30 anys amb els Capgrossos, 20 anys sense la Mariona

La diada castellera de Les Santes 2026 no és, en clau mataronina, una actuació normal com la de qualsevol altre any per la Festa Major. Tornaran a fer-se castells a la plaça de Santa Anna, hi tornaran a ser els Capgrossos de Mataró, els acompanyaran com és ja consuetud dels darrers anys els Castellers de Vilafranca i els Minyons de Terrassa. Sí, els ingredients de la recepta són els de tota la vida. Però aquest 2026 hi ha tres factors que patenten amb matís diferent la diada: el com hi arriben els Capgrossos, la data que s’ha escollit i sobretot l’efemèride que s’hi commemora.

Aquesta és la temporada dels 30 anys dels Capgrossos. Els aniversaris rodons són el que són: aniversaris com tots els altres però amb una certa transcendència afegida per la xifra rodona i pel que solen comportar aquestes celebracions. Els Capgrossos fan 30 anys i la diada castellera de Les Santes en té menys. Abans els castells s’aixecaven aturant la Passada. La història de l’acte en el si de Les Santes és un èxit inqüestionable d’aquestes tres dècades i la importància de l’acte dins el programa de la Festa Major i dins el calendari casteller de referència és més ressenyable. La cobertura mediàtica que se’n fa cada any ho demostra.

Dèiem que aquest any la diada ve diferent per tres motius. Un d’ells és perquè els Capgrossos van a marxa més curta i nivell inferior als darrers cursos. Coses de relleus i cicles castellers, en tot cas. El segon factor és la data i l’horari, que qualsevol mataroní entén que s’ha decidit i introduït amb calçador: els castells es faran el 25 de juliol a les cinc de la tarda. Sí, inserit dins el 25 de juliol, jornada inaugural de Les Santes i fita del calendari sentimental de tothom. El 25 més curull de la història, potser, al caure en dissabte. Un dia que vindrà atapeït de mena.

El tercer motiu que converteix en diferent aquesta diada de Les Santes és una efemèride rellevant i que es recordarà a plaça, en públic, i ben endins dels capgrossos i capgrosses durant tota la jornada. Aquest any se’n compleixen 20 de la mort de la jove castellera de 12 anys Mariona Galindo Lora, canalla dels Capgrossos. El 4 d’agost del 2006 és una data funesta de la història mataronina i com ja van fer en altres aniversaris rodons, els Capgrossos volen lligar el final de la diada de Les Santes amb un acte de record de la Mariona.

El cop més dur que tot ho va canviar

La de Mariona Galindo Lora és una d’aquestes ferides que el pas del temps no tanca, sinó que ensenya a portar amb respecte, tendresa i responsabilitat. El 23 de juliol de 2006, durant la diada castellera de Les Santes, una caiguda del quatre de nou amb folre dels Capgrossos de Mataró va deixar la jove castellera greument ferida; va morir el 4 d’agost, després de dies d’hospitalització. La notícia va estremir el món casteller sencer i va cobrir Mataró amb un silenci difícil d’explicar: la ciutat va decretar tres dies de dol i les actuacions castelleres d’aquell cap de setmana van quedar suspeses. Per als Capgrossos, però, el cop va ser encara més íntim i profund, perquè darrere la camisa blau marí, darrere els assajos, les places i els castells, hi havia una companya, una nena estimada i una família que formava part de la seva pròpia família. Aquella tragèdia va obligar els castells a mirar-se de cara, a assumir la seva fragilitat sense renunciar a la seva essència i a entendre que l’amor per una tradició també s’expressa protegint al màxim aquells que la fan possible.

El projecte del casc casteller per a la canalla ja havia començat a estudiar-se i algunes colles n’iniciaven les proves, però la mort de la Mariona va convertir el debat en una urgència impossible d’ajornar i en va accelerar la implantació generalitzada. Des d’aleshores, el casc forma part del paisatge casteller i simbolitza un canvi profund en la cultura de la prevenció: una protecció nascuda del coneixement i de la voluntat que cap plaça no hagi de tornar a viure un dolor semblant.

Els Capgrossos han après a recordar la Mariona sense quedar immobilitzats en la tristesa, fent del seu nom una presència serena que acompanya la colla cada vegada que torna a alçar-se. Des del 2011, la diada que tanca la temporada al novembre porta el nom de Diada Castellera Mariona Galindo Lora. Abans de la diada de Les Santes, cada any a més, els Capgrossos també aixequen un pilar a la plaça de Santa Maria, en un moment recollit i catàrtic, de record. El nom de la Mariona també dona identitat al passatge on els Capgrossos tenen la seu, un altre gest amb què Mataró va convertir el record privat en memòria de ciutat. Així, la Mariona continua formant part de la història dels Capgrossos, no únicament pel dolor irreparable de la seva pèrdua, sinó per tot allò que el seu record ha ajudat a transformar. És en aquesta estrella, en aquell pilar silenciós i en la diada de novembre on la colla diu, any rere any, que recordar és continuar fent pinya.

