En Joan, el Canigó i les enquestes

En Joan Mora, bon amic i millor persona, en el míting d'Artur Mas celebrat dijous passat dia 18 a Mataró, com a cap local de Convergència i Unió, li va tocar començar l'acte aprofitant-ho per comparar l'esforç i tenacitat que ha d'emprar qualsevol muntanyenc si vol fer cim - posava l'exemple del Canigó -, amb el final de la campanya electoral, tot demanant als assistents, que calia fer el darrer esforç per aconseguir-ho. No m'ha sobtat que posés aquest exemple. Suposo que la majoria dels assistents que l'escoltaren encuriosits no estan massa acostumats a trescar per les nostres muntanyes i de ben segur fou enginyós la forma d’ animar-los per fer un cim proper i possible: Guanyar les eleccions catalanes i la Presidència de la Generalitat. Però deixeu-me que posi aigua al vi, dient que aquest objectiu ja l’assoliren fa trenta anys. Tot i que no vull desmerèixer la importància que per una força catalanista té tornar al govern de Catalunya, seria bo després de tants anys, tenir un repte més ambiciós i demanar-los que, encara que només sigui per assegurar la supervivència del país, els cal anar molt més lluny, intentant fer altres cims, potser no tan propers, segurament de més difícil aproximació, més verticals, de complicada execució i que necessiten d' acurada tècnica i d'una immillorable forma física.

Recordo que Jordi Pujol va convocar a l' any 1999, les que serien les seves darreres eleccions com a candidat a la Presidència de la Generalitat, des del cim de l'Aneto, amb el doble objectiu de fer avinent que encara tenia forces per a continuar quatre anys més i per deixar clar que corresponia a les noves generacions l'assoliment de fites més arriscades i ambicioses. Des de l'any 2003, el país ha anat perdent pes en tot els terrenys i ha fet passos enrere, que per sort encara no són irreversibles. Ara tenim un percentatge molt important i gens menyspreable de catalans que considera imprescindible i necessari començar la travessa cap a l'assoliment d'un estat propi. No tinc cap dubte que en Joan, com molts a Convergència i Unió, té l'ambició de pujar més cims i per això em pregunto, si votar-los també suposa votar independència. Ho reconec: No tinc cap resposta concloent. Partim d'una situació diferent a la de l'any 1980. L'independentisme democràtic és ara més transversal que mai. Dones i homes, gent gran i adulta, joves, empresaris, aturats, treballadors i persones de tota condició, voldrien una opció política creïble, moderna i responsable, amb més ambició en el terreny nacional. La situació de crisis i les poques possibilitats dels nous partits que es mouen en aquest espai, poden fer que molts donin el seu vot als de "sempre" tal i com mostren les enquestes, per molt "cuinades" que estiguin. Hi haurà un gruix important de nous independentistes que creuen que cal tornar pujar el Canigó, per fer possible més endavant, altres cims més importants i optaran per una força tradicional com CiU o fins i tot votaran a Esquerra, per allò del vot útil i que val més boig conegut que savi per a conèixer. Uns altres, potser més dels que "les enquestes dels diaris espanyols "volen i diuen", s' arriscaran i a pesar de les divisions, les ingenuïtats i certes incoherències, votaran les noves opcions independentistes.

Tant si succeeix una cosa com l'altre o si tot queda amb els clars obscurs propis de la nostre realitat nacional, una reflexió s'imposarà a tots els que vulguin avançar en aquest camí. Qualsevol estratègia per a la independència, haurà de tenir en compte que sense aquests vots, que es tant com dir sense Convergència - podríem dir el mateix per ERC per molta pèrdua electoral que tingui - no hi haurà independència i es possible que aquest hagi estat el "pecat original" d'un plantejament - no per agosarat equivocat -, sinó maldestre al definir una correcte política d'aliances, del tot imprescindible per fer possible qualsevol pas endavant. D'aquí la importància de saber el que cal fer durant el mentrestant, encara que només sigui per guarir-se de possibles frustracions.