A Teià, pagesos, al Masnou, mariners

La petja romana al Maresme va sertan profunda que va definir persempre la civilització d'aquestesterres. En la seva expansió perla riba mediterrània l'Imperi vaescollir aquesta llenca de terra per crear-hiciutats (Baetulo, Iluro), fer-hi passar rutescom la Via Augusta i establir-hi centres deproducció i de comerç. Les vil·les romanes,de les quals s'han trobat restes pràcticamenta tots els pobles, van ser les precursoresdels masos i les explotacions agràries quevan portar el progrés fi ns a la meitat delsegle XX. En algunes platges hi van creardrassanes i bases per a la navegació. Teiài el Masnou en són dos exemples encaraben vius avui.

A banda i banda de la riera que, convertidadesprés en camí, s'enfi la suau fi ns alcoll de Clau, Teià respira encara avui, tot il'inevitable creixement urbanístic, un cert iagradable ambient pagès. Masos com calNadal, cal Senyorcinto, cal Barrera (on vanéixer el biòleg Jacint Barrera i Arenas) ocal Monac, alguns encara amb portaladesdovellades, torres de guaita o ferms mursamb contraforts, mostren un passat esplendorósde treball i progrés en harmoniaamb la terra. Sens dubte, el millor passeigper Teià és el que, enllaçant un mas ambl'altre, us porti des de la creu de terme, acan Llauradó (aviat biblioteca municipal),fi ns a can Lladó o ca l'Uriach, sense deixarde passar pel bell carrer de les escales, iencara acostar-se després fi ns al Sagrat Cor,una copia del cèlebre Crist de Corcobadode Rio de Janeiro exòticament enclavadaal vessant sud de la muntanya.Però Teià no vol oblidar qui és i d'onve i, tant aquests masos, com els de canGodó, fi nca dels comtes on no fa tants anysencara es venia vinagre, can Wertheim, canBru, can Pol (casa feudal dels senyors deTeià) o can Padellàs i can Torrents, sónpart viva del patrimoni urbà de la vila desdels segles XVI-XVIII, quan es van construir lamajoria; i símbols insubstituïbles sense lesquals no s'explica ni la història ni la realitatactual del poble.

Teià no arriba als sis mil habitants. Lesnoves promocions d'habitatges, a tocardel Masnou, garantiran la conservaciódel centre històric, presidit per l'esglésiadedicada a Sant Martí, bastida en estilgoticorenaixentista l'any 1574 pel mestred'obres Antoni Mateu.És clar que ni el poble que va aixecarl'actual temple, ni el que hi anirà a viureels pròxims anys, estaven en el pensamentdel comte Borrell quan, l'any 965, va cedir en testament la parròquia a la catedral deBarcelona; aquest va ser el moment fundacionalde la vila. Però la vida d'una personanomés és sospir, i de la Vil·la Taliano a laurbanització Sant Berger o les pistes queel club de tennis Barcelona té al poble, hiha mil cinquanta anys d'història.L'any 1505 el Masnou era un barri formatper quatre o cinc masos; tres seglesdesprés, el 1825, desaparegut el perillcorsari, el raval de mar es va independitzarde Teià. Des de l'any 1817 tenia parròquiapròpia i l'any 1840 encara va créixer mésen incorporar-se-li el barri Alella de Mar.La situació esglaonada de la vila vella, enun tossal enfront del mar, defi nia la sevairrenunciable vocació marinera.

La platja del poble, en fort pendent i d'aigüesprofundes, va ser una extraordinàriadrassana natural, i va empènyer decididamentals seus veïns a buscar al mar el seuprogrés econòmic. A meitat del segle XIX, elstres mestres d'aixa construïen bergantins ipollacres d'entre 50 i 300 tones, però el queva popularitzar la gent de mar del Masnouva ser l'escola de nàutica inaugurada el1860 i que nou anys després va passar aser escola universitària fi ns al 1881, queva tancar. Per aquella època una tercerapart dels habitants de la vila eren mariners:73 patrons, 377 pilots i 468 mariners. Però l'augment del calat dels vaixells i el creixementdel port de Barcelona van anar desplaçantl'estiba cap a la ciutat. El Masnou va sollicitarllavors del govern la construcció d'unport i, en no ser-li concedit, es va revoltar,renunciant al títol de vila i deixant de fer-himercat. Avui el port del Masnou, construïtals anys setanta i ampliat més recentment,no és només un dels centres de navegacióesportiva més importants del país, bressolde nombrosos campions de vela, sinó elprincipal símbol del poble i un dels indretsde passejada obligada. A l'horabaixa, ambel sol rogenc amagant-se darrera el dic i lamúsica que fa la brisa acaronant els palsmajors dels velers i llur cordam, descobrireucom la tradició marinera del Masnou dónaa la vila una personalitat única i sanamentenvejable pels pobles veïns.

Aquesta manera de ser s'escampa, lògicament,pels carrers del nucli antic, tandesconeguts per molts com suggeridors.Des de la plaça de la Llibertat, on hi haviauna torre de guaita, busqueu la petita plaçaBertran, presidida per ca l'Indià, les escalesque pugen cap a Sant Francesc d'Assísi les del Rector Pineda fi ns a l'esglésiade Sant Pere, obra del masnoví MiguelGarriga, acabada pel fi ll i el nét. Amareuvosde brisa marina a la balconada de laplaça, un impressionant mirador damunt elcentre històric; no deixeu de contemplarla Casa Benèfi ca, obra de Gaietà Buïgas,autor del monument a Colom, i perdeu-vosdesprés per les raconades i escales decarrers com Roig, Sant Pau, Santa Annao Sant Josep. Tot és a mà, com els petitsjardins de les cases de poble del carrerSant Pere o el carrer de Lluís Millet on, fi lld'un capità, va néixer el 1867 el fundadorde l'Orfeó Català.

Després torneu a la carretera i busqueu elMasnou més cosmopolita del Casino i el seumajestuós teatre, de l'edifi ci vuitcentista del'Ajuntament, obra també de Miguel Garriga,del centenari estanc amb un taulell fet ambcaixes de puros vinguts d'Amèrica o de lacasa neoàrab, obra de Pere Andreu, queacull ara la Casa de Cultura.

El Masnou no s'acaba mai, i quan semblaque sou al fi nal, és que heu arribat a Ocata,un barri amb personalitat pròpia des de laseva fundació, deguda a uns pescadorsde Leucata que s'hi van establir, i d'aquí vavenir el nom. Avui Ocata és un confortablebarri residencial, amb llocs tan interessants com la plaça d'Ocata, on hi ha el mercat velli l'antiga Mina, ara un museu. En aquestaplaça va morir sobtadament el dirigent deCiU Ramon Trias Fargas quan pronunciavaun míting. Malgrat aquest trist record, però,Ocata és un indret tranquil, una mica metàforad'aquell Maresme benestant d'abansde la Guerra. Cap al nord queden encarales naus de ca n'Humet, edifi ci modernistade Francesc Guàrdia que va allotjar unaimpremta propietat d'Eduard Domènechi Muntaner, i els espectaculars jardins decan Caramar, però aquesta és una vila queva ja molt més enllà del tossal on va néixerel Masnou dels mariners.