Capgròs
Al cor del Montnegre i a tocar del petit municipi de Sant Iscle de Vallalta, hi ha un bosc ombrívol que amaga un secret transmès de generació en generació. Es tracta del paratge conegut com les Dones d’Aigua, un gorg situat al curs baix del torrent de Ca l’Oller, en una fondalada humida coberta de molsa, falgueres i avellanoses. Malgrat pertànyer a una finca privada, el lloc és accessible per a tothom i conserva intacta la seva aura màgica. Els veïns de Sant Iscle en coneixen bé la llegenda: les nits de lluna plena, les aigües del gorg s’omplen de presències femenines que canten, ballen i renten les seves robes etèries.
Aquest relat, que combina tradició oral i imaginació popular, ha estat recollit per folkloristes com Joan Amades o escriptors com Apel·les Mestres, i encara avui forma part viva de la identitat local. Tant és així que a Sant Iscle hi ha gegants que representen una d’aquestes dones d’aigua i fins i tot una escola pública que porta el seu nom. Però la història original va molt més enllà d’una simple rondalla: parla d’amor, de cobdícia i de càstigs eterns enmig d’un escenari natural de gran bellesa.
Les dames del gorg
Les dones d’aigua són éssers mitològics que apareixen en diferents cultures pirinenques i mediterrànies. Són figures properes a les fades, vinculades als torrents, fonts i estanys, on es pentinen llargues cabelleres i estenen la roba blanca sota la llum de la lluna. La seva relació amb l’aigua respon a creences paganes anteriors al cristianisme, que veien en aquest element la font de vida i de fertilitat.
A Sant Iscle, la llegenda explica que en el gorg de Ca l’Oller hi vivien unes d’aquestes dones, de bellesa indescriptible. Un jove pastor que feia vetlla pels ramats les va descobrir una nit. Embadalit pel seu cant i la seva dansa, no va poder resistir l’encís d’una d’elles. La trobada es va convertir en història d’amor i, segons la tradició, d’aquesta unió va néixer un infant. El part de la nimfa va ser un moment clau de la llegenda. Les dones d’aigua, inexpertes, van demanar ajuda a una velleta que vivia a la casa més propera, Can Patiràs. La dona, compadida, va baixar fins al gorg i va assistir la criatura. Com a mostra d’agraïment, les nimfes li van omplir el davantal amb un estrany grapat de segó, amb la condició de no mirar-ho fins arribar a casa.
La curiositat, però, la va trair. Pel camí va destapar el misteri i, decebuda de veure només segó, el va llençar. Quan va arribar a casa, el desencís es va convertir en penediment: les engrunes que havien quedat a les arrugues del davantal s’havien transformat en or pur. Hi ha dues versions del final: en una, la dona, desesperada, torna al gorg i és engolida per l’aigua en càstig a la seva cobdícia; en l’altra, la família de Can Patiràs va gaudir sempre més de bones anyades i prosperitat.
El jove pastor que havia gosat estimar una dona d’aigua tampoc va quedar indemne. La tradició assegura que fou condemnat a vagarejar eternament pels boscos del Montnegre, cridant a la seva estimada en les nits de lluna plena. Encara avui, diuen els més vells, si es passeja prop del gorg en una nit clara es poden sentir els seus laments confosos amb el murmuri de l’aigua.
La llegenda viva
Aquesta història, que podria semblar llunyana, ha continuat viva gràcies a la transmissió oral i al treball d’estudiosos locals com Matilde Verdura. Ella va fixar en l’imaginari col·lectiu el relat de la dona d’aigua i del pastor Iscle, fins al punt d’inspirar els gegants del poble. El record també ha estat recollit en testimonis més recents: veïnes que asseguraven sentir com les dones d’aigua picaven la roba amb els picadors, o relats de com aquests éssers convertien el segó en or. A Sant Iscle, la llegenda s’ha convertit en un element d’identitat compartida. Parlar de les dones d’aigua és parlar de la pròpia comunitat, d’una memòria compartida que uneix natura i imaginació. Els escolars del municipi en coneixen la història des de petits, i cada festa major el record torna a emergir entre contes, representacions i caminades populars fins al gorg.
Més enllà del relat, el paratge de les Dones d’Aigua continua sent un lloc encisador. Situat a uns tres quilòmetres del nucli de Sant Iscle, camí de Vallgorguina, és un racó de gran valor natural. La fondalada fresca i ombrívola, el salt d’aigua i la vegetació de ribera li confereixen una atmosfera única. Passejar-hi és entendre perquè la imaginació popular va omplir l’indret de presències màgiques.
Avui, qui hi arriba a peu des del camí forestal pot sentir encara el so de l’aigua i el cant dels ocells barrejant-se amb les ombres. Potser ja no hi ha pastors ni velletes amb davantal, però la llegenda continua planant sobre el gorg. I, com passa amb totes les bones històries, cada generació hi afegeix la seva pròpia veu. Sant Iscle de Vallalta, petit i discret al Maresme interior, guarda així un tresor intangible: el record d’unes dones d’aigua que només coneixen, de debò, els del poble. Però qui s’endinsi al bosc i escolti amb atenció, potser encara tindrà la sort d’entreveure-les dansant sota la llum platejada de la lluna.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris