“Escriure sobre les capgrossades era inevitable”

‘La ciutat de les palmeres’ és el primer llibre de Salvador Climent però no ho sembla, un debut. Voliana l’ha encertat de ple propiciant un títol que és obligat de tenir i de llegir per a totes aquelles cases on hi ha una lleixa amb la col·lecció local. A partir d’una ficció molt ben trenada entre dos personatges que recorren la capital del Maresme buscant-ne allò que la pugui definir, el seu ‘genius loci’ o esperit, Climent desplega un coneixement de la seva ciutat que només és possible per la d’anys que porta observant-la i pensant-la. El llibre és divertit, té ironia, crítica. Diuen que posa Mataró davant del mirall. Aquest professor universitari jubilat. membre de l’equip de Chelsea Hotel, el programa musical més antic de Mataró Ràdio, ha parit un llibre on se li nota que és lingüista perquè la redacció és impecable. Es llegeix amb facilitat, el llibre i el rellegeixes i subratlles idees. Retrata la ciutat, els seus racons i espais, la seva gent, els seus hàbits. I sí, és clar. És una ficció plena de realitat com que a Mataró som capgrossos i propensos a les capgrossades. 

‘La ciutat de les palmeres’ és la teva primera novel·la, va sobre la ciutat però abans ja havies escrit sobre Mataró.

Vaig estar al setmanari El Maresme en un moment de renovació en el que va entrar força gent nova que estudiàvem periodisme com en Joan Catà, en Santi Carreras i d’altres. Abans havíem estat a l’Ilurosport. Teníem 20 anys, molt joves. Hi vaig fer columnes pròpies i també formava part de la redacció. No hi vaig durar massa temps, però. Els altres companys van tirar pel periodisme i a mi no em va acabar d’interessar massa. Vaig optar per la filologia i ara ja estic jubilat des de fa tres anys.

Quina és la gènesi d’aquest llibre. Com i quan neix?

Abans de plegar de treballar. Tenia ganes d’escriure i vaig començar el 2020 i 2021 a trossos i fa un parell d’any ho vaig compactar i unificar. És en aquesta tasca que apareix la bicefàlia dels dos personatges com a recurs. Jo tenia les descripcions de la ciutat i l’aparició dels personatges va ser una manera de donar-li unitat i diàleg. 

En Simó Cabot, amb aquest nom, és un personatge inspirat en la realitat?

És un personatge fet de bell nou començant pels noms, que són ben mataronins i ho he fet expressament. Fins i tot vaig consultar llibres per saber noms de famílies molt de Mataró. Cabot és un cognom quasi endèmic i Simó tenim Sant Simó. També hi ha els Serra o els Vidal. En el llibre amb la resta de personatges sí que tinc la intenció de fer ficció a partir d’arquetips possibles però en Cabot no. És un tio raro que em va anar sortint a l’escriure. A còpia d’ironia i bajanades el vaig crear.

Els personatges del llibre busquen el ‘genius loci’, l’esperit de Mataró. L’has trobat?

D’entrada no el buscaven però a l’anar escrivint vaig veure que podia ser una bona font. Hi ha molta teoria i estudis per part de diferents teòrics sobre. El propi Josep Pla ho deia que “el genius loci és un fet real i concret que actua sobre el nostre esperit: si no soc un esperit de campanar no es pot dir que sigui un desarrelat”. Hi ha molts estudis literaris que lliguen determinats llocs o ciutats a personatges, a fets. Hi ha escriptors que busquen captar què té d’especial un lloc. Vaig pensar que era interessant plantejar aquest exercici sobre Mataró.

Una de les hipòtesis és que el possible esperit de Mataró sigui la mediocritat.

Són paraules d’en Simó Cabot, que és una persona força destralera i recull una idea que primer el manifest del grup El Cau Grillat i després Manuel Cuyàs ja havien posat sobre la taula. És aquest ‘a Mataró li falta alguna cosa’. La idea de la mediocritat com a definitòria és massa forta i jo no la subscric però entenc que hi ha gent que s’hi agafi. El personatge de Simó Cabot és una mena de reformista radical que a vegades planteja coses forassenyades.

Al llibre no hi falten les capgrossades que fem els mataronins capgrossos.

Tampoc era la intenció inicial però va ser inevitable: si fas una ficció sobre Mataró i en fas un retrat a partir de la realitat, la qüestió dels capgrossos i de les capgrossades és automàtica. En les vicissituds del llibre hi ha un moment en el que es tracta tota l’operació del Corte Inglés que tothom diu i veu que és una capgrossada i fins i tot s’hi proposa una solució ben estrambòtica. A Mataró som capgrossos però tampoc en exclusiva: de coses desaforades se’n fan a molts més altres llocs, però nosaltres ens ho diuen i ho assumim amb esportivitat.

Planteges una dicotomia entre mataronins ben curiosa: la divisió entre arxivats i cuyassians. Què són els uns i què són els altres?

