El fil roig entre Mataró i Ferrol: solidaritat obrera en temps de repressió franquista

Des de que tenia un any, amb el seu pare a la presó, se l’havia conegut sempre com la filla de Suso, fins que va erigir-se en una de les principals líders de l'esquerra. A la petita Yolanda Díaz la varen deixar visitar al pare agafada de la mà d’un guàrdia. El setembre de 1972, tres anys abans de la mort del dictador, la indústria de Vigo va mantenir durant més de dues setmanes una vaga general que va aconseguir sumar més de 15.000 treballadors. Va haver més de 6.000 acomiadats com a represàlia que, finalment, es van quedar en 400. Les mobilitzacions dels obrers de Vigo es van convertir en un veritable maldecap per al règim franquista. Les vagues de setembre havien estat precedides per una altra vaga general, el març de 1972, a Ferrol i Vigo, en protesta per l’assassinat dels obrers Amador Rey i Daniel Niebla, membres del comitè local de CCOO, a mans de la policia. Aquests episodis van esperonar el sindicalisme a Galícia i el naixement de vàries organitzacions i líders sindicals.

Suso Díaz, mort el passat 8 de juliol, va començar a treballar com aprenent als 14 anys a les drassanes d’Astano, actualment Navantia Fene. Durant les revoltes de 1972 el van empresonar «per motius polítics», doncs estava fitxat per la policia després de protestar contra l’assassinat dels esmentats treballadors de Bazán. Tancat durant dos mesos. L’any 1992 fou elegit secretari general de CCOO a Galícia, càrrec que va ocupar durant vuit anys, fins al 2000. Temps era temps...

Durant els darrers anys, Suso Díaz ha estat conegut com el pare de la vicepresidenta segona i ministra de treball, Yolanda Díaz, que just l'endemà de la trista notícia va fer un dels seus discursos més vibrants al Congrés dels Diputats, demanant que un PSOE "grogui" desperti i comenci a reactivar l’agenda d’esquerres, que està adormida.

Tot això ja és vox populi. Però el que no se sap és que entre Ferrol-Vigo i Mataró hi ha un fil roig, una connexió que caldria divulgar, doncs és força desconeguda. El mataroní Pablo Morales Morago és part d’aquesta història. L'expliquem tot seguit.

Pablo Morales va començar a treballar fins i tot abans de l’edat legal, als 13 anys. De seguida va mostrar una precocitat especial en la militància sindical i també en la reflexió política, de la mà del seu germà gran, Ramón Morales. Tots dos van ser dels actors més importants que en l'impuls de l’organització de les COJ (Comissions Obreres Juvenils) en vàries empreses, promogudes per la JCC (Joventut Comunista de Catalunya), i també en el moviment estudiantil, particularment a l’Escola Miquel Biada.

El seu mestre, camarada i també amic, José Luis López Bulla, el va impulsar a responsabilitats majors. Pablo va començar a freqüentar les diverses reunions clandestines arreu de l’àrea metropolitana. Va tenir l’oportunitat de conèixer els millors dirigents sindicals, sobretot al seu "paisano" Cipriano (Cipri) García, el sindicalista català més important de la segona meitat del segle XX. Durant la reunió de la CONC (la direcció de CCOO de tot Catalunya), convocada per analitzar les mobilitzacions realitzades pel moviment obrer de Catalunya en relació a la solidaritat amb els treballadors del Ferrol i les manifestacions de condemna contra el règim franquista, es va parlar també dels diners recollits i la necessitat de poder lliurar-los al més aviat possible, doncs hi havia famílies que ho estaven passant malament sense portar un sou a casa. A més dels assassinats també hi havia ferits i centenars d’acomiadats.

Acabada la reunió, se li van apropar dos pesos pesants, el "petit" Márquez, com l’anomenava Antoni Martí Bernasach, i el "Cipri". Li van encomanar una tasca important i molt secreta, i sembla que devien haver pensat en Pablo pel seu aspecte jovenívol (només tenia disset anys). Pensaven que la seva presència no aixecaria sospites de la policia política. Es tractava de transportar els diners de la solidaritat de CCOO de Catalunya que s’havien recollit com a suport a la Caixa de Resistència del Comitè de Vaga del Ferrol. Li van proposar que anés com acompanyant d’un correu per tal de transportar els diners que s'havien recollit en les fàbriques, associacions culturals i barris.

Les cauteles eren moltes i les mesures de seguretat també. El seu contacte l’esperava al carrer Comerç de Barcelona. Ja li havien donat instruccions de la contrasenya i d’algun senyal convingut (diari doblegat). El correu responsable del transport era una persona gran. A la mà duia un maletí de "viatjant de mitges". Es van dir poca cosa, el mínim, ni tan sols el nom. En silenci van entrar a l’Estació de França per agafar el "Tren Correo Expreso Barcelona-Vigo". No van parlar ni es van mirar fins que no van ser dins el tren i asseguts en el compartiment. Van simular ser pare i fill. El viatge va durar més d’un dia i una nit (52 hores). No sortien del compartiment gairebé ni per anar al lavabo; controlaven en tot moment el maletí de "viatjant" que duia el seu company.

Un cop a Vigo, calia que passessin desapercebuts pels controls de l’estació. Calia trobar la pensió que tenien assignada. Calia connectar amb els companys gallecs. Pablo va romandre dins l’habitació mentre el company gran sortia a trobar els contactes gallecs. Males notícies. No es podien acostar a Ferrol, doncs la ciutat estava assetjada per terra, mar i aire. No deixaven entrar ningú, doncs havien mobilitzat l’exèrcit i l’Armada de Guerra; això sense comptar la policia i la Guàrdia Civil.

Canvi de plans, noves instruccions: reunir-se amb l’organització de CCOO de Vigo. Quan es restablissin les comunicacions amb Ferrol i el seu Comitè de Vaga, els farien arribar els diners i el comunicat de la CONC (la Comissió Obrera Nacional de Catalunya). Així ho van fer: es van trobar en un pis cèntric on els esperava una amplia comissió de Vigo. Es van abraçar efusivament. Era molt difícil contenir l’emoció i l’admiració que es professaven mútuament. Van intercanviar les novetats els uns amb els altres, sobre Catalunya i la campanya de solidaritat, i sobre les mobilitzacions a Galícia. L’endemà, van tornar a agafar el tren correu en sentit invers i, en arribar a Barcelona, van informar a la direcció de CCOO.

L’última acció, però, d'en Pablo Morales, va ser més tard, quan va participar en la convocatòria de l'Assemblea de Catalunya en l'aplec de Calella. Van haver-hi moltes detencions de joves de Mataró, la major part de la Joventut Comunista. I en Pablo se’n va lliurar, però ja li tenien preparat un parany per a una setmana més tard, en una operació pròpia del terrorisme d’Estat.

Juan Ortiz, 10-7-2025