Carpe diem

Woody Allen recupera un antic guió de joventut que li permet sortir momentàniament de la deriva creativa en la que s'ha convertit la seva filmografia en els darrers anys. Si la cosa funciona no és ni molt menys una mostra del millor Allen, però si que permet recuperar una petita espurna del talent com a irònic observador de les complicades relacions de parella. La cosa, aquí, pren la forma d'una comèdia àcida i desenfadada al sobre un intel·lectual jueu de força edat i amb tendència a la misantropia que s'enamora d'una joveneta de províncies. Al voltant d'aquesta relació i seguint uns mínims paràmetres de comèdia clàssica, pivoten les històries d'una colla de personatges que també són "víctimes", d'una manera o altra, dels capricis de l'amor. La conclusió, per Allen, és un "fora els prejudicis" i un "carpe diem" que convida a no deixar passar de llarg les petites alegries que sorgeixen en mig del caos de l'existència. Tot plegat està amanit amb els acudits de rigor a costa de nazis i jueus i amb apunts, no per més subtils menys sagnants, sobre el provincianisme i el caràcter esnob de certa intel·lectualitat novaiorquesa. La cosa funciona prou bé en aquest Allen 100% escrit en la joventut i rodat des de la maduresa perquè, al capdavall, les penes i alegries del cor són molt similars a qualsevol edat.