Deute a Ferrer

S'està celebrant, amb tota justícia, un centenari/desgreuge en record de Francesc Ferrer i Guàrdia. No sé si podrem compensar els anys d'oblit i marginació que ha patit històricament aquest pedagog, però el cert és que estan proliferant els actes acadèmics, institucionals i més o menys festius en honor seu. Val més tard que mai.

Des de la perspectiva de la seva aportació al que ha sigut i és la renovació pedagògica al nostre país, cauríem en un greu error si no féssim el reconeixement a tres de les principals senyes d'identitat de l'escola catalana als anys trenta del segle passat i a partir de la dècada dels seixanta.

L'obsessió de Ferrer en posar l'escola (amb tot el que suposa d'accés a la cultura i a les eines de desenvolupament humà i creixement com a societat) a l'abast de tota la població pot servir perfectament com a model del que vol ser un servei públic educatiu. S'ha parlat molt de la coeducació de gènere com a un dels puntals de l'Escola Moderna ferreriana, però potser no s'ha parlat tant de la coeducació de classes socials en una mateixa escola: si revolucionària era la primera, a començaments de segle XX, encara ho era més la segona; l'accés a l'escola no era només difícil a les nenes , noies i dones; ho era , i molt, a la classe treballadora i als seus fills.

Partir de l'activitat de l'alumne com a font primera de coneixement trencava amb la imatge pètria d'uns mestres que impartien coneixement i uns alumnes que el rebien, a base de repetició. I esdevenia un revulsiu pedagògic important que exigia (i exigeix) una preparació molt més qualificada dels docents i començar a considerar que l'activitat de cada infant és diferent i única, com únic és el camí de cadascú en l'accés al coneixement per aquesta experiència d'aprenentatge.

I, com a conseqüència d'aquesta darrera, arriba la tercera gran aportació. No hi ha una única veritat revelada sinó que la ciència, la recerca, la investigació ajuden a discernir el que és creença del que és certesa. I, amb això, Ferrer volia desterrar tota forma d'adoctrinament –especialment el religiós– viscut com un fre del progrès i un element de perpetuació de mitges veritats, falses creences o –senzillament– eines de sotmetiment moral i vital. L'aposta per la ciència, avui (malgrat alguns intents poc reeixits de moderns creacionistes) és força indiscutible.

No reconèixer aquests tres pilars escolars com aportació fonamental de l'escola que impulsà Francesc Ferrer seria un error greu. No s'acaben aquí les seves aportacions, ni molt menys. Però això sol, juntament amb les dècades i dècades en què només fora de l'estat hi havia algun reconeixement a l'Escola Moderna, ja fa que estiguem en deute. Deute a Ferrer.