Natxo Ariño: “Sap greu no haver-me pogut acomiadar a la pista”

“Em reuneixo amb en Poza, el director tècnic. En aquella reunió l’entrenador (Sergi Fortes) no hi era. Es va disculpar per la no assistència, però penso que hauria d’haver vingut. En Poza em diu que no compten amb mi en el seu nou projecte. L’únic que lamento és que m’ho diguessin un cop acabada la temporada. Em sap greu no haver-me pogut acomiadar de tothom a la pista”. Natxo Ariño reflexiona d’aquesta manera sobre el seu adéu a la UE Mataró.

Ha sigut un adéu provocat per la decisió del club, que prefereix orientar la seva política esportiva d’una altra manera. El jugador, que porta més de 30 anys a l’entitat i 17 temporades al primer equip, ja s’ho ensumava: “L’entrenador no ha confiat en mi, ho he anat veient durant la temporada i, evidentment, entenc que ell no em vol. Jo ja m’ho imaginava, però realment penso que encara podia seguir ajudant. El tema és que no hi ha hagut química amb l’entrenador nou, no tenia minuts i, en aquest sentit, entenc la decisió del club”.

Sergi Fortes va arribar per ser el successor de Charly Giralt, l’entrenador més guanyador dels últims anys a la UEM. Amb ell a la banqueta, els èxits van anar de bracet d’un sentiment d’unitat i de família: “Això s’ha perdut una mica i sort hem tingut que els jugadors érem una pinya perquè, a nivell d’ambient, no hi ha hagut un bon encaix de la figura de l’entrenador amb el grup”.

Natxo Ariño vol seguir jugant. Ja no serà amb el club de la seva vida, però té clar que encara vol gaudir del bàsquet: “Tinc 39 anys, però físicament em sento millor que mai. M’agradaria seguir jugant, però baixant nivells i fent-t’ho una mica per passar-m’ho bé. M’agradaria gaudir del bàsquet d’una altra manera. De moment estic entrenant a Cabrera, que ho tinc a prop de casa i també conec l’entrenador, en Jordi Ventura”.

Quan mira enrere, i després de tota una vida a la UE Mataró, Ariño veu que són anys que l’han marcat per sempre: “El bàsquet m’ho ha donat tot. Els amics, la mare del meu fill, tot! M’emporto mil amistats; els conserges, la gent mítica del club... fa llàstima no veure’ls cada dia a partir d’ara, però m’emporto molts amics i molt bons records”.

Amistats i família per a tota una vida i, dins la pista, moments que també l’acompanyaran per sempre: “La temporada d’en Jordi Ventura, quan em va donar galons al primer equip. Aquesta temporada la recordo molt. I després vam baixar i vam tornar a pujar. Em vaig trencar els creuats a Sitges i la temporada següent, justament, vaig tornar a Sitges en les fases de permanència. Jo al principi no volia jugar pels mals records que em portava l’escenari, però al final vaig tornar. I els ascensos... de Copa a EBA molt bé però, clar, un cop assoleixes d’EBA a LEB Plata és increïble. Ho volíem, però ens semblava impossible. I el millor de tot és que ho vam fer amb el grup, amb el bloc que teníem quan encara jugàvem a Copa Catalunya. Això em fa sentir especialment orgullós”.