Capgròs
Em sentia còmode dient-li Peli, i crec que a ell també li agradava, perquè s’avenia molt amb el seu caràcter afable i càlid. Fa justament quatre primaveres que el vaig entrevistar per a una breu biografia. Començava així: «Vaig anar a Cornellà perquè m’ho va demanar Miquel Torner, que acabava de sortir de la presó.... Era l’any 71». Miquel Torner li va dir que la direcció del partit —que devia ser ell i algú més, digué, amb aquell somriure trapella—. No eren gaires però marcaven la diferència: Lola Casas, Paco Estrella, Albert (Tito) Colomer, Àngel Puig, Francesc Lleonart, Margarida Colomer, Joan Noè... Després els identificaríem com a militants d’OCE Bandera Roja; més tard s’integrarien al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
En Jaume/Peli s’acabava d’independitzar dels pares. El pare, empresari tèxtil de Sant Vicenç de Montalt, i ell treballant a l’oficina. Volia volar sense l’aixopluc patern i va entrar a treballar a Can Gassol. Més tard, el seu contacte, Jesús de Gràcia, li va donar instruccions de dirigir-se a la Ciudad Satélite, a Cornellà. Calia introduir-se en empreses grans per crear organització i mobilitzar. Primer va ser a Sant Andreu de la Barca, mentre va viure a L’Hospitalet, on es va enfrontar a un encarregat dèspota. El van acomiadar. Més tard va anar a treballar a la famosa Roca, de Gavà.
El partit Bandera Roja era molt fort al Baix Llobregat. Van planificar una acció, es tractava de fer una pintada: «Franco asesino». No va acabar de fer la pintada perquè dos policies disfressats de mecànics, amb mono blau, se’l tiraren a sobre. La pintada va quedar així: «Franco ase». Va ser jutjat pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP) i el van condemnar a un any de presó. En mig d’històries de militància i de clandestinitat va conèixer una noia, Carmen Ortega, que llavors estava implicada en el moviment de barris en un «pre-cercle» de Bandera Roja.
A la presó va conèixer Marcelino Camacho, Nicolás Sartorius i alguns més de la direcció de CCOO. Sis mesos que, amb aquella companyia, li van fer veure que calia entrar al PSUC, com estaven a punt de fer-ho Ignasi Riera i el futur alcalde de Cornellà, Frederic Prieto. La Carmen li retreia perquè eren «revisionistes». Coses de joves i d’aquell temps. En sortir ell de la presó es van casar i van anar a viure a Mataró, a un pis del carrer Poeta Punsola, al barri de Rocafonda.
El Peli es va posar a treballar a l’oficina del seu pare, a Sant Vicenç de Montalt. Ja havien assumit que el seu fill era un militant comunista i «van haver d’empassar-s’ho». Això va ser motiu de friccions, sobretot perquè fer agitació i cridar a la vaga del tèxtil de la comarca no era grat per a un empresari del mateix sector. Oi que s’entén? Però van poder salvar el conflicte de classe i paterno-filial. Al cap de pocs mesos va plegar de la fàbrica, passant per vàries empreses: Aleñá, Colomer, etc. Com diu la Carmen, el Peli va donar més voltes que un ventilador. Les llistes negres de sindicalistes corrien i el feien fora així que s’assabentaven de la seva militància.
El pis de la Carmen i el Peli es va convertir en la seu de la cèl·lula del PSUC a Rocafonda. Abans, ells van militar en una altra que dirigia la Montse Taberner, al centre de Mataró. Es van integrar primer en les reunions veïnals del Palau on, entre d’altres, hi havia mossèn Colomer, Xavier Vilert, Ramon Salicrú, etc. Una de les reivindicacions principals era el cobriment del Desviament, mentre que després ja van fer més activitat a l’Associació de Veïns de Rocafonda, presidida per Antonio Llamas.
En temps de transició del sindicat de Comissions Obreres de Mataró a comarcal, en Jaume Puig, com a secretari general, va haver de fer front a la gran reconversió del tèxtil, del metall i d’altres sectors. Van ser temps molt difícils, d’incertesa i de precarietat en el principal sindicat del Maresme. A més, va haver d’emprar tota la seva personalitat per intermediar en el conflicte que va esclatar en què el jutge Rafael Gimeno, a finals de l’any 1982, va qualificar d’«esclavisme i negrers en els camps del Maresme». Un episodi que es podia haver enquistat i que va permetre retrobar a dos antics coneguts imprescindibles: Pep Riera i Jaume Puig, el primer per part dels «patrons» i el Peli per part dels treballadors.
«Quan va deixar la seva responsabilitat com a secretari general de la Unió Comarcal del Maresme de Comissions Obreres, es va integrar en la Federació de Químiques de CCOO de Catalunya. N’hi havia prou de coincidir amb ell en una negociació o en un conflicte laboral per percebre immediatament el respecte i el reconeixement que despertava entre els treballadors i les treballadores a qui representava. Va ser tan gran aquest respecte i reconeixement que va arribar a assumir la gerència d’una de les històriques fàbriques de vidre, La Primitiva, convertida en Societat Anònima Laboral i, per tant, propietat dels seus treballadors i treballadores». Són paraules d’en Quim González Muntadas, un altre dels grans.
Una altra lliçó que vaig aprendre d’ell, a banda del respecte que havíem de tenir amb els que ens hi enfrontem en els conflictes de classe, és que no havíem de ser rígids. Els principis. De vegades són els maleïts principis rígids que no ens deixen caminar perquè la càrrega no ens permet aixecar el cap i adonar-nos dels principis dels adversaris. Al meu entendre, va ser una de les persones que va copsar millor la psicologia d’una gran majoria dels assalariats, potser més conservadora del que ens pensem. Ell ho va comprendre molt bé, primer des de l’agitació, posteriorment com a dirigent sindical, i més tard com a responsable en una empresa cooperativa.
És molt difícil parlar d’una persona estimada i alhora ser biògraf sense caure en els formulismes de rigor. Entranyable, el Peli era entranyable. Fins i tot quan s’empipava —pocs cops— i quequejava era entranyable.
Juan Ortiz, 10-5-2026
Comentaris