Això també va sortir a l’escriure els personatges arquetípics com a perfils possibles. Se’m va acudir que sovint hi ha una doble visió sobre la ciutat. Una de més estudiosa, més seriosa i pròpia d’arxius i museus i una altra més ‘sandunguera’ o de premsa, més irònica. La ironia de Manuel Cuyàs és un pol i l’altre seria la de grups d’estudiosos.

És una dicotomia vigent?

Això ho hauria de dir el lector. És una dicotomia de la novel·la. Jo he volgut plantejar coses que és probable que a vegades també begui de la realitat. Hi ha problemes de ciutat seriosos i patents i hi ha gent que sempre li buscarà un costat més irònic o crític. Sincerament no sé si existeixen els dos bàndols. A la presentació del llibre de l’Artur Palomer van dir que feien falta cuyassians. No ho sé si en fa falta. Potser sí.

L’opuscle de Simó Cabot t’hem d’imaginar elaborant-lo diletant per Mataró, anant als racons i espais que retrates?

Sóc un passejador habitual per la ciutat i tots aquests llocs ja els coneixia però sí, per escriure’ls hi he tornat, m’hi he estat una bona estona en cadascun.

I les palmeres com et sorgeixen, en aquestes passejades?

Passejant i buscant localitzacions vaig anar veient que de palmeres a Mataró n’hi ha moltes més de les que pensava en un inici. Anomenar-la ‘la ciutat de les palmeres’ ve del comentari d’un conegut que recorria la Nacional i li sobtaven però si mirem les palmeres veurem que fins i tot dibuixen itineraris per dins de la ciutat. N’hi ha de mar fins al Parc, Via Europa cap amunt, en patis interiors, a la Llar Cabanelles o a Sant Josep. Vaig trobar-ne moltes i crec que li donen un aspecte especial a la ciutat. Són moltes i molt maques.

Quina importància té la vocació de Voliana en aquest debut literari teu?

La importància de Voliana és que és una editorial del Maresme que per tant pot publicar una obra clarament arrelada aquí com aquesta. Van apostar-hi de seguida. És molt important tenir una editorial amb aquesta vocació. Val a dir que el llibre se l’ha llegit també gent de fora i m’han dit que els hi havia agradat.

A Mataró sovint ens bifurquem massa entre dues realitats, la del Centre i la dels barris. El teu llibre retrata espais de per tot. És volgut?

La meva intenció a l’hora de fer retrats, aquesta mena de diorames de la ciutat era fer tot Mataró i no cenyir-me al centre o la part més històrica. Això de limitar la ciutat fins i tot entre unes muralles que fa tant temps que no hi són és un mal vici que tenim. Mataró és una ciutat molt grossa en la qual el Centre representa una part molt petita del total. Volia fer una panoràmica global.

El llibre és ple de detalls com per exemple la multitud de gossos. Som ‘la ciutat dels gossos’?

És una dèria d’observador, de veure que realment n’hi ha molts i cada cop més. Jo n’havia tingut, val a dir. Però les estadístiques diuen que aquí és on n’hi ha més. Però tal i com diu el personatge del llibre el que hem de fer és defensar que no som la ciutat dels gossos. Som la ciutat de les palmeres així les palmeres serveixen per alguna cosa…

Un altre. Fas sortir Les Santes o, tal i com diu Simó Cabot, ara són simplement ‘Santes’.

És una altra dèria que en aquest cas faig dir al personatge i és veure com sobretot la gent jove ha fet caure l’article del nom de la Festa Major. Ha caigut l’article i no està bé. Si el fem caure la festa hi perd i per tant hi perdem tots. 

Un tercer és ‘la centúria’. Cent mataronins que van a tots els actes culturals i socials i sempre són els mateixos. Existeix?

No ho sé, potser són masses. Pot ser una conya però és cert que si vas a actes mataronins és palpable que hi ha una repetició de persones i rostres. Hi ha un grup de persones que va a tot arreu i que en certa manera aguanten el trellat associacionista de la ciutat que és molt ric. Tan de bo n’hi hagués més.

Sense ser un manifest ni una solució, perquè és una novel·la, el lector pot trobar-hi idees, nocions o perspectives que després apliqui a la ciutat real.

En Jaume Calsapeu en va dir que té moltes capes i és una idea que em plau. Pots agafar-ne una opinió que et reforci una de teva, pot servir per tocar algun voraviu i li he volgut donar molts detalls precisament perquè s’hi puguin trobar tots aquests elements per separat o combinats.

Els personatges comenten la preocupació per la salut del català a Mataró. Venint d’un filòleg això sí que és ben real?

Em preocupa molt la salut del català, ja no com a lingüista, directament com a ciutadà. La llengua és l’eix del país i si es perd la llengua perdrem el país. Estic notant per tot arreu un retrocés molt fort i hi ha molts llocs de Mataró on ja no hi sents parlar català. És una preocupació que hauríem de compartir i tenir més present, tots, crec.

Hi haurà més llibres sobre Mataró?

Tinc cuquet per seguir escrivint però no sobre Mataró. Ja hi he dit la meva. Jo vaig escrivint però que no són centrades en aquesta ciutat. Ja veurem… 

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta