L’àgora del catalanisme

Llengua, cultura, país. Aquestes tres paraules acompanyen sempre l’entitat Òmnium Cultural i són la base del seu dia a dia. Enguany Òmnium celebra el mig segle de vida, però la delegació de Mataró, la quarta que es va obrir a Catalunya – sempre situada al carrer d’Argentona, primer a la casa de Coll i Regàs i posteriorment i fins avui als baixos de l’edifici de just al costat - , va fundar-se una dècada més tard, l’any 1971. El seu primer president va ser Jaume Llavina, que havia estat alcalde de Mataró el 1933, i des del principi la preocupació per l’aprenentatge del català, prohibit en l’ensenyament i arraconat de la vida pública, va ser el gran eix de treball. Ho recorda Jaume Boter de Palau, que va estar-hi vinculat des dels inicis i va ser-ne president entre el 1979 i el 1985: “Penso que tots els que anàvem a col·laborar a Òmnium ho fèiem per l’estima al català i perquè per a nosaltres era primordial la recuperació de la llengua”. Boter de Palau explica que en els anys de president “la delegació de Mataró funcionava pràcticament com una acadèmia, amb centenars d’alumnes, tant catalanoparlants que no havien pogut aprendre a escriure en la seva llengua com castellanoparlants que volien saber-la, i també formàvem molts dels professors”.

Quan l’administració i el Consorci per a la Normalització Lingüística es van anar fent càrrec de l’ensenyament del català, Òmnium va dedicar-se a cobrir algunes llacunes que quedaven, com ara la formació per a adults, per a empreses que ho sol•licitaven per als seus treballadors... Actualment, els esforços se centren en la immigració recent, informa el que des de fa pocs mesos n’és el president, Toni Pous: “El problema més important que té el català avui és l’ús social, i si no aconseguim que els nouvinguts es desenvolupin amb normalitat en català el futur de la llengua es complica, a més a més que és una eina bàsica per evitar la fractura social”. Aquesta funció, no l’hauria de fer l’administració? “Està fent molta feina, i de manera correcta, i des d’Òmnium ajudem, donem un cop de mà des de la societat civil, amb iniciatives com les parelles lingüístiques”, exposa l’actual president.

El dret a decidir
Un dels motius pels quals Boter de Palau també va fer cap a Òmnium va ser perquè hi va veure reflectit “un ampli ventall de posicions al voltant del catalanisme. Hi podies trobar des de votants socialistes, a convergents, independentistes, o persones que no militaven ni es posicionaven en cap partit, i això era molt enriquidor i el catalanisme ens ajuntava a tots”. En aquest sentit, cicles de conferències que s’han organitzat al llarg d’aquests quaranta anys, o actes com l’arribada de la Flama del Canigó o l’impuls del manifest unitari de l’Onze de Setembre responen, segons Toni Pous, a “un mínim comú denominador al voltant del catalanisme, un lloc de trobada”. Però, hi segueix havent avui dins d’Òmnium el ventall de veus al que es refereix Boter de Palau? “Sí – respon Pous -; però estem observant en els darrers temps una clara tendència de molts socis d’Òmnium cap a posicions independentistes. Ara bé, Òmnium no és una entitat independentista, com no és federalista ni autonomista. El nostre posicionament i les nostres accions són a favor del dret a decidir, és a dir, que Catalunya pugui decidir per sí mateixa el seu futur, què vol ser, un dret que, de fet, ja va ser aprovat per amplíssima majoria pel Parlament de Catalunya”, recorda Pous. Des de l’altre costat de la taula, Boter de Palau es mira l’actual president i reflexiona: “Ara des d’Òmnium es diuen i es fan coses que en la meva època no es podien ni imaginar, s’haguessin trobat molt agosarades. Però és lògic, cal anar-se adaptant als temps que es viuen”. I, com poden ser aquests temps d’aquí a quaranta anys més? Com s’imaginen l’Òmnium del futur? “M’agradaria que d’aquí a 40 anys aquesta entitat no tingués cap necessitat d’existir perquè s’haguessin assolit totes les fites per les que lluita”, manifesta l’antic president. L’actual hi està d’acord, bo i puntualitzant: “Com a entitat reivindicativa estaria bé que ja no existís, però potser sí com a punt de trobada, de reflexió”.