L’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena de Mataró és molt més que un vell edifici al carrer de l’Hospital: és el fil conductor de la història de la salut a Mataró, des de la baixa edat mitjana fins avui. Entre capelles, privilegis reials, reformes barroques i decisions polítiques, aquest antic hospital ha vist passar epidèmies, pobres de solemnitat, religiosos, metges i, més recentment, els primers intents de construir un sistema sanitari públic al Maresme. Avui, però, el que havia estat el gran referent assistencial de la ciutat viu en una situació paradoxal: reconegut com a espai històric i patrimonial clau, però en gran part buit i a l’espera de futur.
Abans que existís l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, Mataró ja havia aixecat espais improvisats per cuidar els malalts. Les ermites de Sant Simó i de la Mare de Déu de l’Esperança (al turó sobre el cementiri) van funcionar com a llatzerets i morberies, on es feien quarantenes i s’aïllaven empestats en èpoques de pesta i altres epidèmies. Aquelles primeres mesures de prevenció són el precedent llunyà de la xarxa sanitària que vindria després.
El primer gran pas cap a un hospital estable a Mataró es fa a la capella de Santa Magdalena, situada a l’encreuament de l’antic traçat de la Via Augusta amb la Riera, just on avui hi ha l’Ajuntament de Mataró. Des del segle XV, aquest espai ja funciona com a primer hospital de pobres, amb una capelleta annexa sota l’advocació de Santa Magdalena, de la qual l’hospital prendrà el nom. Amb el temps, el centre assistencial i el poder polític acaben compartint sostre: a partir del segle XVI, el consell de la universitat, l’òrgan de govern municipal, s’instal·la a les dependències de l’hospital i deixa de reunir-se a Santa Maria. L’administració depenia del consell comunal, mentre que la cura espiritual quedava en mans del rector de la parròquia.
Privilegi reial i reforma barroca a la casa de la vila
L’any 1585, un privilegi de Felip II equipara l’hospital de Mataró a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona en alguns aspectes jurídics. A partir d’aleshores, tots els qui morien a l’hospital ab intestato (sense testament) deixaven els seus béns a la institució. El centre sanitari es reforça econòmicament i es consolida com a peça clau de l’assistència als pobres i malalts.
Ja al segle XVII, el 1635, el consell municipal encarrega al mestre de cases Jaume Vendrell una gran reforma de l’edifici, que alhora és seu del comú i hospital. El resultat és una casa consistorial barroca, de presència majestuosa, que substitueix els antics elements gòtics. Encara avui, tot i la reforma del 1867 de Miquel Garriga, a la façana de la Riera s’hi poden llegir traces d’aquell projecte del XVII.
D’aquell edifici barroc se’n troben a faltar dues peces singulars: les barbacanes defensives que coronaven l’antiga seu del consell i, a l’interior, l’escala monumental construïda pels fusters i retaulistes Antoni i Marià Riera cap a l’any 1700. Són records d’un moment en què poder polític i assistència sanitària convivien sota el mateix sostre.
El naixement de l’Hospital de Sant Jaume i la fusió amb Santa Magdalena
En paral·lel a aquella reforma, el mapa sanitari de la ciutat canvia. El 12 de desembre de 1644, gràcies a la deixa testamentària de mossèn Jaume Sala i Pasqual, neix l’Hospital de Sant Jaume. El nou centre s’ubica al carrer del Pou d’Avall, actual carrer de l’Hospital, aleshores als afores de la muralla, a tocar del Camí Ral.
El primer conjunt hospitalari el formen diverses cases: una de planta i pis, una altra de cos i mig i dos pisos –antiga residència de mossèn Sala– i una tercera habilitada com a capella dels convalescents. La capella, coberta amb volta de guix i rajola emblanquinada, s’inaugura el 25 de juliol de 1646 i compta amb un retaule de Pere Cuquet (amb Sant Jaume, la Immaculada i el Sant Sopar), estructura de l’escultor Pere Serdà i daurats del mestre mataroní Nicolau Urgellès.
Tal com preveia el testament de mossèn Jaume Sala, l’Hospital de Sant Jaume acaba integrant-se amb el de Santa Magdalena, donant lloc a una única institució: l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. L’edifici de la Riera deixa definitivament d’acollir malalts i queda lligat a la gestió política, mentre que la funció assistencial es concentra al Pou d’Avall.
El gran hospital del segle XVIII: l’edifici que encara veiem avui
Amb la fusió consumada, cal guanyar espai. L’antic hospital de Sant Jaume no té capacitat per assumir els malalts dels dos centres, i el consell municipal estudia dues opcions: reformar el vell edifici o construir un nou hospital. El 15 de juliol de 1739 s’aprova el projecte d’edificar un nou centre assistencial al mateix emplaçament del Pou d’Avall i es decideix dotar-lo d’una ploma d’aigua durant les obres, prova de la importància que se li dona.
Les obres comencen a inicis de 1740, i la història s’allarga especialment en el cas de la futura capella dels convalescents: tot i haver-se’n col·locat la primera pedra el 7 d’agost de 1712, no es dona per enllestida fins al 24 de juliol de 1746. Aquell dia s’hi celebren les cerimònies de benedicció i inauguració. Neix, de facto, l’hospital clàssic de Mataró, l’edifici que, amb modificacions, encara podem reconèixer avui al centre històric.
Durant segles, l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena esdevé el principal referent sanitari de la ciutat: hospital de pobres, espai d’atenció en epidèmies, recurs assistencial bàsic molt abans de l’existència del Hospital de Mataró actual i del sistema sanitari universal.
Un patrimoni sanitari en desús: el repte del segle XXI
Saltant fins a l’actualitat, l’Antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena viu un moment delicat. L’any 2025 ha complert tot un any acollint part del CAP Mataró Centre, però la major part del recinte continua buida, pendent d’obres i d’una definició clara d’usos. El maig de 2025 s’hi va celebrar el 50è aniversari del primer embrió d’hospital públic a Mataró, impulsat pel metge Josep Maria Teniente –mort a finals d’any–, i la commemoració va servir per posar sobre la taula, de nou, l’estat actual del recinte històric.
Tot i el seu alt valor històric i arquitectònic, l’antic hospital pateix problemes estructurals que n’han limitat l’ús. El sector sanitari, el món associatiu i veïnal coincideixen en una idea: cal revertir aquesta situació. El conjunt de Sant Jaume i Santa Magdalena és una peça clau del patrimoni sanitari i social de Mataró i podria jugar un paper destacat com a equipament de salut comunitària, espai cultural o equipament social de proximitat. A dia d’avui, però, l’hospital més antic de Mataró es troba en una mena de llimbs urbans: és present al paisatge, conserva capelles, façanes i memòria, però li falta vida diària, soroll de passadissos i converses de sala d’espera. Precisament per això, la seva història –des de les ermites-llatzeret fins al projecte sanitari del segle XVIII i el seu ús contemporani– és més actual que mai: parla de com una ciutat cuida, o descuida, els seus espais de cura.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta