Capgròs
La dictadura del general Franco va establir la Central Nacional Sindicalista (CNS). Va ser més coneguda popularment com el Sindicat Vertical, des de la seva creació l'any 1938 i fins el 1971. Era d'afiliació obligatòria per a empresaris i treballadors i l'única organització sindical reconeguda oficialment. A partir de 1971, amb la Llei Sindical, va passar a denominar-se, Organización Sindical Española (OSE).
El juny de l'any 1975, cinc mesos abans de la mort del dictador, es van celebrar eleccions sindicals, les darreres abans de l'arribada de la democràcia. La repercussió d'aquestes eleccions va ser important, doncs van significar la implosió del Sindicat Vertical franquista des del seu interior.
L'estratègia, inspirada pel Partit Comunista d'Espanya (PCE) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), basada en la infiltració del sindicalisme clandestí de les Comissions Obreres (CCOO) en les estructures del sindicat franquista, ja venia de lluny. Però en les Eleccions Sindicals de 1975 va haver un veritable assalt per la gran multiplicació de Candidatures Unitàries Democràtiques (CUD) en un gran nombre d'empreses, fins i tot en sectors poc coneguts per la seva militància, com ara els treballadors de coll blanc de les caixes d'estalvis i de la banca.
La important victòria de les CUD en les eleccions sindicals va representar una demostració de força de l'oposició dels treballadors i treballadores al franquisme, així com un impuls per a l'oposició política pocs mesos anteriors a la mort del dictador. Aquelles candidatures s'anomenaven CUD perquè sovint havien de confrontar-les amb les candidatures recolzades pels falangistes del règim o bé amb candidatures domesticades per la patronal.
Les eleccions sindicals en el sindicat oficial i obligatori s'organitzaven en tres esglaons: 1) La Junta Sindical (conjunt de representants elegits); 2) El Jurat d'Empresa (representació davant l'empresa); i 3) La Unió de Tècnics i Treballadors, representació provincial de cada ram.
La premsa oficialista -falangista, amb el jou i les fletxes com a logo- («Mataró, Periódico del Maresme») dirigit per Antonio Navarro Fargas, ho anunciava en sengles números del diari, el 5 de juny, on publicava la convocatòria de les eleccions sindicals i les normes electorals: el dimarts, 17 de juny, assenyalant que es feien el 17 i el 18 de juny.
El 17 de juny el diari publicava el següent text: "Tal y como estaba anunciado ayer, hoy y mañana, se están celebrando las elecciones sindicales en su fase de Enlaces Sindicales. Las urnas son las principales protagonistas de dichas jornadas, estimándose en muy alto el porcentaje de votantes. El censo total de votantes de Mataró y Comarca asciende a 43.054, habiendo sido proclamados candidatos 896, más los 3.027 de forma indirecta. Los Enlaces Sindicales a elegir suman 1.775".
El 19 de juny confirmava que "En las mismas ha habido una gran participación, en especial en las empresas grandes con elevado número de personal. Cabe consignar que las impugnaciones han sido mínimas, no dándose a conocer hasta el día 23 del actual los resultados definitivos...".
Des dels nous Jurats d'Empresa, a moltes empreses on hi havia organització de CCOO, els seus militants van iniciar una sèrie de canvis en les relacions amb la direcció de caire més reivindicatiu. També es van utilitzar les eines del Sindicat Vertical, encara que no fossin pròpies de l'empresa o del ram, com la informació sindical en solidaritat amb altres companys i companyes en vaga, o bé iniciar campanyes de sensibilització en altres temes que no eren habituals en el sindicat franquista. Es van llençar nombroses circulars (fulls informatius), doncs aquestes havien de ser distribuïdes per les empreses de forma obligatòria.
Aprofitant els resultats obtinguts i aprofitant les palanques legals, els representants escollits d'aquestes candidatures democràtiques van coordinar la lluita contra la congelació salarial i la lluita per l'amnistia, doncs els militants de CCOO van ser els més castigats per la repressió franquista. Van començar a presentar batalla contra els franquistes del verticalisme, i com a exemple tenim que els enllaços elegits corresponents de Mataró demanaven la dimissió del president nacional de la UTT de Banca (setembre de 1975), o que la UTT del Paper i les Arts Gràfiques exposessin les seves reivindicacions contra el règim: reivindicació de sindicats de classe i no estar barrejats amb la patronal, pel dret de vaga, etc. (octubre de 1975); la UTT del ram de la Construcció demanava l'Amnistia (desembre de 1975). Paral·lelament a tota aquesta tasca de conscienciació i mobilització, es van establir llaços de cooperació amb el moviment veïnal, per tal de millorar les condicions de vida dels barris de la perifèria mataronina.
Amb l'acumulació de forces assolida en aquestes eleccions sindicals, el calendari de mobilitzacions del següent any, 1976, va ser impressionant. En aquest any a Espanya es van acumular més aturades i mobilitzacions que en el total del conjunt d'Europa. Les manifestacions de l'Assemblea de Catalunya, "Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia" de l'1 i el 8 de febrer van comptar amb un gruix important dels militants sindicals antifranquistes. El mes de gener de 1976 està marcat en el calendari per la massiva vaga de la Construcció, i també per la vaga dels mestres. Els representants del sector Tèxtil i d'Arts Gràfiques van fer aparicions públiques amb noms i cognoms com a representants de CCOO. En aquesta cruïlla cal afegir la gran vaga del sector del Tèxtil, que va posar de manifest les greus deficiències d'estructura i la precària organització econòmica i empresarial d'aquest sector bàsic de la indústria mataronina. Per si això fos poc, els treballadors de la Telefònica van cridar a la vaga per les seves reivindicacions. Els treballadors del sector del Metall van començar una vaga el 6 d'abril amb assemblees multitudinàries al Velòdrom. A finals d'abril de 1976 el sector de la Construcció tornava a cridar a la mobilització per l'homologació del conveni provincial (dies 28 i 29 d'abril).
Sense dubte, les eleccions sindicals de 1975 van ser un gran encert en l'estratègia sindical de CCOO, i va ser el primer embrió de ruptura vers una Transició democràtica que comportés una democràcia sense exclusions i una Constitució amb drets, també laborals. La dictadura va néixer matant, com un acte de rebel·lió, i va matar fins a l'últim moment. És cert que el dictador va morir al llit, però la dictadura va morir als carrers, i els primers protagonistes van ser els treballadors i treballadores organitzats. No és pas per casualitat que les extremes dretes, allà on governen, el primer que fan és atemptar contra els drets laborals i sindicals, juntament amb l'escomesa contra les lleis d'igualtat feministes.
Fonts:
Diario Mataró, 5 de juny de 1975, pàg. 10
- Diario Mataró, 17 de juny 1975, pàg. 1
- Diario Mataró, 19 de juny de 1975, pàg. 1
- Ortiz Olmedo, Juan (2025). L'Abraçada del PSUC, vol. II. Ed. Carena
- Revista Combat, núm. 34, gener de 1976
- Revista Combat, núm. 35, febrer de 1976
- Revista Combat, núm. 36, març de 1976
Comentaris