Capgròs
Hi ha festes majors que es celebren amb seny, programa a la mà i aigua a la bossa. Les Santes no. Arriben, et diuen: “Vinga, reina, aquest any també faràs veure que controles”. I tu, amb una certa experiència en autoengany festiu, dius que sí.
A Mataró, Les Santes no són només cinc dies de festa. Són una manera molt nostra de perdre la compostura sense deixar de sentir-nos civilitzats. Aquí estimem en Robafaves amb una intensitat que, explicada a algú de fora, pot semblar preocupant. Però no ho és. Bé, una mica sí. D’aquelles preocupacions boniques.
El secret és que Les Santes no s’entenen mirant un horari. S’entenen quan la Riera deixa de ser una via urbana i es converteix en un riu humà, alegre, enganxós i convençut que dormir està sobrevalorat. S’entenen amb la Crida i amb el Desvetllament bellugós, quan la Família Robafaves surt i Mataró entra oficialment en aquell estat mental que barreja orgull local, suor i zero prudència.
La Nit Boja és el nostre gran monument al “jo només en faig un tros”. Una frase que ha destruït més plans familiars que qualsevol reunió de comunitat. Comences amb cara de persona responsable i acabes a la Ruixada amb l’aspecte d’un mitjó centrifugat, però feliç. Xopa, cansada, amb el cabell negociant la seva dimissió i pensant que potser això és exactament viure.
Hi ha foc, tabals, gent que corre, gent que mira i gent que diu que ja no té edat mentre es s’hi posa més que els adolescents. Hi ha la Momerota, el Drac, el Dragalió, les Diablesses, l’Àliga, els Nans i aquesta litúrgia popular que no necessita grans explicacions perquè se t’enganxa sola. Com la purpurina, però amb més pólvora i menys dignitat capil·lar.
I quan penses que potser dormiràs, pobra criatura innocent, arriben Les Matinades. A Mataró el dia no comença: t’esclata a la finestra amb gralles i voladors. Obres un ull, intentes recordar qui ets i on vius, i llavors ho entens: és Festa Major. Aquí fins i tot despertar-se és un acte col·lectiu, sorollós i lleugerament temerari.
El més bonic no és la festa com a espectacle. És veure Mataró al carrer, queixant-se de la calor, de les aglomeracions i de tot el que calgui, però amb aquella lleialtat absoluta de qui protesta mentre no es perdria res per res del món. Som així: rondinaires professionals i devots sense remei.
Les Santes et fan sentir part d’alguna cosa, fins i tot quan intentes travessar una plaça plena i el teu únic objectiu vital és arribar a l’altra banda amb les dues sandàlies i una mínima noció de qui ets. Et fan riure, suar, cantar, mirar els gegants amb ulls de criatura i recordar que una ciutat també es construeix amb rituals compartits, música, foc, aigua i gent tornant a casa tardíssim jurant que “mai més” amb la credibilitat d’un polític en campanya.
Si ets de fora, vine. Però vine sabent que no vens a veure una festa major. Vens a entrar en una obsessió col·lectiva molt ben il·luminada, amb banda sonora pròpia i una capacitat admirable per convertir el cansament en patrimoni emocional.
Les Santes no es fan. Les Santes t’arrosseguen, et despentinen, et deixen el cos en estat de denúncia i l’ànima estranyament contenta. I quan arriba el “No n’hi ha prou!”, Mataró no està demanant un bis: està signant un contracte amb el caos, amb el foc, amb l’aigua i amb aquesta alegria tan nostra de no saber marxar quan toca. Som una ciutat cansada, feliç i absolutament ingovernable durant cinc dies. I mira, que duri.
Comentaris