“Ara potser hi ha més analfabets que abans”

Òmnium Maresme va lliurar el passat dimecres 9 de juliol al Centre Cívic Rocafonda la Distinció Òmnium Mataró 2025 a Francesc Rogés i Falguera, en reconeixement a la seva destacada trajectòria dedicada a la promoció de la cultura, l’educació i la llengua catalana a la ciutat de Mataró.

Rogés és una figura clau en la transformació social mitjançant el llibre i l’educació. Ha estat un referent en el món de les escoles de nit, on va contribuir a la formació de joves i adults amb ganes de continuar aprenent. Lligat tota la vida al món del llibre, va ser llibreter i cofundador de Llibreviu, un projecte arrelat a Mataró que fomenta la lectura i la reutilització de llibres amb una forta vocació social i educativa. A més, va tenir un paper fonamental en la creació de l’escola GEM. Ens atén a casa seva.

La seva trajectòria és longeva i repartida per tot Mataró.
He estat per tot arreu de la ciutat, però on realment un dels primers llocs on vaig  començar va ser al Forn del Vidre. Allà hi vaig fer de mestre durant un temps, i va ser una etapa que em va marcar. Recordo una anècdota molt gràfica: un dels nois que repartien la compra de l’economat es va perdre pel carrer perquè no sabia llegir bé els rètols dels carrers. Aquest fet, més enllà de la gràcia, va posar sobre la taula la necessitat de fer un pas endavant com a cooperativa. El Forn del Vidre no només era una fàbrica. Era un espai de vida, de cultura.

Com eren aquelles primeres classes seves?
Jo de classes n’he fet des que tenia 10 o 11 anys. M’enfocava a ajudar adults amb dificultats, especialment en l’àmbit laboral. Un manobre que volia accedir a paleta però no sabia com cubicar perquè no sabia comptar, per exemple. Aquestes situacions reflectien una realitat molt diferent a la d’avui: la regularització de l’aprenentatge no existia, i tot depenia de les necessitats socials i familiars. L’objectiu no era fer escola clàssica, sinó ensenyar allò que els permetria tirar endavant en la vida. Molts dels meus primers alumnes eren joves immigrats analfabets, nois de 12 a 15 anys que mai havien pogut anar realment a escola. Alguns havien estat escolaritzats formalment però sense entrar-hi mai del tot. Recordo un dels primers llocs al barri de Vista Alegre, en un local que no era ni escola, al costat d’un estanc. Allà fèiem classes nocturnes. Vam recórrer els barris de Mataró per donar suport educatiu personalitzat. Vam estar des de Cirera fins a Cerdanyola, passant per l’Acadèmia Balmes amb l’avi. Però no com a mestre en sentit estricte, sinó com a impulsor de grups, d’espais d’aprenentatge i d’acompanyament.

Tenien algun problema?
En vam tenir algun com per exemple que Mossèn Biscúter ens retreia que féssim excursions amb la canalla de Cerdanyola perquè així, deia, li trèiem els escolans. Ho va arribar a dir en una missa de diumenge, assenyalant-nos davant de tothom a mig sermó! En el fons veia que nosaltres, sempre després de missa, procuràvem sortides i activitats més dinàmiques i atractives pels nois. Tot era a les beceroles d’una mena d’educació compromesa amb l’entorn.

És el propòsit que guia el GEM?
Volíem formar bones persones, però des d’un angle més cultural, més obert. I com en tots els inicis d’aquest tipus, hi havia al darrere una empenta concreta, molt arrelada en determinades persones i contextos. Hi havia pares amb inquietuds, preocupats per l’educació religiosa dels seus fills, gent que venia de sectors diversos i tots coincidien en una cosa: calia una alternativa. Perquè hi havia nens que no encaixaven a les escoles religioses tradicionals, i perquè molts d’aquells pares tampoc volien tantes monges ni tantes oracions. Volien una escola amb més obertura, amb català, amb una visió més laica.

I en vau ser president i prou?
El primer president de la junta de l’Associació de Pares del GEM. No era mestre de professió, però sí que, de manera esporàdica, havia fet algunes classes. Me’n recordo que alguna vegada havia estat a l’aula a fer català —quan encara no es podia fer, però igualment es feia— i fins i tot, de tant en tant, feia religió. Això de la religió era curiós, perquè només es feia “d’aquella manera” quan sabíem que venia l’inspector.

Com va sorgir el Llibre Viu?
Ens van dir que era una idea de torero, i mira. Deien que no era el lloc adequat per fer promoció cultural. Ens deien: “No veieu com està el barri? No veieu el tipus de gent que hi ha? Això no tirarà endavant”. Però, ja se sap, comencem amb una cosa petita, i si s’hi engresquen dues o tres persones, la cosa va agafant volada. I tant que en va agafar! Molts llibres que vam rebre tenien un valor que ni els donants sabien que tenien. No parlo d’un gran valor econòmic, sinó del valor cultural o històric: edicions antigues, d’editorials desaparegudes o de biblioteques particulars que havien quedat en desús. Tot aquell esforç no va quedar-se només aquí. Vam arribar a enviar llibres fins a Sud-amèrica. Al Paraguai, concretament, hi vam fer arribar 30.000 llibres. Els maristes, que hi tenen una presència molt gran, sobretot al llarg del riu, ens van ajudar a distribuir-los. Vam aconseguir omplir les biblioteques de totes aquelles escoles i centres educatius.

Una molt bona idea. Ara d’això se’n diu economia circular.
La idea de fer del Llibre Viu un espai d’intercanvi i no de venda no va ser una inspiració sobtada d’una sola persona, sinó una idea col·lectiva, fruit de moltes converses i de la voluntat compartida de donar una segona vida als llibres. Molta gent hi va col·laborar. Això és el que sovint passa en aquests projectes: cadascú hi arriba amb una idea pròpia, modelada per la seva experiència, per l’etapa vital en què es troba, per la seva formació. I quan es troben, aquestes visions es barregen, es complementen. Llavors, si un vol fer una cosa d’una manera i veu que els altres ho plantegen diferent, es deixen influir i, amb això, el projecte es va definint, ajustant, enriquint. I és així com s’acaben formant les agrupacions que funcionen: a partir de la suma de voluntats, no d’un únic pla fix.

Ara ja no hi ha mestres com vostè ni tampoc alfabetisme?
Jo diria que avui potser hi ha més analfabets que abans. No només es tracta de saber llegir i escriure, sinó que avui en dia també cal pensar més, estar més involucrat amb l’electrònica, la informàtica o altres tecnologies. Per això, en aquest sentit, em considero més analfabet jo que molts dels que m’envolten. El concepte d’alfabetització tradicional neix amb la idea de llegir i escriure, que és el que sempre s’ha considerat màgic. Però, en realitat, segueix sent analfabet aquella persona que no està en condicions de donar resposta a les situacions presents. Estar al dia t’obliga, vulguis o no, a connectar amb gent diversa, a viure la pluralitat. I sempre és gratificant. I aquesta pluralitat és el que fa que sigui tan complicat: la diversitat de persones, d’idees, de creences religioses, polítiques, sindicals… És precisament aquí on es mostra el veritable valor del teu creixement personal. I, malauradament, aquest és un aspecte que no se’ns cuida prou, perquè sovint ens diuen què hem de pensar i què hem de fer o a qui votar.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta