Isabel Llaquet: “No donem prou valor a la Col·lectiva, amb una història de 80 anys”

La Isabel Llaquet és una persona que no sap parar de treballar. Aquesta antiga mestra és presidenta de l’Associació Sant Lluc per l’Art de Mataró, la de referència en el món de l’art i la plàstica i també ha estat la representant de l’entitat al primer patronat de la Fundació Iluro. El darrer lustre ha estat, doncs, l’arquitecta de bona part dels fonaments sobre els quals reposen avui en dia dos dels principals ‘edificis’ artístics locals. La Sant Lluc acaba de celebrar els seus 25 anys com a entitat i Llaquet fa una valoració igual de positiva que de realista de l’entitat i la seva tasca. Exposa part del seu fons a la sala que gestiona al Col·legi d’Aparelladors, també dins de l’aniversari. Una vocació, la de ser endreçada i explotar el fons, que la mateixa Llaquet ja va aplicar al fons de la Fundació, amb mostres que han fet sortir del magatzem a bona part de les millors obres que té aquesta en nòmina. Parlem amb Llaquet dies després de la celebració. 

Sant Lluc per l’Art acaba de celebrar els seus 25 anys com associació. Com ha anat aquesta celebració?

Molt bé, n’hi ha per estar contents. Quan ens vam plantejar com celebrar els 25 anys buscàvem fer alguna cosa diferent de tot el que s’ha anat fent: volíem quelcom festiu on els socis fossin protagonistes i a molts artistes de Mataró els feia il·lusió exposar a Barcelona, que sempre és una plaça inaccessible si no tens un galerista que t’hi promociona.Per això vam plantejar una exposició al nostre espai homònim a la capital i que molts artistes hi poguessin exposar com a reconeixement, com a detall. Va ser una exposició de format petit de la que els socis van sortir-ne molt contents per l’experiència i l’oportunitat. L’objectiu no era fer una gran exposició d’art a Barcelona, perquè 70 obres diferents és molt difícil d’encaixat però va quedar molt ben muntada.

Vas succeir l’Antoni Luis, president històric de l’entitat. Què et va transmetre, ell? 

L’Antoni Luis és una persona cabdal que se la va jugar perquè la Sant Lluc reeixís l’any 2000 com a associació quan tenia molta gent en contra que no veia bé que ‘uns aficionats’ tiressin endavant aquesta entitat. Van haver de demostrar la seva vàlua i això en certa manera és igual ara.

Què vols dir?

La Sant Lluc s’ha estat tota la seva història reivindicant-se, havent de demostrar que al seu darrera hi ha gent professional pensant molt bé tot el que s’està fent. Si tenim 200 socis, dels quals 150 som artistes i mantenim l’activitat, propiciant l’oportunitat de tenir una aposta d’enlairament per a poder volar, estem seguint la pista del que va iniciar la gent com l’Antoni fa 25 anys. 

La Col·lectiva sovint ha estat escenari de tot això.

Al voltant de l’art sempre hi ha opinions, tendència i polèmiques. L’associació Sant Lluc va fer-se per salvar la Col·lectiva i l’estem mantenint amb el mateix esperit que l’Antoni Luis i els seus la van instaurar. Sempre hi haurà qui creu que hi ha massa obres o massa poques però sovint no donem prou valor a una exposició que es porta fent gairebé 80 anys i que ha anat adaptant-se als seus temps. A qualsevol país una mostra amb una tradició com aquesta seria una festa de tothom però aquí hi ha una part d’artistes que no en volen participar.  

Quina valoració fas del teu pas, i de la Sant Lluc, pel patronat de la Fundació Iluro?

Ha estat una cosa fantàstica, de debò. Hem treballat molt, molt de gust i molt al servei de la casa i estic contenta del que hi hem fet. Jo procuro sempre ser molt honesta i crec que hem aconseguit treballar per fer possibles les exposicions, que el fons estigués amb un ordre i una conservació molt bones i més enllà de la part artística com a patrona vaig estar molt involucrada en la banda social, que sent mestra jubilada era una part que m’apassiona. Ha anat molt bé.

Ha estat problemàtic dur dos barrets alhora, de dues institucions que a més treballen plegades?

No. Sempre he estat molt curosa en no barrejar una cosa i l’altra: si feia com a Sant Lluc, per la Sant Lluc. Tot com qualsevol altra entitat. Nosaltres no vam entrar al patronat de la Fundació Iluro quan aquesta arrencava per fer créixer la nostra pròpia entitat, sinó per a consolidar la Fundació. 

Per què Sant Lluc cedeix la Biennal Torres Garcúa a la Fundació Iluro?

Per a moder-la mantenir. La Biennal és un projecte molt potent des de Mataró amb un àmbit d’influència i capacitat de ser atractiva per a tot l’estat que quan es va començar es podia fer amb una sèrie de complicitats i que amb el temps i les edicions va anar suposant cada cop més càrrega tant de feina com de pressupost que feia impossible per a Sant Lluc de mantenir-la.  Nosaltres no la podíem mantenir amb els nostres recursos i la Fundació Iluro, que ja en participava amb ple de facilitats, apareix com la manera d’assolir el que és important: que la Biennal Torres Garcia es pugui mantenir i que mantingui el nivell que la caracteritza. La Fundació Iluro va preocupar-se per la continuïtat quan aquesta es posa sobre la taula i després és la solució escollida perquè manté aquesta essència del Premi i aposta per continuar amb l’aposta per la qualitat pictòrica. La Fundació Iluro fa el paper que feia Sant Lluc i així Mataró guanya la subsistència d’un certamen pictòric de gran nivell.

A Mataró es dona massa protagonisme a l’art contemporani i massa poc a l’art pictòric o figuratiu?

Crec que Mataró hauria de tenir una política cultural oberta, on hi hagués espai per a tothom i no hi hagués enfrontaments entre estils artístics. El MAC, per exemple, és una meravella: fa una gran feina dins l’àmbit contemporani. El nostre és un altre camí. El problema a Mataró és que sovint no hi ha llocs on els artistes locals puguin mostrar la seva obra. I això no se sap ben bé qui ho ha de resoldre. Cadascú busca el seu camí, però els llenguatges contemporanis tenen vies de difusió que altres expressions artístiques no tenen tant a l’abast.

Per qu¡e s’han perdut tants espais expositus?

És quelcom que lamentem tot i que no sigui gens fàcils de capgirar. Han anat perdent-se projectes que aportaven la seva manera, la seva visió. I per tant l’art ha perdut espais on exposar i on cadascuna de les sensibilitats s’hi sentin còmodes. La darrera pèrdua, en aquest sentit, pot ser la Destil·leria i abans n’hi ha hagut molts d’altres, de públics i de privats. Nosaltres per exemple havíem tingut un espai propi a La Presó, que era molt estimat i tenia possibilitats. Si no ho podem tenir, hem de buscar alternatives. El Col·legi d’Aparelladors és una molt bona sala. També s’ha perdut Can Palauet, algunes galeries. Més enllà de tots aquests casos segurament a Mataró li falta un espai en el que es pugui exposar, on puguin passar coses. Però la ciutat no té aquest tipus de sales.

Com serà l’art i la Sant Lluc d’aquí a 25 anys més?

L’art hi serà, el dibuix continuarà. En podem estar segurs. La mà, el traç, és quelcom insubstituïble, no ho podem perdre. Això ens fa persones. La capacitat d’escriure, dibuixar, tocar, cosir. Per això quan va arribar la pandèmia i ens vam tancar tanta gent va córrer a fer totes aquestes activitats. De la mateixa manera que els llibres en paper no han desaparegut l’emoció de la pintura i el dibuix, del traç, no desapareixerà ni per la Intel·ligència Artificial ni per altres costats. L’art sempre funcionarà i si hi ha art hi haurà artistes. I la Sant Lluc.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta