No ho sabies: el Maresme va fabricar les bombetes que van il·luminar Catalunya

Durant bona part del segle XX, la llum que encenia cases, fàbriques i carrers de Catalunya —i fins i tot d’altres punts de l’Estat— sortia d’una nau imponent situada al Rierot de Mataró. Era el Forn del Vidre, nom popular de Cristalleries de Mataró, una cooperativa singular que va convertir el Maresme en un pol industrial del vidre i en la gran “fàbrica de bombetes” del país.

Entre els anys vint i cinquanta, la producció va créixer de manera fulgurant: de les 5.000-6.000 bombetes diàries de 1925 es va passar a superar les 40.000 al dia el 1933, amb més d’11 milions de bombetes anuals. Cristalleries va arribar a ser, amb diferència, la major productora de bombetes de l’Estat. I tot començava amb una canya, un forns abrasadors i l’habilitat extraordinària dels vidriers bufadors.

El laboratori de la llum: així es feia una bombeta a Mataró

Les bombetes es fabricaven de forma completament manual fins als anys cinquanta. L’escena dins la nau era impressionant: un espai immens, ple de forns de diverses boques, cadascuna assignada a un vidrier que la feia servir sempre com si fos la seva pròpia “taula de treball”.

El procés era un ritual precís, físic i gairebé coreogràfic:

1. Collir el vidre fos
   Amb una llarga canya metàl·lica, el vidrier recollia la pasta de vidre incandescent del forn. Mentre rodava la canya, evitava que la massa es deformés o caigués.

2. Modelar la pasta al mabre
   Feia lliscar la massa sobre una planxa freda —el mabre— que li donava consistència i forma.

3. Bufar dins el motlle
   Amb un petit buf i un moviment de balanceig, el vidrier introduïa la pasta dins un motlle de ferro refredat amb aigua. Allí, la força del seu alè feia la resta: pulmons potents i músculs buccinadors entrenats eren imprescindibles. Com més gran era la bombeta, més aire calia insuflar-hi.

4. Revisar i portar a les arques
   Un cop la bombeta es solidificava, el vidrier la retirava i comprova defectes. Els aprenents les carregaven en grans carros fins a les arques, on el vidre es refredava lentament per evitar que esclatés.

5. Tornar a començar
   Abans de fer-ne una altra, calia “espinyar” la canya, és a dir, retirar-hi qualsevol resta de vidre.

El procés implicava molts altres oficis: paletes que construïen els forns i les arques, manyans que fabricaven motlles i canyes, o obrers encarregats de preparar la barreja de sorres, calç i vidre reciclat. I, al final del recorregut, entrava en joc la mirada precisa de les dones de la cooperativa: eren elles qui revisaven bombeta per bombeta, separaven les bones de les defectuoses i les encapsaven per enviar-les als clients.

Una cooperativa amb ànima: de Peiró a una obra social pionera

Cristalleries de Mataró va néixer el 1919 com a empresa privada, però el 1925, gràcies a l’impuls del vidrier i sindicalista Josep Ros i Serra, es convertiria en cooperativa, encara que sota el nom “Fundación José Ros Serra” per evitar les restriccions de la dictadura de Primo de Rivera.

Els estatuts de la col·lectivitat els redactaria el 1934 Joan Peiró, referent del sindicalisme europeu, vidrier de professió, director de la cooperativa i posteriorment ministre d’Indústria durant la Guerra Civil. Peiró seria afusellat pel franquisme el 1942.

La cooperativa, d’ideari llibertari, no només produïa vidre: era un projecte comunitari. Va construir una escola racionalista, una mutualitat, un economat, un grup de cultura i fins i tot equips esportius. Una autèntica ciutat social dins la ciutat.

Del porró al peix de vidre: l’art que no es venia

Tot i que la seva fama internacional venia de les bombetes (i més tard de pantalles, gots, termòmetres i ampolles), els vidriers del Forn del Vidre guardaven una altra habilitat: la creació de peces artístiques úniques.

Els diumenges al matí, molts d’ells —entre els quals destacava Quico Estrems Muniesa— es dedicaven, de manera voluntària, a fabricar peces com peixos de colors, gerres d’òpal, càntirs o petjapapers. No es comercialitzaven: eren regals per a familiars i amics, i avui són objectes molt estimats de la memòria mataronina.

L’elaboració d’aquests peixos era una autèntica coreografia: vidre fos, fils de colors, aletes fetes amb pinces rizades, la cua modelada a mà i, finalment, els ulls, que s’havien de col·locar perfectament simètrics.

Declivi, final d’etapa i un llegat que perdura

Amb la globalització i els canvis tecnològics del sector del vidre, Cristalleries va entrar en declivi durant les darreries del segle XX. El 2005 encara exportava el 40% de la producció, amb clients com Osram o Philips, però la crisi financera i la caiguda del mercat americà precipitarien el final.

El novembre del 2008 la cooperativa tancava després de gairebé 90 anys d’història, deixant enrere una llarga tradició industrial i social. L’any 2009 va donar el seu ric fons documental i 400 peces artístiques a l’Ajuntament de Mataró. Avui, l’Arxiu Comarcal del Maresme conserva aquesta memòria i continua recollint testimonis dels darrers vidriers perquè la història del Forn del Vidre —la història de com el Maresme va il·luminar Catalunya— no s’apagui mai.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta