Òscar Constantí: “No es pot perdre la memòria, escric per preservar el relat”

Òscar Constantí fa aquesta tardor el salt més important de la seva trajectòria com a autor teatral. ‘Innocència i desig’, un text sobre la trama dels nadons robats i la lluita de les mares que encara busquen els seus fills, arribarà el 22 d’octubre a la Sala Flyhard de Barcelona, amb estrena oficial el dia 29 i temporada fins al 27 de desembre. El muntatge, seleccionat entre les 373 propostes presentades a la sisena convocatòria d’On el Teatre Batega, compta amb Xavier Albertí a la direcció i Manel Barceló, Montse Esteve i Mont Plans al repartiment. Una producció de primer nivell per a un text nascut després d’anys d’investigació i contacte directe amb les víctimes. 

Com arribes a aquest tema? 

Tot comença el 2018. Jo anava conduint i escoltava a la ràdio una entrevista de Jordi Basté a Anna Paez, que és secretària de l’associació SOS Nadons Robats de Catalunya. Ella explicava la seva història.En un moment de l’entrevista, Basté planteja una cosa així com: “I què hi podem fer?”. I jo em vaig quedar amb aquesta pregunta: què hi puc fer, jo? No puc buscar criatures que ara tenen cinquanta anys, però hi ha una cosa que no se’m dona del tot malament, que és posar una paraula darrere de l’altra i escriure teatre. I vaig pensar que, des d’un compromís ideològic molt clar, valia la pena intentar donar veu a aquesta història.

Què et va impactar especialment dels nadons robats?

És un tema que continua sent molt tabú. Encara hi ha molta gent que pensa que això no va existir o que és una història molt llunyana. I no ho és. Vaig conèixer l’associació, les seves membres i les seves concentracions. Em va impressionar molt. Vaig començar un treball de camp, d’entrevistes i investigació, i em vaig quedar esgarrifat. Vaig començar a descobrir la dimensió de tot el que hi havia darrere del robatori de nadons.

D’on prové aquesta pràctica?

L’origen l’hem de situar després de la Guerra Civil. Hi ha el psiquiatre Antonio Vallejo-Nájera, vinculat al franquisme, que defensava que els fills de les preses republicanes havien de ser separats de les seves mares. Amb els anys això evoluciona i es converteix també en un negoci. A partir dels anys cinquanta les dones comencen a parir més als hospitals i a les clíniques i es construeix tota una xarxa. I això no s’acaba amb la mort de Franco. Els casos documentats arriben molt més endavant. Aquí hi ha una cosa que em sembla especialment greu: encara que vulguéssim circumscriure l’origen al franquisme, hi ha una pròrroga durant la democràcia que és absolutament inadmissible. A més, es va convertir en un negoci enorme. Una criatura podia arribar a costar el que valia un pis.

I com pot ajudar una obra?

Estem parlant d’un testimoni que s’està extingint. Les víctimes més joves ja tenen setanta o setanta-cinc anys. El que elles demanen és un altaveu, que aquesta història no s’oblidi. Per mi, el teatre és un espai de representació col·lectiva. L’obra neix d’un compromís ideològic potent i de la voluntat d’exposar aquests fets amb molta cruesa.

Què et van demanar les mares de nadons robats?

Totes exactament el mateix: “Que quedi clar que nosaltres no els vam abandonar. Que som les seves mares i els seus pares, que els estem buscant i que els continuarem buscant fins al dia que ens morim”. A partir d’aquí vaig construir l’obra. Per tant, hi ha un component ideològic, però sobretot hi ha un compromís amb la veritat. Com a mínim ha de quedar el relat. No es pot perdre la memòria. Moltes ja saben que probablement no trobaran la criatura, però volen justícia i volen que se les reconegui com a víctimes d’una estructura que va existir.

I en aquest procés apareix Xavier Albertí. 

El conec de fa molts anys. Li vaig enviar el text perquè me’l supervisés, me’l va tornar amb algunes apreciacions i un dia vaig pensar: “I si li pregunto si ho vol dirigir?”. Per mi era un somni. I em va dir que sí. Vaig flipar. 

Al teu teatre li hem de dir social?

La meva feina, la que em dona de menjar, és la d’educador social. He passat per molts serveis i recursos i actualment treballo en la direcció d’un centre de menors. Per tant, és evident que la meva mirada com a autor està molt condicionada pel teatre social, ben entès. A mi m’agrada que una persona surti del teatre amb més preguntes que respostes. Amb els anys decideixes a quin públic et vols dirigir, i a mi m’interessa un públic que pensi i que sigui capaç de reflexionar. 

Quines emocions hi ha darrera escriure una obra així?

M’ha fet patir. Parlar amb les mares com per exemple la Dolores era profundament emocionant perquè ho feia des d’una serenor adquirida després de tota una vida. He tingut la immensa sort de fer-me amic de moltes d’aquestes mares. I això també t’implica molt més personalment.

Una immersió molt humana.

Absolutament. No es pot fer des d’un altre lloc. Aquest text s’ha d’abordar, primer de tot, amb un respecte absolut. Tot ha d’estar molt contrastat. Però després també ha de tenir qualitat escènica. La gent va al teatre i durant una hora o una hora i deu has de fer una obra teatral que funcioni. Una cosa no exclou l’altra. Espero que ens en sortim.

Què suposa per tu La Trinca?

És molt difícil d’explicar. A vegades em sorprenc a mi mateix. Fa quaranta-cinc anys que escolto La Trinca i penso: com és que no me’n canso? Jo vaig tenir una infància que no sempre va ser fàcil, i posar-me un disc de La Trinca era com un oasi. Crec que la llavor ve d’aquí. Moltes cançons tenen tonalitats alegres, et pugen l’estat d’ànim. Després et fas gran, comences a entendre les lletres i descobreixes tota la profunditat que hi ha darrere l’humor. 

És música ‘social’, de somriure i de pensar, com dèiem.

Absolutament. La qualitat de les lletres, la qualitat lingüística i les referències que utilitzaven són extraordinàries. La Trinca sempre anava més enllà. No són tres persones que sumen, són tres persones que multipliquen. 

Creus que el país ha reconegut prou la importància de La Trinca?

En absolut. Però és un mal endèmic d’aquest país. La gent jove no sap qui són moltes figures fonamentals de la nostra cultura. Amb La Trinca encara hi ha molta gent que els recorda, però no crec que s’hagi ponderat prou la importància que van tenir.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta