16 personatges il·lustres de Mataró que van canviar la història (i no ho sabies)

Mataró ha estat bressol de personalitats que, des de disciplines molt diverses, han influït decisivament en la història local, catalana i fins i tot internacional. Polítics, científics, artistes, activistes i intel·lectuals nascuts o estretament vinculats a la capital del Maresme han deixat una empremta que encara avui perdura. Molts d’ells són recordats a la Galeria dels Mataronins Il·lustres de l’Ajuntament, creada el 1920, tot i que encara hi ha absències notables —sobretot de dones, ja que no n'hi figura cap,— que cal reivindicar. Aquest article recull les trajectòries d’algunes d’aquestes figures i proposa noms femenins que mereixen també un espai de reconeixement.

Francesc Dorda Germí (1641–1716)

Monjo benedictí i figura influent de l’Església catalana del segle XVII. Va ingressar al monestir de Montserrat i va destacar pel seu rigor acadèmic i administratiu. Posteriorment, va ser nomenat abat del monestir de Poblet, on va impulsar reformes internes i el reforç de la disciplina monàstica. Fidel a Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió, fou recompensat amb el càrrec de Tresorer General. El 1702 va ser nomenat bisbe de Solsona, on va promoure millores en l’ensenyament clerical i en la gestió del patrimoni eclesiàstic. La seva vida reflecteix la intersecció entre religió i política en una Catalunya convulsa.

Pere Montserrat i Recoder (1918–2017)

Botànic i ecòleg, va ser una de les veus més reconegudes en la recerca sobre flora mediterrània i muntanyenca. Doctor en Ciències Naturals, va fundar i dirigir l’Institut Pirinenc d’Ecologia del CSIC, on va desenvolupar projectes pioners sobre biodiversitat i conservació del sòl. Autor de centenars d’articles científics i del manual de referència Collectanea Botanica, també va ser un gran divulgador. El 2009 va ser nomenat Mataroní Il·lustre, essent l’únic de la galeria designat en vida.

Josep Puig i Cadafalch (1867–1956)

Probablement el personatge històric mataroní més conegut, amb permís de Miquel Biada. Arquitecte modernista, arqueòleg i historiador de l’art, però també polític d’alt nivell, va ser president de la Mancomunitat de Catalunya (1917–1923). Com a arquitecte, va deixar obres emblemàtiques a Barcelona, com la Casa Amatller, però també intervencions urbanístiques i arqueològiques a Mataró i el Maresme. Fou impulsor d’excavacions a Empúries i de la preservació del patrimoni català. El seu llegat combina projecció internacional i compromís amb el país.

Antoni Comas i Pujol (1931–1981)

Filòleg i historiador de la literatura catalana, va exercir la primera càtedra de Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de Barcelona després de la Guerra Civil. Va recuperar textos i autors oblidats, i va jugar un paper clau en la normalització acadèmica del català. Comas també va promoure iniciatives culturals a Mataró, participant en entitats locals i escrivint per a revistes i diaris. La seva obra continua essent referència per als estudiosos.

Pepeta Moreu i Fornells (Mataró, 1857 – Sitges, 1938)

Va ser una dona culta, avançada al seu temps i amb una vida marcada per la superació personal. Nascuda en una família liberal i acomodada, va patir un primer matrimoni fraudulent que la va portar a sobreviure sola a Orà, d’on va tornar parlant francès i decidida a guanyar-se la vida com a mestra a la Cooperativa Obrera Mataronense, amb una clara vocació progressista i feminista. Cap al 1885 va conèixer Antoni Gaudí, qui va quedar fascinat per la seva bellesa, intel·ligència i caràcter, fins al punt de visitar-la setmanalment i inspirar-se en detalls de casa seva per a obres com la Casa Vicens; però l’arquitecte mai va veure correspost el seu amor, fet que, segons la llegenda, marcaria la seva vida sentimental. Més endavant, Pepeta es va casar dues vegades més, va tenir fills i va emprendre un negoci de moda, mantenint sempre un esperit independent que la converteix en una de les figures femenines més singulars de la història de Mataró.

Damià Campeny i Estrany (1771–1855)

Escultor neoclàssic de Mataró, va residir a Roma entre 1797 i 1815, on va treballar en els tallers de restauració del Vaticà i es va fer amic del gran Antonio Canova, influència decisiva en el seu estil. El seu retorn a Barcelona va ser marcat per la seva incorporació com a professor i, des de 1819, director de la secció d’escultura a l’Escola de la Llotja; també va incorporar-se com a escultor de cambra honorífic de Fernando VII i acadèmic de l’Acadèmia de San Fernando. És autor d’obres emblemàtiques com Lucrècia i La mort de Cleopatra, esculpides a Roma però culminades després i conservades al MNAC, així com relleus mitològics i escultures com la Font de Neptú a Igualada o obres decoratives als porxos d’En Xifré. A la seva trajectòria no hi van faltar encàrrecs religiosos o monuments urbans, encara que en els seus darrers anys la seva producció va decaure i va morir pràcticament en la pobresa a Sant Gervasi de Cassoles el juliol de 1855.

Guillermina Peiró i Olives (1924–2019)

Nascuda a Mataró, filla del sindicalista pioner Joan Peiró i Belis, va créixer en un ambient obrerista i revolucionari; rebé la seva primera educació a l’Escola Racionalista vinculada a les Cristalleries de Mataró Durant la Guerra Civil i l’exili, va mostrar un compromís continu amb les causes obreres, fent de suport clandestí, recollint fons per presos i mantenint els vincles amb la CNT i, posterioment, amb Esquerra Republicana- Reconeguda pel seu activisme, va rebre distincions com la Medalla Francesc Macià (2006) i un homenatge d’Òmnium Cultural (2008), a més del reconeixement institucional de la Generalitat. Va morir a Mataró el gener de 2019.

Josep García i Oliver (1834–1883)

Advocat i polític liberal, va ser una figura clau en la modernització social de Mataró. Va fundar l’Ateneo Mataronés, la Biblioteca Popular i la Caixa d’Estalvis local. Com a alcalde, va impulsar millores urbanístiques i infraestructures bàsiques, deixant un llegat de progrés i cohesió ciutadana en plena restauració monàrquica.

Miquel Biada i Bunyol (1789–1848)

Juntament amb Puig i Cadafalch, el mataroní històric més cèlebre. Natural de Mataró, Biada va estudiar a l’Escola de Pilots abans de fer fortuna com a comerciant a Maracaibo dedicat a productes com cacau i cafè; va tornar a Mataró arruinat el 1821 i s’hi va implicar activament com a promotor del ferrocarril Barcelona–Mataró, primer tren de la península (inaugurat el 28 d’octubre de 1848), i projecte que fins i tot va defensar amb convicció entre els accionistes durant les obres —fins i tot mentre ell mateix es trobava malalt—, tot i que va morir el 2 d’abril de 1848 abans de veure’l inaugurat. El seu testament reflecteix la seva convicció que havia contribuït decisivament al projecte.

Melcior de Palau i Català (1843–1910)

Enginyer de camins, canals i ports nascut a Mataró, va obtenir el títol el 1863 i va exercir com a Enginyer Cap de la Diputació de Barcelona, dirigint el Pla provincial de carreteres de 1879 fins a la seva destitució per pressions l’any 1886. Posteriorment, a Madrid, va ocupar càtedra de Geologia i Paleontologia a l’Escuela d’Enginyers de Camins, va ser acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i entrà a la Real Academia Española el 1908. A més, va destacar com a escriptor: va recopilar coples tradicionals i va publicar-ne en volums com Poesías y cantares (1878) i Nuevos cantares (1880), va compilar poesies d’inspiració religiosa en De Belén al Calvario (1876) i les seves “poesías científicas” (agrupades com Verdades poéticas, 1879) li van valer l’epítet de “poeta del Rayo y del Carbón de piedra” per part de José Zorrilla. La seva traducció castellana de L’Atlàntida de Verdaguer és possiblement la seva obra més reconeguda.

Carme Famadas (Argentona, 11 d'abril de 1944 - Argentona, 25 de juliol de 2024)

Carme Famadas és considerada una de les pioneres del bàsquet femení al nostre país. Va iniciar-se en aquest esport al CIC d’Argentona, la seva vila natal, on precisament aquest dijous se li havia de retre homenatge. Amb l’equip argentoní va aconseguir proclamar-se campiona d’Espanya i d’Europa júnior a la temporada 1960-1961. Més endavant va fitxar pel Mataró, amb qui va sumar tres títols de Lliga durant la dècada dels setanta, abans de tancar la seva trajectòria esportiva al Vilassar. El seu esforç i compromís van contribuir de manera decisiva a obrir camí a les dones dins el món del bàsquet i a consolidar aquest esport a casa nostra.

Antoni Puig Blanch (1775–1840)

Eminent filòleg i polític liberal, va néixer a Mataró i va estudiar filosofia, dret i llengües (hebreu, grec) a Madrid, on va ser nomenat professor d’hebreu a Alcalá l’any 1807. Durant les Corts de Cadis va publicar amb el pseudònim “Natanael Jomtob” la polèmica La Inquisición sin máscara (1811–1813), que va ser traduïda a l’anglès i l’alemany, fet que li va valdre l’exili primer a Gibraltar i després a Londres, on va sobreviure donant classes, comerciant i traduint —incloent una de les primeres versions a l’espanyol de Gil Blas i obres filosòfiques com la de Thomas Brown. Va ser diputat a les Corts en la Triennal liberal, membre de comissions universitàries i, malgrat que es va oferir tornar després de l’amnistia, va decidir quedar-se a Londres fins a la seva mort el 1840, ja com a figura marcada pel seu ideal liberal i erudit.

Montse Mompart (Mataró 1926 - Mataró, 2006)

Montse va ser una figura clau en la vida comunitària d’Els Molins, treballant incansablement per millorar les condicions dels seus veïns, molts d’ells arribats amb les onades migratòries dels anys cinquanta i seixanta, i defensant la recuperació de les llibertats democràtiques. Des de la seva obertura el 1967, el “Bar de la Montse” es va convertir en un autèntic punt de trobada i cohesió social, així com en un espai de compromís polític durant la dictadura franquista. L’establiment, vinculat sobretot al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), servia de refugi per a reunions clandestines, magatzem de material de propaganda i centre de coordinació d’accions. Sempre disposada a donar suport a iniciatives que fessin del barri un lloc més digne i solidari, Montse també va dedicar part de la seva energia a combatre problemàtiques socials i a afavorir la integració dels nouvinguts d’aquella època.

Terenci Thos i Codina (1841–1903)

Advocat, politòleg, economista, escriptor i figura destacada de la Renaixença, Thos va estudiar Lletres i Dret entre Barcelona i Madrid, on va doctorar-se cap al 1860 i on també va tenir èxit inicial als Jocs Florals. Va ser professor, vicedirector i director del Butlletí de l’Escola Valldemia fins al 1888, a més de participar activament com a advocat i assessor per institucions com el mateix Ajuntament de Mataró, Caixa Laietana i entitats culturals, fundar l’Escola d’Arts i Oficis, impulsar exposicions i accions catalanistes, i obtenir el títol de Mestre en Gay Saber el 1887. Com a escriptor va publicar poesia, articles i traduccions en premsa diversa, en ambdues llengües, especialment en català per a la seva obra poètica i en castellà per a la seva tasca periodística.

Consol Nogueras i Seda (1882–1951)

Nascuda a Argentona el 18 d’abril de 1882, des de ben jove, es va involucrar en la defensa dels drets de les dones treballadores i en la lluita per les llibertats a Catalunya. Amb la instauració de la Segona República, va tenir un paper actiu en el Centre Republicà Federal i es va convertir en la primera presidenta de la seva agrupació feminista, impulsant causes com el dret al vot femení, la igualtat de gènere i la reducció de les desigualtats socials. L’any 1934, va ser escollida regidora a l’Ajuntament de Mataró pel Front Únic d’Esquerres, fet que la va convertir en la primera dona a exercir aquest càrrec a la ciutat i en una de les pioneres a Catalunya.

Des de la regidoria de Serveis Socials, va promoure iniciatives clau com la dignificació dels casals d’avis, la creació d’una secció de Maternitat a l’Hospital Municipal i l’impuls de les escoles bressol. Amb l’inici de la Guerra Civil, va continuar la seva tasca política fins que, el 25 de gener de 1939, es va veure obligada a exiliar-se a França. Va morir el 26 de setembre de 1951 i està enterrada al cementiri de Corenc, a Grenoble.