Els infants i els funerals: un tabú que s’esvaeix

La mort és un tema que, tradicionalment, s’ha mantingut allunyat del món infantil. Durant anys, la idea que els funerals no eren lloc per a la canalla s’ha repetit com una norma no escrita. No obstant això, cada vegada més famílies i professionals del dol qüestionen aquesta creença i reivindiquen la importància d’incloure els infants en els rituals d’acomiadament. El funeral, sosté la psicologia, no és únicament un acte social: és un espai per donar sentit, simbolitzar la pèrdua i començar a elaborar el dol.

La pregunta, però, continua sent la mateixa: quan i per què és adequat que els infants vagin a un funeral? La resposta no és universal, però hi ha alguns punts clau. En primer lloc, cal tenir en compte l’edat i el grau de comprensió. La mort pot explicar-se a partir dels tres o quatre anys amb un llenguatge senzill i concret: la persona ja no torna, el cos deixa de funcionar, i això forma part de la vida. Amagar el concepte o endolcir-lo amb metàfores pot generar més confusió que protecció.

En segon lloc, cal oferir llibertat de decisió. No tots els infants viuen el comiat de la mateixa manera i és legítim que un nen no vulgui assistir-hi. La clau és informar-los de què passarà: que hi haurà gent trista, que potser algú plorarà, que el cos pot estar present o no, i que cadascú expressa les emocions a la seva manera. Aquesta anticipació evita l’impacte emocional inesperat i els dóna eines per sostenir l’escena.

Els experts coincideixen que participar en un funeral pot tenir beneficis. Permet entendre la mort com una realitat compartida i no com un tabú; dóna permís per expressar emocions i fa visible que el dolor forma part del vincle. També ajuda a evitar que els infants se sentin exclosos del que està passant i construeixin fantasies pròpies —sovint més dures que la realitat—. A més, els rituals fan d’ancoratge: encendre una espelma, portar un dibuix o dir unes paraules pot ser una manera amable d’acomiadar-se.

Tot i això, també cal tenir cura de no forçar la situació. Si el vincle amb la persona morta era llunyà o recent, si el moment és massa intens o si el nen mostra una por persistent, es pot plantejar un ritual alternatiu: visitar un lloc significatiu, mirar fotografies o escriure una carta.

El dol, com la vida, també s’educa. Incloure els infants en els funerals no és exposar-los al patiment, sinó donar-los eines per comprendre’l, transitar-lo i integrar-lo amb naturalitat. I potser, en el futur, agrairan no haver estat apartats d’aquest primer comiat.