Aquest estiu hi ha Mundial de futbol i això vol dir que aquells estats que tenen una selecció oficial i una llei que obliga els jugadors de minories nacionals a jugar sota una altra bandera ens diran, hipòcritament, que, per sobre de totes les coses, no barregem esport amb política. Per sort, són molts els moments històrics que fan trontollar aquest tòpic i alguns, com el paper de Maradona al mundial del 1990, ens poden donar alguna lliçó.
Aquell llunyà 1990 el mundial va jugar-se a Itàlia, on la fractura social i econòmica entre el nord i el sud de l’estat havia fet el salt al futbol ja el 1984, quan l’astre argentí per excel·lència, Diego Armando Maradona, havia triat jugar al Nàpols, un modest equip del sud, i no pas a cap de les riques potències esportives del nord. Aquell fet, sumat a una bona aposta esportiva i una renovada dosi de moral, va portar l’equip meridional a proclamar-se campió de lliga i a qüestionar l’hegemonia de les grans àrees industrials, desfermant una nova onada de racisme cap al sud. Cal recordar que els equips del nord rebien el Nàpols a casa seva amb pancartes de «benvinguts a Itàlia», un fet ben significatiu i potser el més amable que els hi deien.
En aquest context, la selecció argentina va ser víctima d’un odi especial durant tota la fase de grups, on els aficionats italians en xiulaven l’himne i, en especial, escridassaven Maradona. Tot i així, es va classificar i, més tard, li va tocar jugar la semifinal contra els italians, que semblaven tenir-ho tot a favor. Tanmateix, Itàlia havia jugat tots els seus partits fins al moment a Roma, però la semifinal s’havia de jugar Nàpols: a l’estadi del club de la ciutat, l’equip de Maradona.
I la reacció de l’argentí no va fer-se esperar, en roda de premsa va respondre a tots aquells que demanaven que la capital de la Campània actués com la resta de ciutats i xiules i escridasses els rivals. Maradona va apel·lar als napolitans, recordant-los que la resta del país els exigia ser italians únicament per una nit, mentre que la resta de l’any els anomenaven «terroni». Un insult amb què històricament alguns s’han referit als habitants del sud com a gent pobre i sense cultura, estrangers per a ells.
El resultat va ser ben clar, no tan sols no es va xiular clamorosament l’himne argentí, sinó que per primera vegada durant aquell mundial es van sentir alguns xiulets a l’himne italià. L’Argentina va guanyar l’eliminatòria.
Aquesta, però, és una història que no només ens mostra com és de fort el vincle entre la política i l’esport —com ho és amb qualsevol altra activitat social de masses—, també és un bon exemple per entendre l’ús que s’està fent de la llei de barris i a què responen els grans anuncis per Cerdanyola d’aquest darrer any del mandat.
Des de la CUP sempre hem defensat que la llei de barris és important, però només si les inversions necessàries per transformar els barris de Mataró estem disposats a fer-les encara que aquests diners no vinguin de fora. Perquè no ens tocarà cada any rebre aquesta subvenció, perquè hi ha més barris que necessiten aquest mateix pla i perquè sense continuïtat aquests diners només aixecaran noves fronteres dins la nostra ciutat. Malauradament, la realitat és que els anuncis se succeeixen, però els canvis no es preveuen a llarg termini ni es pressuposta el manteniment necessari perquè mentre arreglem una cosa la resta no caiguin a trossos.
Si celebrem l’anella verda, tirada endavant només amb fons europeus, perdem la piscina municipal; si s’anuncia la voluntat de reforçar els cicles formatius, hem de tancar centres perquè cauen a terra; si parlem de la reforma del port, perdem referents històrics com l’Escola Menéndez i Pelayo o Ca la Madrona... Aquest mandat hem après que qualsevol equipament, per necessari que sigui i encara que actuï de nexe per unir tota la ciutat, està en risc. De la mateixa forma que aquests equipaments no arriben a tot arreu per igual: us en recordeu de l’última vegada que Cerdanyola va tenir un teatre o un cinema? O de la biblioteca promesa al triangle de Cirera-Molins?
Però qui dia passa, any empeny i ja som a dotze mesos de les eleccions municipals. Des del govern del PSC intentaran fer que les promeses sonin més grandiloqüents encara perquè sembli que els barris compten cada dia i no tan sols l’últim any del mandat. Tot i que això només pot demostrar-se amb fets i, en aquests quatre anys, potser caldria preguntar-se si han millorat prou les coses per confiar de nou en qui es passeja pels barris molt sovint, però n’allunya els projectes i les inversions clau.