Juan Ortiz escriu l'article 'A la memòria de Maxi Antequera Barbero'
Juan Ortiz escriu l'article 'A la memòria de Maxi Antequera Barbero'

Juan Ortiz

A la memòria de Maxi Antequera Barbero

Maximiliano Antequera Barbero (Lobres, Granada, 1943-Blanes, 10 de novembre de 2026)

Maxi Antequera, en una fotografia recent
Maxi Antequera, en una fotografia recent

 

El company i polític històric de Blanes, vinculat a la fundació del PSUC i de CCOO a les comarques de Girona i regidor a l'Ajuntament de Blanes per Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) i EUiA, Maxi Antequera ha mort als 83 anys.

«Maxi», com se’l coneixia, va ser una figura rellevant en la política local de Blanes durant la dècada dels anys noranta, període en el qual va exercir com a regidor i va encapçalar la llista d'ICV a l'Ajuntament.

Més enllà de la seva faceta institucional, va destacar per la seva intensa activitat com a referent sindical a Comissions Obreres (CCOO). 

Va arribar a Blanes l’any 1958, on ja tenia el seu germà Francisco. Venia de Lobres, província de Granada. Els dos germans van començar escoltant La Pirenaica. L’any 1962, amb alguns altres -pocs- ja enviaven diners als miners d’Astúries en la vaga coneguda com «la huelgona», i l’any 1963, quan la policia franquista va assassinar Julián Grimau ja van fer pintades, com ara «Franco traidor», etc.

Llavors tenia 20 anys. Sortien de matinada per pintar pel seu compte. Van començar a contactar amb el partit comunista i van crear el PSUC a Blanes. Llavors eren cinc persones només.

Va ser Maxi qui va anar a trobar Francesc Frutos que llavors treballava en la Safa de Blanes. Frutos ja destacava per la seva lluita. A partir de 1963 ja van començar plegats en l’organització de CCOO. Més endavant va fer tasques d’extensió de l’organització dels comunistes catalans. Es feia dir “Julián”. Van començar el procés de recollida de firmes contra la Llei Solís, que era una llei sindical que anava en contra dels treballadors i era un muntatge del sindicat franquistes que afavoria als patrons. Va ser a partir de llavors que els militants de CCOO van començar a introduir-se en les empreses. Això va culminar acaparant els càrrecs dins el sindicat vertical en les successives eleccions sindicals. Van aconseguir presentar candidats independents, perquè no es podien presentar com a Comissions Obreres. A la Safa (S.A. de Fibras Artificiales, la indústria més gran de les comarques de Girona) van guanyar les eleccions sindicals.

Va ser llavors quan la direcció del PSUC li proposa sembrar nuclis organitzatius per tota la geografia de Catalunya. Acompanyava Josep Pardell, un veterà que va venir expressament de l’exili francès per fer xarxa antifranquista. Abans de la Guerra Civil, un jove Pardell ja havia destacat com a defensor dels interessos dels treballadors des de la Federació Local de Sindicats de Sabadell vinculada a l’anarcosindicalisme de la CNT. Els caps de setmana Maxi i Pardell podien recórrer mitja Catalunya, creant nuclis d’ofensiva antifranquista. Va ser Maxi l’encarregat de proposar-li a un altre granaíno, futur secretari general de la Comissió Obrera nacional de Catalunya, llavors veí de Mataró, José Luis López Bulla, per tal que s’alliberés per dedicar-se a les Comissions Obreres.

La influència de Maxi Antequera arribà també a Mataró, doncs la revista clandestina més duradora de Mataró, «Combat», en el temps que la va dirigir Antoni Segarra, futur tinent d’alcalde del PSUC, havia de comprar el paper per a la revista lluny de Mataró, per despistar la policia. Maxi va ser qui va posar en contacte amb una impremta de Blanes. Hi havia una mena de contrasenya per quan vingués l’encarregat de comprar la raïma de fulls en blanc: «vengo de parte del catalán» (Antoni Segarra).

Maximiliano Antequera Barbero va ser un dels grans. Ens deixa en herència el seu exemple, i un missatge que vam aprendre a Catalunya a partir de les mobilitzacions obreres i veïnals dels anys seixanta i setanta (com arran de les vagues de 1962 i el sorgiment de les Comissions Obreres i les associacions de veïns).

«Un individuo solo no es nadie; pero cuando se une a otros, se convierte en una fuerza imparable».  

Maxi Antequera, a la dreta de Gregorio López Raimundo
Maxi Antequera, a la dreta de Gregorio López Raimundo
Maxi Antequera, amb Josep Benet i Santiago Carrillo
Maxi Antequera, amb Josep Benet i Santiago Carrillo

Més informació:

Arxivat a:

Comenta
Tornar a la notícia A la memòria de Maxi Antequera Barbero

Comentaris