Marc Vilajuana: “Cada concert depèn de l’espai, de com em ressona”

Marc Vilajuana és mataroní però para poc per aquí. Un dels artistes més polèdrics de la nova fornada local. És cantautor, músic, solista, instrumentista. Tot un tastaolletes que va i ve, de Galícia, Occitània o per Catalunya. A la seva edat ja suma 15 anys de trajectòria que es mou entre diversos àmbits artístics, des del cant d’autor fins a la música medieval, passant pel gregorià i la mescla d’aquest amb la música electrònica amb el projecte ‘Gregotechno’ del que se’l sentirà a parlar. Polifacètic i inquiet, com la pandereta que porta a sobre. Parla francès i gallec. Ha col·laborat en projectes molt diversos (fins i tot va interpretar el robot 6Q al Club Super 3), oferint tallers i conferències en museus, així com participant en festivals de pensament i música medieval. Vilajuana diu que fa el que fa i actua on actua perquè li ressona, una filosofia que es reflecteix en cada actuació seva i que desgranem en aquesta entrevista. 

Com et deineixes?

Soc treballador cultural i em dedico sobretot a la música. Sóc un cantautor català que també fa folklore ibèric i música antiga, com a cantant i instrumentista. Vaig començar fent teatre a l’Aula de Teatre de Mataró, després vaig anar a la dansa i finalment vaig arribar a la música. Més que el gènere de l’expressió m’interessa el que s’expressa.

Per què aquest interès amb el pòsit històric?

Perquè crec que és necessari estudiar molt el medi abans d’opinar sobre ell. Hi ha músiques que apareixen molt des de la intuïció o la inspiració però jo prefereixo fer una recerca prèvia d’un gènere per després fer el que calgui: reinterpretar-lo o fins i tot desmuntar-lo. Aquells gèneres que tenen una mirada històrica sempre són més rics, més purs, tenen més pes.

Com és la rutina creativa?

Totalment canviant. No tinc horaris ni estic quiet enlloc, menys quan faig residències d’estudi concret. Jo tinc la sort d’haver arribat a treballar en projectes meus i no per altres. Pot ser en solitari, duet o col·lectiu però són meus i puc gestionar el meu temps. Viatjo perquè m’encaten les llengües i sobretot l’estar en un espai on no acabo d’entendre el que hi passa. On hi hagi història, misteri, on es pugui investigar, m’hi sento atret i interessat. Sempre és interessant que tot sigui un aprenentatge continuat.

Quins llocs et són especials?

Sempre viatjo però no vaig lluny perquè el viatge realment sempre és interior. M’agrada moure’m amb transport públic, com ara trens o busos. O amb bicicleta. La cultura francesa m’apassiona i més concretament l’occitana. La tenim més a prop que Madrid! Occitània és un d’aquests llocs i l’altre podria ser Galícia. És un lloc on la cultura popular és molt viva i present i també una llengua pròpia. Tinc la sort d’haver nascut a Catalunya i per tant tenir dues llengües maternes: això m’ha predisposat a conèixer-ne molts més. Amb Galícia he connectat molt a partir de la tècnica d’allà de tocar la pandereta i quan vaig conèixer com treballen el folklore, molt d’arrel popular i no amb ganes de museïtzar-lo, em va captivar molt. Entre tots els llocs que visito vaig plantar llavors que van germinant poc a poc i el que més agraeixo és sobretot que cada cop més en zones rurals. 

Com connectes amb els espais?

La majoria de vegades se’m demana d’actuar en recintes que ja ressonen d’història. Faig una recerca específica per aquell espai i cada concert es pensa segons aquest. Depèn de l’acústica i de moltes coses faig un plantejament musical o un altre. Cada concert és diferent perquè la creació beu molt de l’espai. L’entorn, el públic, l’ocasió poden estar carregats de poètica.

Com vas arribar al gregorià?

Va ser tot un enamorament a primera vista. El meu cosí em va donar un videojoc i la banda sonora estava inspirada en música històrica. Quan vaig arribar al gregorià va ser tot un sotrac i veure que m’hi podia especialitzar em va omplir molt. Vaig començar a escoltar-ne, busco com formar-ne per cantar, aprenc francès, etcètera. El gregorià no només és cantar: és el llatí, és l’entesa de l’espai, és la litúrgia. Cal conèixer com s’escrivia la música abans de les partitures…

I com arribes a Gregotechno?

Tinc una sensibilitat espiritual que em fa triar allò que més em commou. A Gregotechno hi arribo a través d’una reflexió que em va veure que tota la litúrgia cristiana és molt platònica i poc experiencial i amb el techno intentem encarnar la música sacre. L’electrònica complementa la música gregoriana. Era una idea que tenia al cap, conèixer l’Alejandro va ser tota una troballa i ara som un equip de 15 persones quan actuem.

Separes religiositat d’espiritualitat.

Jo crec que l’espiritualitat sempre ha de tenir una mirada crítica: no pots anar a missa per inèrcia. Si hi vas és perquè creus el que estàs fent i combregues amb allò que et diuen. Jo vaig estar intentant entrar en el cristianisme però vaig veure que no hi connectava. La meva espiritualitat és més oberta i abarca això, la improvisació, el ‘noise’. Estic preparant un tercer disc que de moment es diu ‘Sacre subjectiu’ perquè crec que tot el que experimentem com a sacre és el que realment importa. Hem d’autogestionar la nostra espiritualitat.

Toques altres músiques sacres?

Vaig estar amb un cor de música georgiana. Però també insisteixo que allò sacre pot ser el més personal. Hi ha una cançó gallega que canta sobre la mort i que canten quan s’acaben les festes que em sembla el més sacre que es pot cantar.

Projectes a llarg termini?

No gaire. Tinc la sort d’haver pogut treballar sempre de l’art i veig que les coses cada cop em van millor. Les condicions amb les que treballo, les tècniques que toco i com les vaig dominant… cada cop tot plegat és més madur i van sortint oportunitats. Tinc la sort que el moviment genera moviment i em venen a buscar a mi. Espero que no canviï.

De què et sents més orgullós i de què t’arrepenteixes com a creador?

Estic molt orgullós de la meva primera peça com a solista que eren 50 minuts sobre la identitat i on em mostrava molt a mi mateix. I crec que he tingut la sort de tenir clar què volia fer i què no, per això d’actor em van proposar de fer pel·lícules que no em venia gust de fer per narrativa i principis i estic content d’haver-los dit que no. On no em ressona no hi vull ser.

Prepares disc. Les cançons les busques o venen elles?

Venen elles, sempre. Hi ha un moment que hi ha una agitació emocional i llavors és quan apareixen les cançons. Cadascuna és un aquí i un ara d’un moment molt concret. 

Hi ha algun espai de Mataró en el que t’agradés tocar?

Ho tinc claríssim: la capella del cementiri dels Caputxins de Mataró. Allò acústicament és increïble i realment seria sensacional. Espero amb candeletes si algun dia m’arriba l’oportunitat. 

Per què has escollit fer-te la foto amb la Torre Barceló?

Perquè és un dels grans símbols de la inflació immobiliària que hi ha a Mataró. Es construeixen pisos que són inaccessibles per a la majoria de la població i d’això no s’en parla. Al mateix moment hi ha una línia constant de desnonaments que només el Sindicat de Llogateres està intentant defensar la gent. La imatge que busco és que parli per si sola, que a través de la cultura que és la meva eina i a través de l’instrument pugui denunciar la situació davant d’aquell monstre.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta