Coral Cuadrada: "Mataró mai no es va dir Civitas Fracta"

La doctora Coral Cuadrada i Majó (professora d’Història Medieval de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i directora de l’Arxiu dels Marquesos de Santa Maria de Barberà (AMSMB) de Vilassar de Dalt) és una eminència de la historiografia catalana: medievalista de referència, especialista en arxius, món feudal i història de les dones, i autora d’una trajectòria acadèmica llarguíssima que ha contribuït decisivament a entendre una etapa clau de tot el nostre país, inclòs el Maresme medieval i els orígens de Mataró. Amb una obra sòlida, rigorosa i influent, Cuadrada ha estat durant dècades una veu imprescindible per gratar en la història. I no ha parat d’investigar i publicar. Un dels seus darrers articles resol l’embrolla al voltant d’una etapa de la història de Mataró on s’ha barrinat molt de forma infructuosa. Cuadrada planteja que Civitas Fracta no seria un indret diferent ni un topònim autònom, sinó una denominació descriptiva d’un moment de crisi o transformació de la mateixa comunitat urbana hereva d’Iluro, la Mataró medieval.

Vostè fa anys que no viu a Mataró però hi manté la relació. 

Jo tinc una pota a Tarragona, on visc i una a Mataró, d’on vinc i d’on soc. He estat sempre vinculada al Maresme. He estat directora de l’Arxiu dels Marquesos de Vilassar de Dalt des de des del 1984. He estat a la Universitat de Tarragona, però alhora sempre he mantingut aquest vincle viu amb el Maresme. No l’he abandonat mai.

Si anem al principi de tot: com la va captivar la història?

La història en general em ve de molt endins. El meu pare era metge, però dubtava entre fer medicina o arquitectura. Ell, en canvi, volia que jo fos arquitecta. Però jo vaig anar cap a la història. Quan feia arquitectura, a segon, vaig començar a veure-ho clar. De molt jove, amb 17 anys, a través de la història de l’art vaig descobrir la història d’una altra manera. Hi vaig arribar del tot per aquesta fascinació. I finalment vaig decidir fer història.

Estudia el Maresme amb una tesi que després guanya el Premi Iluro.

Jo la volia fer més aviat de Mataró, però quan em vaig posar amb la documentació del castell de Vilassar, em vaig adonar que allà no hi havia entrat ningú. I tota aquella documentació em va conduir molt cap al castell de Vilassar, més que no pas cap a una altra banda. La documentació que guardava el castell de Vilassar era totalment inèdita.

I com va poder entrar-hi?

Va ser tota una història com una pel·lícula d’acció i de suspens. Després de molt intentar-ho el nou propietari em va començar a ensenyar el castell, a passejar-m’hi, i totes les habitacions eren plenes de pergamins. Era un tresor.

Un arxiu privat enorme.

Vam firmar un contracte privat: em van deixar agafar el que necessités per a la tesi. I a canvi nosaltres ens vam comprometre a ordenar-ho. Després de presentar la tesi, vam estar cinc anys, amb un equip, treballant-hi. Des del 1984 fins al 1989, venint-hi i treballant la documentació. Vam catalogar uns 8.000 pergamins. només a la primera tongada...

És un fons important.

És una meravella. És dels arxius nobiliaris privats més importants de Catalunya. Ara és més accessible perquè es va fer un conveni amb l’Ajuntament de Vilassar de Dalt. 

El seu Premi Iluro es nodreix d’arxius fins llavors inèdits.

Vaig obrir dinou arxius privats del Maresme. Em vaig fer ‘famosa’ per això. Era una altra època: jo anava amb una fotocopiadora portàtil masia per masia. Primer anàvem a veure el rector o el capellà, que em feia de mediador, i després anàvem a treballar. I jo anava amb aquella fotocopiadora, que devia pesar 30 quilos, amb un carro de la compra i tots els cables. Hi havia masies on encara s’hi arribava mig bé, i d’altres no. Va ser una època especial. Entretinguda i bonica.

Historiadora i professora, però també arxivera. 

Sí, sí. Jo he mantingut sempre les dues coses. He fet classes d’arxivística i m’ha anat molt bé, perquè no és el mateix ensenyar aquestes coses si no les vius des dels arxius. Per això hi he seguit.

I ara encara continua activa?

Jubilada de la universitat, ara estic al Barcelona Supercomputing Center. Allà tenim un projecte molt potent de transcripció automàtica de textos medievals dels segles XIII al XV. 

I continua publicant. El darrer article va sobre ‘Civitas Fracta’. Mataró es va dir així?

No. Civitas Fracta no és un topònim. És una qualificació. Vol dir una ciutat trencada, una ciutat enrunada. Si tu penses en “fractura”, quan et fractures un braç, el braç continua sent el mateix braç: el que passa és que està trencat. Doncs aquí igual. No és que la ciutat canviï de nom; és que es descriu el seu estat.

A quines conclusions ha arribat?

Civitas Fracta era el nom del lloc on es va aixecar la parròquia de Santa Maria, i no pas el reflex d’una doble jurisdicció ni de dues comunitats diferenciades. No hi ha divisió jurisdiccional entre castell i parròquia, perquè tots dos depenien del mateix senyor. Això de ‘Civitas Fracta’ no és, com s’ha dit, la prova d’una dualitat política o comunitària.

No hi havia una ciutat dividida en dos?

N’hi havia més de dos, de nuclis poblacionals. La realitat feudal de Mataró i del seu entorn no responia a dos poders enfrontats, sinó a una multiplicitat de dominis sota una mateixa senyoria principal.

Com ho ha esbrinat?

Comparant tota la documentació. Tota. Què vol dir “fracta”, on apareix, com apareix... I vaig veure que aquest “fracta” apareix en altres llocs, per tant no és cap cosa genuïnament nostra. Quan s’utilitza, normalment s’està parlant de situacions traumàtiques, de ciutats trencades, passades, enrunades. 

Què va passar?

Hi ha un moment en què Iluro entra en una fase de trencament, de destrucció. Després hi ha una derivació cap a Alarona. Hi ha una catàstrofe que enderroca la ciutat. Però això no vol dir que no hi hagi ningú. Hi ha gent a Valldeix, a Mata, cap a Argentona… i després es torna a baixar i es rearticula el poblament. D’aquell procés en surt aquesta idea de ciutat trencada, de ciutat passada, una ciutat antiga.

I per què s’ha estat tant de temps donant voltes a aquesta qüestió?

Perquè jo he tingut un avantatge molt gran que altres no havien tingut: la quantitat d’informació que tenim avui, al Corpus Documentale Latinum Cataloniae, per exemple. Ara tenim una visió molt més panoràmica, molt més gran. Abans no es podia fer així. Ara pots comparar molt més, pots veure molt més el conjunt.

A Mataró hi ha tendència a discutir molt el propi passat.

Sí, i això a mi m’agrada. Vol dir que la història és viva. Ca la Madrona encara fa córrer tinta, ara. Uns diuen que allò va quedar abandonat del tot i uns altres diuen que no. I estan tot el dia discutint. A mi això m’agrada, perquè vol dir que la història importa.

Després de Ca la Madfrona creu que encara hi ha arqueologia per fer a la zona?

Sí, sí. A Mata sobretot. I més zones també. S’ha excavat, però no prou. Els castells i aquests espais són sempre molt amics de donar sorpreses. Jo penso que encara hi ha coses a trobar, però jo no soc arqueòloga. Ells ho sabran millor que jo. A Mataró també: cada vegada que es fa alguna excavació, sempre surt alguna cosa. Aquí seria més fàcil.

Com era la Mataró medieval? Era una ciutat important?

No, no. Era molt petita. Amb relació a Catalunya, era molt petita. Mataró creix sobretot més endavant, especialment a partir dels segles XVII, XVIII, XIX i XX. Aquí és quan creix moltíssim.

L’any vinent ja farà 40 anys del seu Premi Iluro. S’hi vol tornar a presentar?

A Mataró es fa molt bona feina amb el propi Premi Iluro, amb els grups d’història o amb iniciatives com Maresme Medieval, en diferents formats. Cal tenir present que avui en dia la gent es llegeix 20 pàgines, però no 400. Estem molt condicionats per la rapidesa. I això també influeix. Hi ha gent que fa articles més breus, molt ben fets, i també fa molta bona feina.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta