140 anys de socialisme a Mataró

El febrer de 1886 dos conferenciants, Josep Caparrós per l’Agrupació de Barcelona i Pablo Iglesias per la Agrupació de Madrid participen en un míting al carrer Nou de Mataró. Exhorten el món obrer mataroní per tal que s’esborrin de les files del republicanisme perquè, segon ells, no defensen els interessos del proletariat i que s’afiliïn a les files el socialisme.

Fruit d’aquest primer míting i aquestes acusacions de falta de defensa del món obrer es van produir un munt d’articles enfrontant idees republicanes i socialistes. El republicanisme era defensat per tota la premsa republicana que en aquells moments ja existia a Mataró i per al socialisme hauríem d’esperar el març de 1886, quan neix

El Socialista, i que en el seu núm.1 ja parla d’aquest míting. Amb la finalitat de confrontar idees, al juliol d’aquest mateix any, al Teatre Euterpe, el metge Antoni Franquesa i Sivilla, pels republicans federalistes, i Pablo Iglesias, pels socialistes, exposen davant un auditori multitudinari de la classe obrera mataronina, homes i dones, els seus programes.

Diu Eduard Montagut, historiador socialista, que al començament el socialisme es nodria de les files republicanes i d’unes poques del món liberal. I pot ser així, ja que el primer secretari de la primera Agrupació socialista que es crea a Mataró, el 18 de juliol de 1886, era Rafael Orriols, que tenim documentat en la premsa mataronina anys abans amb càrrecs de responsabilitat a les files del republicanisme.

Una Agrupació socialista que defensava un programa que, entre d’altres idees, hi havia les llibertats i els drets individuals i col·lectius, la reducció de la jornada laboral (encara no parlava de les 8 hores), ensenyament laic i gratuït i tot en mig d’un entorn més procliu a l’anarquisme. Però, tot i això, no vol dir que no fossin actius des del seu naixement al nostre municipi.

L’acta de la sessió de l’Ajuntament de Mataró del 12 de juliol de 1887 recull que una comissió del socialisme de Mataró reclama l’obertura de treballs públics per al món agrícola a causa de la persistent crisi que pateixen.

• El paper decisiu que va jugar el Centre Obrer mataroní per a la creació el 1888 de la UGT.
• L’organització, al costat de les classes obreres i sindicals actives en aquell moment, de la primera manifestació de L’1 de Maig de 1890, el mateix any en què tenia lloc a escala europea. La manifestació va recórrer els principals carrers de Mataró, va sortir de la seu socialista del carrer Nou, va passar per l’Ajuntament i va acabar a la Plaça de Cuba. Fets que la premsa republicana d’El Nuevo Ideal de 4 de maig de 1890 o El Socialista a l’edició del 2 de maig de 1890 recullen en les seves edicions.

L’Agrupació socialista de Mataró publicaria una sèrie de diaris amb més o menys èxit: El Grito de los Oprimidos (1890), Boletín Socialista (1894) i La República Social (1896-1897).
I seria el juliol de 1895 quan el socialisme català obtindria el seu primer regidor , Joan Rocafort i Prous. Les seves primeres paraules en prendre possessió del càrrec van ser les següents: El concejal Sr. Rocafort expuso que como representante del partido obrero debía manifestar que le llevaba al municipio la defensa de los intereses de la clase trabajadora en primer término y luego también los intereses de la población en general. (primer de juliol de 1895, Acta de la Sessió)

Entre les seves noves propostes, de vegades agosarades i el seu singular caràcter, va deixar una empremta pròpia. N’hi va haver algunes de molt interessants per a la classe obrera, com la creació de dues places de llevadores o una comissió per controlar la qualitat i higiene als llocs de treball dels treballadors, però moltes altres van ser desestimades. I acabat el seu mandat, el socialisme no obtindria cap representació fins al 1910 amb la Coalició republicana socialista. Cal destacar que El Socialista a l’edició de setembre de 1899 publiqui l’expulsió de Rocafort de les files socialistes.

Compra de la Casa del Poble

Una fita molt important i significativa per al socialisme mataroní va ser l’any 1923 quan els mateixos obrers, i amb els seus propis recursos econòmics, van comprar la casa números 1 i 3 del carrer que durant la República es diria de Pablo Iglesias (avui de Santa Marta), la seva Casa del PobleCasa del Poble. Adquirida per 50.000 pessetes. En aquests moments els afiliats que entre les diferents societats que formàvem part de la Casa del Poble pagaven uns 25 cèntims mensuals i hi hauria uns 1.144 afiliats.

Casa que va ser confiscada i buidada pel feixisme del seu contingut social i polític, com una mena de venjança pel simbolisme popular i social que aquests espais socialistes desprenien.

Tal és així que finalitzada la guerra, la Casa de Poble passaria per vàries vicissituds, de seu de la Falange i les JONS, fins a seu d’Auxili Social, depenent de la Falange. El 1968 va ser enderrocada i es va construir al mateix espai la delegació comarcal de la CNS (Central Nacional Sindicalista). Restablerta la democràcia en 1979, i amb la coordinació de polítics i sindicalistes de l’UGT, i després de l’ocupació de més de cent locals, aquests espais tornarien a quedar a disposició dels veritables fundadors i propietaris.

Dels anys vint al 1979

Les dècades dels vint i els trenta serien anys d’escissions i unificacions. Així el 1933 tenim documentat que la FSC (Federació Socialista Catalana) del PSOE es fusionaria amb la USC (Unió Socialista Catalana), passant a denominar-se “Unió Socialista Catalana (Federació Socialista Catalana del PSOE)”.

I ja començada la guerra, es crearà el PSUC l’estiu de 1936. Que seria el resultat de la fusió de quatre formacions polítiques: la USC, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari – escissió marxista del partit separatista Estat Català – i la FSC del PSOE, l’última d’incorporar-s’hi.

I després d’un tràgic i penós interval de quaranta anys, del qual encara no en son tancades les ferides, ens queden als mataronins les històries humanes de companys forçats a l’exili i empresonament, en anys de clandestinitat. De com uns companys durant la Dictadura van guardar els documents que certificaven la propietat de la Casa del Poble o com a les tardes al bar Canaletes, ja desaparegut, militants socialistes es trobaven clandestinament per a recollir diners per als seus companys i famílies encara empresonats.

I conquistada la democràcia, sense nomenar a cap company d’aquesta fosca història negra del nostre país, ja que tots són un mateix, l’any 1979 els mataronins tornarien a votar lliurement els seus representants municipals, i va ser el socialista Joan Majó i Cruzate el seu primer alcalde democràtic.

César Martín García
Secretari de Memòria Històrica. PSC Mataró
Associació Memòria Socialista. Grup de Treball Mataró Maresme.