Capgròs
Rodalies: l’únic tren que et fa sentir protagonista… d’un documental de supervivència
Hi ha dos tipus de persones a Catalunya: les que miren el temps al mòbil i les que miren Rodalies amb resignació religiosa, com qui consulta l’horòscop abans de sortir: “Avui, Mercuri retrògrad. I, a més, la R1.”
Perquè Rodalies no és un servei de tren. És una experiència immersiva: gimcana espiritual, escape room sense pistes i megafonia en bucle. Un transport que no et porta d’A a B, sinó d’A al dubte.
Sortir de casa per anar a treballar, a estudiar o a viure amb dignitat és, avui, un acte de fe. Tu no agafes Rodalies: t’hi encomanes. Arribes a l’estació i la pantalla ja et vacil·la amb un “5 min”. Cinc minuts de Rodalies equivalen a vint en temps humà, o a tres capítols d’una sèrie.
I després, el clàssic: “incidència tècnica”. M’agrada l’eufemisme. Sona com si el tren estigués fent teràpia. En realitat vol dir: “no sabem què passa, però et passarà a tu”.
Rodalies ha aconseguit el que no aconsegueixen els psicòlegs: obligar-te a viure el present. Fer plans és com escriure una novel·la romàntica amb un ex que “ja et dirà”. La pregunta no és “a quina hora surt el tren?”, sinó: sortirà? I, si surt, pararà on diu o on li vingui de gust?
És l’únic transport on el bitllet no compra un trajecte: compra una trama.
A dins també hi ha aprenentatges. El concepte d’“hora punta” es converteix en un insult personal. I a l’andana existeix un silenci especial quan anuncien retard: el silenci que fa gust de derrota.
El vagó no és un lloc per viatjar: és un lloc per resistir. Els cossos fan Tetris i l’aire es comparteix amb una intimitat que ningú ha demanat. Quan el tren arrenca, ningú no celebra res. El que se sent és un “va” col·lectiu, traduït: “de moment, avancem”.
Ahhh, i una cosa és anar-hi, i una altra, tornar. Tornar és ciència-ficció; és el capítol final d’una sèrie que a vegades cancel·len sense avís. Pots haver arribat al destí i, tot i així, no saber si dormiràs al llit o en un banc amb vistes al panell informatiu.
La megafonia mereix premi literari. Primer, perquè mai s’entén. Segon, perquè quan s’entén, pitjor. “Es comunica als senyors viatgers…” i ja saps que ve una tragèdia amb to amable.
La gran paradoxa: Rodalies et fa arribar tard fins i tot quan surts abans. Surts amb marge i acabes vivint una vida paral·lela a l’estació: amistats noves, enemics comuns i una bossa de patates com a sopar emocional. I encara hi tornem, cada dia, perquè funciona com algunes relacions tòxiques: et promet que avui serà diferent, tu vols creure-t’ho, i als cinc minuts… “incidència tècnica”.
Al final, Rodalies no et porta a la feina, ni a la uni, ni a la cita. Et porta a un lloc més profund: l’acceptació. Acceptar que arribar és un privilegi, que tornar és un somni i que l’únic horari fiable és el de la teva paciència esgotant-se.
Així que res: demà ens veiem a l’andana. Tu porta paraigua i bateria. Perquè amb Rodalies, el trajecte no es medeix en quilòmetres. Es medeix en fe.
Comentaris