Un silenci i una tristesa enormes

La mort de la Mariona es va viure primer com un silenci impossible d’ordenar, com una esquerda que travessava alhora una família, una colla, una ciutat i tot el món casteller. Raquel Sans, vicepresidenta del Parlament de Catalunya i que aquell estiu de 2006 s’havia fet càrrec de les cròniques castelleres d’El Periódico de Catalunya, era a la plaça quan va caure el quatre de nou amb folre. Recorda haver dictat per telèfon una crònica prudent, quan només se sabia que la Mariona havia pres mal, i la indignació que va sentir l’endemà en veure que el diari havia assenyalat la caiguda amb un cercle a la portada, en un tractament que va considerar sensacionalista i que no corresponia amb el text que ella havia escrit. D’aquells dies en conserva sobretot «molta incertesa, molt de dolor, molt de patiment i molt d’impacte», però també el record d’un món casteller que va saber llegir la magnitud del que havia succeït. «No va ser una mort només dels Capgrossos de Mataró, sinó que va tenir un impacte col·lectiu brutal», explica Sans, que encara evoca els pilars de dol i l’escalf compartit d’un univers acostumat a celebrar i patir conjuntament, però no preparat per afrontar la pèrdua d’una criatura. També posa en valor la maduresa amb què la colla, amb Xevi Castellví al capdavant de la tècnica i amb persones com Carles Guanyabens o Albert Rubí assumint responsabilitats, va fer front a una situació per a la qual no existien manuals ni precedents comparables. La resposta dels Capgrossos, afirma, va combinar l’empatia i el respecte pel dol amb la necessitat de continuar caminant, sense amagar el dolor però sense permetre que aquell dolor acabés esborrant tot allò que la Mariona havia estimat.

Per a Jordi Rovira, periodista, documentalista i membre dels Capgrossos, el que va succeir va ser «un trauma col·lectiu», una barreja d’estupor, tristesa, ràbia i sensació d’injustícia. Els Capgrossos eren aleshores una de les colles grans amb millors registres de seguretat, coneguda per la prudència amb què portava els castells a plaça i per no afrontar construccions si no existia el convenciment que es podien descarregar. Que la fatalitat els colpegés d’aquella manera va fer encara més difícil trobar-hi cap explicació. Però, al costat del dolor, Rovira recorda l’abraçada de tot el món casteller: «Vaig entendre que no només els Capgrossos érem una família que es va bolcar a tenir cura de la família Galindo, sinó que hi havia una altra família, més extensa, la del conjunt de colles, que va tenir cura dels Capgrossos». Aquell escalf es va fer visible al funeral, al Concurs de Tarragona i en les places on la colla va anar reapareixent, lentament, aprenent a tornar a enlairar castells sense deixar ningú enrere.

Anys després, quan Rovira va codirigir amb Clack Produccions el documental 165 Regent Street, la història dels Capgrossos no es podia explicar sense abordar la mort de la Mariona. Ho van fer amb transparència i sense por, però també «amb tota la cura, la sensibilitat i la mesura possible», donant veu a la família Galindo i als castellers que havien viscut els fets des de dins. Perquè una part imprescindible del dol, defensa, consisteix a poder verbalitzar el que va passar, construir-ne un relat sincer i transmetre’l també als qui s’han incorporat posteriorment a la colla. El mateix esperit ha guiat altres moments de memòria col·lectiva, com la gala del trentè aniversari: recordar els fets tal com van ser, escoltar la família i explicar a les noves generacions per què els Capgrossos porten una estrella que sempre els acompanya.

Xevi Castellví, cap de colla entre 1999 i 2007, no parla d’aquells fets com d’un record que reapareix només en els aniversaris, sinó com d’una presència quotidiana. «El record de la Mariona el visc, sense exagerar, dia a dia», afirma. Per a ell, el suport de la família Galindo des del primer moment va ser determinant, tant per a la colla com en l’àmbit personal, i encara conserva especialment les paraules dels pares de la Mariona, que temien que el record de la seva filla s’esvaís si els Capgrossos deixaven de fer castells. Continuar, per tant, no va significar oblidar ni relativitzar la tragèdia, sinó precisament preservar-ne la memòria. «Crec que hi ha molta gent a la colla que ha seguit fent castells amb aquest recordatori», explica Castellví. Durant tots aquests anys, la gestió de la memòria s’ha sostingut sobre aquest equilibri delicat: recordar sense convertir el dolor en una llosa, parlar-ne sense banalitzar-lo i mantenir la colla viva com una manera d’honorar la Mariona. Han canviat els caps de colla, els equips tècnics, les presidències i les juntes; la colla ha «anat mutant la pell», però el pòsit d’aquella experiència s’ha transmès d’una generació a la següent. Que els Capgrossos continuïn actius i hagin continuat creixent gairebé dues dècades després és, per a Castellví, una fita extraordinària, especialment en una ciutat situada fora de la zona castellera tradicional. É

s també la prova que una entitat pot sobreviure al pitjor dels cops sense negar-lo, fent de la memòria una forma de responsabilitat i de futur. En cada camisa nova, en cada castell i en cada persona que aprèn la història de la colla, la Mariona no és únicament el record d’una absència: és una part essencial d’allò que els Capgrossos són i de la manera com han après a cuidar-se.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta