Capgròs
La pèrdua de massa muscular és un procés natural associat a l’envelliment que comença abans del que moltes persones s’imaginen. A partir dels 40 anys, el múscul comença a disminuir a un ritme aproximat del 8% cada dècada, segons explica Laura Berbel, reumatòloga de l’Hospital Universitari de Bellvitge i portaveu de la Societat Espanyola de Reumatologia (SER). Tot i això, aquesta reducció no implica necessàriament patir sarcopènia, una afecció que comporta una pèrdua progressiva tant de massa com de funció muscular.
L’especialista recorda que el múscul assoleix el seu màxim desenvolupament de massa i força al voltant dels 40 anys. A partir d’aquest moment, comença un deteriorament gradual que respon a diferents canvis biològics. Entre aquests factors hi ha la pèrdua de fibres musculars responsables de la potència i l’agilitat, l’acumulació de greix dins del teixit muscular i una menor capacitat de l’organisme per produir proteïnes i generar energia.
Per aquest motiu, Berbel considera aquesta etapa una oportunitat per preservar la reserva muscular i prevenir problemes futurs de mobilitat i autonomia.
La sarcopènia no és una conseqüència inevitable de fer anys
La pèrdua de múscul associada a l’edat no s’ha de confondre amb la sarcopènia. Aquesta última és una afecció diagnosticada clínicament que implica una disminució generalitzada i progressiva de la massa i la funció muscular. Pot augmentar el risc de caigudes, discapacitat i mortalitat, especialment entre les persones grans.
Segons Berbel, el simple fet de complir anys no és suficient per parlar de sarcopènia. El diagnòstic primari relacionat amb l’envelliment se centra principalment en persones majors de 65 anys. Tanmateix, també es poden detectar casos en persones més joves quan hi ha altres factors que acceleren el deteriorament muscular.
Entre les causes que poden afavorir aquesta situació hi ha les malalties inflamatòries cròniques, determinades patologies digestives o metabòliques i la desnutrició. Alguns tractaments, com l’ús prolongat de glucocorticoides, també poden perjudicar la generació de proteïnes i afavorir la destrucció muscular.
A més, el sedentarisme extrem i els períodes prolongats d’immobilització després d’una lesió poden contribuir a una pèrdua prematura de força i capacitat funcional.
Com es detecta la pèrdua de força muscular?
Quan una persona consulta per una disminució de la força, els professionals sanitaris poden començar amb el qüestionari SARC-F, que avalua cinc aspectes de la vida quotidiana: la dificultat per aixecar o transportar pes, la necessitat d’ajuda per caminar, els problemes per aixecar-se d’una cadira o pujar escales i el nombre de caigudes durant l’últim any.
Una de les proves més importants és la dinamometria de mà, que permet mesurar la força muscular. Segons l’especialista, aquest indicador prediu millor el risc de sarcopènia que la quantitat de múscul considerada de manera aïllada.
Si hi ha sospita clínica, es poden fer proves complementàries, com la densitometria o la bioimpedància, per avaluar la quantitat de massa muscular. També es poden utilitzar ecografies musculars i proves funcionals, com mesurar la velocitat de la marxa o comprovar la capacitat d’aixecar-se i asseure’s en una cadira cinc vegades.
La detecció precoç permet identificar possibles problemes i valorar-ne les causes. L’objectiu és preservar la força, la mobilitat i l’autonomia al llarg dels anys, abans que el deteriorament muscular interfereixi en les activitats quotidianes.
Font: www.rac1.cat/salut
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris