Capgròs
Catalunya té un PIB (producte interior brut) per capita que representa el 117% de la mitjana de la UE-15, mentre que la despesa pública sanitària és només el 79,7% de la mitjana. Si fos el 117% ens gastaríem 783 euros estandarditzats per capita més del que ens gastem. No és cert que no hi hagi recursos; el que passa és que els ingressos a l’Estat són dels més baixos. El nostre dèficit públic no ho és per l’excessiu creixement de la despesa pública sinó, tal com ha reconegut el mateix FMI, per un descens dels ingressos de l’Estat, a causa de la disminució de l’activitat econòmica i, també, de la disminució de les càrregues impositives que es van dur a terme en anys anteriors. Espanya té els ingressos més baixos de la UE-15, després d’Irlanda i Portugal, amb un elevat frau fiscal i una càrrega impositiva regressiva que depèn excessivament de les rendes del treball; en altres països les rendes del capital i les de les capes més acomodades contribueixen molt més al fisc.
És una característica previsible que com menys despesa pública, més despesa privada. Ho explicaven en un article dos dels màxims responsables de la medicina privada; el títol ho deia tot: “La medicina privada espera mejorar con la crisis pública”. No és veritat que el sistema sanitari públic català sigui ineficient i malbaratador; al contrari, amb els escassos recursos que s’aporten al sistema s’aconsegueixen elevats nivells d’eficàcia, eficiència i qualitat assistencial.
I a tot això, i amb l’excusa de la crisi, es parla de reduir plantilles, ja per si mateixes prou infradimensionades; això significarà un clar deteriorament de les condicions assistencials, amb el consegüent augment de les llistes d’espera i un empitjorament de la qualitat de l’atenció prestada als usuaris. També els gestors han començat a anunciar la reducció de les inversions, no només en la construcció dels necessaris equipaments sanitaris nous, sinó també en el manteniment d’infraestructures i maquinària, i en la renovació tecnològica. Cal afegir-hi el tancament de plantes d’hospitalització, sales d’operacions i consultes externes, fet que comportarà la degradació de l’assistència sanitària pública.
No és veritat que al darrere de tot això no hi hagi ideologia, que tot és responsabilitat del “senyor dèficit”. Hi ha molta ideologia, més de la que ens pensem i ens podem arribar a imaginar. La recepta és la col·laboració públic-privat, ens diuen, la solució màgica als problemes de finançament del sistema. L’experiència ens demostra que aquesta col·laboració incrementa els costos sanitaris i, tots ho sabem, el que es fa és desviar recursos públics als comptes de beneficis del sector privat. Això és ideologia, de dretes és clar: sanitat com a negoci.
Es parla molt de despesa i poc o gens d’ingressos. Cal que els treballadors i treballadores de la sanitat i els ciutadans i ciutadanes en general entenguin que és necessari i imprescindible actuar sobre els ingressos: cal que s’endeguin polítiques fiscals més progressives, que pagui més qui més en té i que es lluiti contra el frau fiscal. Ara toca defensar la sanitat pública, dret bàsic de ciutadania, i lluitar contra les retallades. L’accés a la sanitat pública amb equitat és un dret que no ens podem deixar arrabassar i cal que la lluita per la sanitat pública sigui un dels elements que desperti la societat, adormida a causa del conformisme i la por. El sindicat també està immers en aquesta batalla i insta tota la ciutadania a la mobilització.
Comentaris