50 anys de ‘Les Santes fem-ne Festa Major’

• *Jaume Calsapeu Cantó va ser membre del Foment, va formar part del grup impulsor de Les Santes fem-ne Festa Major i és membre de la Comissió de Les Santes des del 1979

Què calia fer per mobilitzar la gent, activar el pensament i la consciència, donar un impuls a una festa major esllanguida, a la qual la societat mataronina i el cànon cultural de l’època (marxar de vacances) havia donat l’esquena? 

Les Santes fem-ne Festa Major, pel seu abast i capacitat d’influència, va ser, possiblement, el moviment popular més important de la transició democràtica a Mataró. El desafiament col·lectiu de molts joves per conquerir el carrer, accedir a drets i llibertats, dignificar la festa i deixar enrere el franquisme.   

Mirant pel retrovisor de la història, cinquanta anys enrere, el règim continuava viu i Les Santes no tenien un futur massa prometedor. La  “Comisión Especial de Ferias y Festejos” de l’Ajuntament presentava  el 25 de juliol de 1975, a l’Auditori del Parc, el show musical de Maruja Garrido, amb Carmen Linares (estrella de la cançó espanyola), Maruja i Fermin (parella de ball espanyol i clàssic), Louchy & Nina (els còmics de la riallada contínua), Sonnya (supervedette de la revista) i Mary Martín (“la muñequita de la canción”)... 

Però allò que feia mal d’ulls, impensable avui dia, era barrejar castells i majorettes. Davant d’aquella programació poti-poti i inclassificable  (desfilada i exhibició al camp municipal d’esports de les Majorettes de Barcelona i actuació dels Castellers de Barcelona), no passa gaire temps que s’ajuntin les veus inconformistes i de preocupació perquè la festa torni a trobar el seu lloc sota el sol. 

Fins i tot les comparses de gegants i nans desfilen sense esma, amb una uniformitat lúgubre, d’ençà que es va suprimir el 1970 la processó tradicional que, amb tota la coreografia i parafernàlia de les santes de glòria i de martiri, va ser engolida pel remolí de la indiferència, deixant en testament un gran forat, un cràter de tedi i inactivitat abans dels focs.  

No és que la cultura popular com a signe d’identitat, i la festa major com a espectacle total, perdessin pistonada els primers anys setanta quan es mobilitzen els grans fronts antifranquistes. Però les coses calia fer-les bé. Així ho van entendre grups com la Trinca, amb el seu  disc d’èxit parodiant la Festa Major (1970) i, naturalment, Els Comediants, impulsors del teatre al carrer, que tot just s’havien donat a conèixer amb el “Non plus plis” (1971).    

L’origen al Foment

“Les Santes fem-ne Festa Major”, com a moviment d’ampli espectre, s’origina al Foment Mataroní. El flamant edifici, inaugurat el 5 de juny de 1971, compta amb el bar d’en Pedro a la planta baixa, un factor important com a punt de trobada i relació. La dolorosa pèrdua del pati dels Lluïsos, la palanca necessària per finançar l’enderroc del teatre Principal (1832) i la construcció del nou equipament, va ser molt discutida.   

Les Setmanes de l’Infant del cicle nadalenc i el gruix d’activitats de l’any injecten saba nova al teixit associatiu. El Foment viu de prop l’eclosió de les festes populars a Mataró. Pep Llauder dirigeix la construcció, amb pots grans de sabó, la testa cilíndrica dels gegants underground que, amb quatre gambades i braços pengim-penjam, ocupen la Peixateria, la plaça talismà dels contes infantils i les representacions amb titelles d’aquelles Setmanes de l’Infant que feien de bon estar i cantar: “Senyor rei de Matalgram, una llebre tinc al camp, que em pastura la verdura i se’m menja l’enciam!!”. 

La Peixateria mantenia aleshores l’activitat als taulells per vendre peix i conservava amb orgull els graons sense escapçar. Quin greu la reforma arquitectònica posterior que va fer més xato l’edifici neoclàssic de Garriga i Roca, com si li haguessin amputat les cames. Des del 1975, la plaça de la Peixateria fou l’obrador ideal de les truites i els balls de les Serenates del Dijous Gras, preludi del Carnestoltes (1979) i la tradició del Serra la Vella. 

El corpus ideològic del procés

En aquest context de festes recuperades i molta gent il·lusionada,  no va costar gaire posar-se d’acord per analitzar la situació de confusió i desorientació que vivien Les Santes.  Convenia  desplegar una  iniciativa coral per anar-hi posant remei. El capital humà era més important que els escassos recursos econòmics. Al capdavant, per afrontar la idea amb lideratges compartits, hi havia tota una generació de joves avesada als debats d’autogestió i a les discussions assembleàries. Del petit format de la Peixateria calia pensar, ara, en portar les regnes d’una obra de més gran format, la Festa Major.   

Graduats en grups d’esplai, aquells joves que van mamar  corredisses davant dels grisos i van créixer amb el llegat discogràfic dels festivals de  folk, la nova cançó i les bandes de rock, anaren  incorporant, tímidament, rondalles de Xesco Boix, Jaume Arnella, Rafel Sala i el grup Trepadella als programes de les Santes, amb la intenció de procurar espurnes d’alegria a les passades dels gegants i nans quan arribaven a la plaça de santa Anna.  

Així, de mica en mica, es va anar configurant el viratge ideològic i el poder transformador d’una campanya que es nodria d’un missatge concís i clar: Les Santes fem-ne Festa Major. Un eslògan magnífic, perquè no caduca mai i va directe a l’essència, conjugat en mode imperatiu i en primera persona del plural per interpel·lar tothom.  

Crear un codi de comunicació tan senzill, que ho diu tot en poques paraules, no va ser fruit de la casualitat. Sorgeix de la reunió de brainstorming, convocada l’estiu de 1975, de forma expressa i a correcuita, un dissabte al migdia al Foment Mataroní, amb un únic punt de l’ordre del dia. 

Neixen Les Santes

Després d’esprémer el cervell i posar idees en comú es va trobar la síntesi perfecta, consensuada per unanimitat. La desena d’assistents, asseguts en cercle, potser no haurien imaginat mai que aquella consigna creativa, entre filosofia i eslògan, pogués perdurar 50 anys incrustada a la memòria, sense perdre vigència.  

Als cartells oficials de rèmora franquista encara hi predominava la denominació en castellà “Fiestas de las Santas”. L’eslògan en català que emergia dels cartells alternatius ja era útil per bastir ponts. Unia en un sol camp semàntic dues expressions fins aquell moment irreconciliables (Les Santes i Festa Major). L’una i l’altra, formant un tot, apartaven els estigmes i diferències de la segona República i la Guerra Civil. La festa és inclusiva. Iguala tothom.   

Amb galledes, brotxa i cola, la campanya s’escampa arreu. El primer cartell (1975) de fons taronja, alegre i vistós, ja forma part del patrimoni gràfic de Les Santes, amb la imatge retallada del flabiolaire Quirze Perich, fotografiat per Jordi Egea. Els  cartells dels anys següents, a una sola tinta per economitzar despeses, provenen del fons fotogràfic de Miquel Sala. Al damunt, s’hi enganxaven també unes tires de paper per divulgar actes específics, animant a participar.   

Totes les rutines funcionaven a la perfecció. Tothom sabia el seu paper. Durant quatre anys, era curiós veure cartells en perfecte estat de conservació, encolats l’un sobre l’altre, a la porta metàl·lica del quadre d’enllumenat públic que fa angle amb la casa número 13 del carrer d’en Pujol. De la seva reposició, quan es decoloraven pel sol, en tenia cura Uanxo Fradera. Era l’emplaçament estratègic perquè les autoritats veiessin el cartell de cara, quan tornaven d’ofici a la desfilada del 27 de juliol. 

Els Gegants, peça clau 

La principal revolució del període Les Santes fem-ne Festa Major, s’origina a la família Robafaves, quan Lluís Hugas, Uanxo Fradera, Jordi Solà i d’altres geganters afins soscaven, a partir de la segona meitat dels anys setanta, la possibilitat d’un canvi radical per reforçar el caràcter públic de les figures que representen la ciutat. Tenen molt clar que els portadors han de ser voluntaris (abans tenien la feina remunerada). Sense donar mai el braç a tòrcer sortiran airosos d’un procés llarg i feixuc que adquireix tot el sentit amb l’arribada de la democràcia i el reglament aprovat el 1984 pel ple de l’Ajuntament. 

La solemnitat de les dormides, el lluïment coreogràfic dels balls propis, les músiques renovades, la formació de flabiolaires, la postal de gegants, el desvetllament bellugós i els retocs estètics al taller d’imatgeria festiva de Manuel Casserras, a Solsona, vivifiquen el nou rol participatiu dels gegants i la plenitud assolida quan giravolten dansadors. 

La Barram (1977), les Matinades (1978) i d’altres aportacions, com els Balls de Festa Major que des del 1976 s’hostatgen al programa oficial, sense costar ni un duro a les arques municipals, comencen a  fer notar el canvi de paradigma. 

La persistència del moviment, un any sí i un altre també, és la clau de l’èxit. Es fan passos en moltes direccions. El primer, la mirada endògena. Salvaguardar els actes genuïns i potenciar la bellesa dels rituals i acompanyaments instrumentals que estructuren la festa (la participació al cor de la Missa de les Santes, la popularització i dinamització de la Dormida de Gegants, els Repics de Campanes, el Castell de Focs, les Sardanes...) No cal fer tàbula rasa i començar de zero.  

El segon pas és obrir-se a l’exterior. Viatjar i conèixer què fan a fora.  Establir contactes per millorar el nivell de qualitat de la festa. Adaptar i incorporar tot allò que pugui ser un revulsiu. La transhumància en busca de noves pastures (País Valencià, Vilafranca, Vilanova, Berga, Solsona, Pamplona...).  

El tercer pas, importantíssim, és la participació i la implicació col·lectiva. La festa desmembrada torna a agafar múscul amb idees renovades. Tothom hi juga, muntant escenaris, instal·lant focus, despatxant birres o movent cadires. És l’aposta guanyadora del voluntariat per bastir i consolidar una festa amb més trempera.  

La mobilització té un efecte multiplicador i no costa convèncer la gent que balla feliç a la plaça de santa Anna amb l’Orquestra Plateria, la nit del 26 de juliol de 1978, que un altre model de festa és possible. Per sufragar despeses, la gent consumeix al bar i s’anuncia la rifa d’una parella d’ànecs xerraires. Tothom aporta el seu gra de sorra. Les Santes, més que mai, són del poble. 

La campanya de comunicació és molt important. El primer butlletí de reflexió de Les Santes fem-ne Festa Major (1975) es reparteix a la sortida d’ofici. Posa el dit a la llaga per assenyalar la franca davallada de la festa i la seva incapacitat per evolucionar. L’editorial del següent butlletí (1976) reclama una celebració rica, alegre i de concòrdia. 

Malauradament aquell any no ho serà del tot, perquè el carrer continua essent un camp de mines. Manuel Fraga, ministre de governació del govern d’Arias Navarro, dispara la seva frase més contundent (“la calle es mia”) per desautoritzar moltes mobilitzacions  democràtiques, entre les quals la Marxa de la Llibertat que la diada de les Santes, el 27 de juliol de 1976, passa per Mataró. 

La consigna de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia agita l’aire. Es viuen moments de tensió, amb la guàrdia civil controlant la dormida a punta de cetme. Els gegants ballen, tal com tenen previst, per demostrar amb el cap ben alt que les festes no es poden manipular ni reprimir i que un ample sentit de llibertat ha de presidir-les. Deu anys després,  el cartell d’en Pal amb en Robafaves picant-nos l’ullet (1986), constata que l’esforç coral per dignificar Les Santes, amb milers d’adhesions al carrer, no podia tenir millor recompensa.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta