única competició on tinc claríssim que hi seré. La Copa Nadal ja és gairebé una tradició, i per mi té un valor especial. Òbviament hi arribaré molt menys entrenat que altres anys, però la idea és intentar defensar el títol. I si no puc lluitar per guanyar, almenys que qui s’endugui la victòria s’ho hagi hagut de treballar.

Què suposa per a una trajectòria com la teva no haver arribat a ser olímpic?
Evidentment, el somni de qualsevol nedador és disputar uns Jocs Olímpics, perquè és la competició més gran i de referència. No és gens fàcil, i en el meu cas m’hi vaig quedar molt a prop. L’any passat vaig aconseguir el meu millor nivell i el meu millor estat de forma, però no va ser suficient: vaig fer el 24è lloc quan només entraven 20. Altres anys n’havien entrat 30, i si hagués coincidit amb aquell format, hauria estat olímpic. Aquesta vegada no.

I això com es digereix?
Amb la tranquil·litat de saber que ho he donat tot. He lluitat sempre per ser al davant, i estic satisfet d’haver competit al màxim nivell. És veritat que em queda aquest “però”, perquè és l’únic objectiu de la meva carrera que no he assolit: poder ser olímpic. Però també tinc clar que he tingut el nivell per ser-ho i que m’he enfrontat als mateixos rivals als Europeus i als Mundials.

Així que et queda el regust, però també l’orgull.
Sí. He pogut competir contra els millors, sé quin lloc he ocupat al rànquing mundial en el meu millor moment, i això em fa sentir molt orgullós. Potser el dia clau no va sortir la marca que tocava, però en altres moments sí que ho havia aconseguit. És cert que em queda el punt de “m’ha faltat aquest pas”, però també la satisfacció d’haver arribat molt lluny i d’haver gaudit de la meva carrera.

Si haguessis de quedar-te amb un sol dia de la trajectòria quin seria?
Crec que, sens dubte, el meu dia més feliç va ser fa poc més d’un any, a la Copa d’Europa de Barcelona. Venia d’un moment molt dur, d’haver quedat fora dels Jocs Olímpics i mentalment estava bastant tocat. Fins i tot havia parlat amb l’entrenador de la possibilitat d’aturar la temporada i començar de zero més endavant.

I què va passar en aquella prova?
El fet de competir a casa, en un circuit que coneixia molt bé i on sabia que podia fer un bon paper, em va donar confiança. A més, molts rivals estaven enfocats en els Jocs i potser no arribaven tan preparats. El dia de la cursa em vaig sentir alleugerit de pressió i vaig poder nedar amb cap, però sobretot amb cor.

Com ho vas viure?
Va ser espectacular. Hi havia familiars i amics animant-me des de la vora, cosa que no sempre passa quan competeixes a l’altra punta del món. Guanyar aquella prova va ser increïble, el millor resultat de la meva carrera. I el més emocionant va ser compartir-ho amb ells i amb l’entrenador, just en un moment en què fins i tot pensava que podia ser la meva última competició internacional.

Què ho va fer tan especial?
En gran part, el final. En aigües obertes, com al ciclisme, tirar al davant desgasta molt i no és gaire recomanable. Però aquell dia vaig passar molta estona liderant, motivat, potser massa. Quan semblava que ja no tenia forces, al tram final el grup em va atrapar, però vaig treure un sprint final de 300-400 metres que em va donar la victòria. Va ser un triomf que va sortir més del cor que del cap, i per això és un record que em quedarà sempre, dins i fora de l’aigua.

Com està el planter rere teu?
Estic content que hi hagi gent amb ganes, encara que ara mateix no hi ha ningú en categoria absoluta al nivell que jo vaig tenir. Però confio que, en poc temps, hi haurà joves que arribin a aquest nivell, i això és el que realment importa: la motivació i les ganes. M’agradaria que hi hagués més gent practicant-ho i que pogués viure de l’esport, encara que no solucionés tota la vida. Que els esportistes tinguin contractes professionals i puguin dedicar-se completament a l’esport durant els anys que el practiquen.

Com va la docència?
Estic molt content amb els grups d’alumnes que m’he trobat; alguns fins i tot ja em coneixien del centre de natació, i ha estat una il·lusió per a molts grups tenir-me a la classe. Com a professor d’educació física, un dels motius per ensenyar és transmetre els valors de l’esport. L’esport m’ha aportat molt a la vida, i intento que els alumnes aprenguin sacrifici, esforç i constància. 

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta