La piscina on hem crescut

Hi ha llocs que entren a la teva vida sense que te n’adonis. Un dia hi vas amb l’escola i, quan ho penses, han passat quaranta anys. A mi m’ha passat amb la Piscina Municipal de Mataró.

No hi he nedat grans distàncies, però sí que hi he passat moltes hores, hi he conegut molta gent i m’hi he endut records que m’han acompanyat sempre. Els primers són de quan anava a l’E.G.B. a l’Escola Balmes. Ens hi portaven a aprendre a nedar. Bé, a aprendre a no ofegar-nos. Jo era discret dins l’aigua, vaig començar al nivell granota i, amb esforç, vaig arribar al pop. El meu futur esportiu ja quedava clar.

Aquells anys la piscina també vivia un moment important. El 1986 va tancar per fer una gran reforma i va reobrir el 1987 amb una piscina petita, un gimnàs i uns vestidors nous. Amb el temps he pensat que aquella piscina petita va ser una decisió brillant, va ajudar centenars de nens a perdre la por a l’aigua i va donar qualitat de vida a moltes persones grans que podien fer exercici tocant de peus. Un espai que va unir generacions que, d’entrada, no tenien res a veure.

I després hi havia les persones. En Pepet, o Berni, com el coneixia tothom, sempre voltant perquè tot funcionés. D’aquelles figures discretes que, si un dia falten, tothom les troba a faltar.

La vida va anar passant. Hi vaig tornar una temporada amb una companya de l’institut, més tard arribaren els estudis, la feina, les obligacions. Cap al 2010 m’hi torno a apuntar amb l’Adrià, un company de feina. El metge em va recomanar nedar i, com que de tècnica anava just, em vaig inscriure al curs de perfeccionament de les set del matí. Aquell curset em va regalar molt més que una millor braçada.

La piscina tenia sis carrils, tot i que sovint n’hi nedàvem set. Alguna ungla hi va deixar la vida, algun cop de mà també, però mai una mala paraula. Ens coneixíem tots. Aquella manca d’espai, que avui veiem com una limitació, va crear un ambient especial.

Va ser allà on vaig conèixer en Pere, la Glòria, la Susanna, la Neus i tota la colla, en Phelps, en Quim, en Xavi, en Quique, en Francisco, la Urbi… Sense voler-ho, vam acabar fent una petita família. Després de nedar venia la sauna, i aquells vint minuts eren màgics, arreglàvem el món, parlàvem del Barça, de política, de Mataró, de salut… i també de qüestions profundes com si pesa més un elefant o una girafa. No sé si vam arribar a cap conclusió, i potser és millor així.

Els anys continuen passant i un dia t’adones que ja no ets tu qui aprèn a nedar, són els teus fills. Els apuntes als cursets i, mentre ells són dins l’aigua, tu esperes, saludes la gent de sempre i suportes aquella calor tan característica. Sense voler-ho, els teus fills estan aprenent a nedar exactament al mateix lloc on ho vas fer tu. I també prens consciència de la quantitat d’hores que hi ha dedicat la família, especialment la meva mare, que tantes vegades ha portat els meus fills quan jo no hi podia ser. Gràcies, mare. I gràcies a tots els avis i àvies que, dia rere dia, fan aquest paper discret però imprescindible.

Amb el temps he entès que la Piscina Municipal no era només una piscina. Molta gent hi anava cada matí no només per fer metres, sinó per trobar els amics, fer el cafè, explicar com anaven els nets, riure una estona, sortir de casa, sentir-se útils, mantenir una rutina i enfotre’s de tot el que fes falta.

Moltes eren persones grans. I dic eren perquè, com sabeu, avui la Piscina Municipal continua tancada. Sovint, quan parlem de polítiques socials, pensem en grans plans. Però una bona política social és tan senzilla com tenir una piscina municipal oberta, ben mantinguda i a prop de casa. Mantenir actives les persones grans, ajudar-les a socialitzar, combatre la soledat no desitjada i facilitar que continuïn cuidant-se també és fer política. I això és el que Mataró ha perdut per culpa d’anys de manca de planificació, de manteniment i de decisions que sempre arribaven tard.

També he anat al Sorrall, que és una magnífica instal·lació. Però si vius al Palau, Rocafonda, Molins, Cirera o a molts punts de la ciutat, anar-hi no és pràctic, és lluny, mal comunicat i converteix una hora de piscina en mig matí. I, mentre la piscina pública continuarà tancada durant molt de temps, cal trobar solucions perquè la gent no perdi aquest espai de salut i convivència. A Mataró hi ha altres piscines, i per això, des d’Esquerra hem proposat que l’Ajuntament arribi a acords amb més instal·lacions, igual que ja ha fet amb el Sorrall, perquè ningú quedi desatès mentre esperem la nova piscina.

La piscina que vaig conèixer de petit és, pràcticament, la mateixa que ha arribat fins avui. Han passat quaranta anys des de la reforma del 1986. En aquest temps Mataró ha crescut, ha superat els 130.000 habitants, han aparegut nous barris i noves necessitats. La piscina, en canvi, s’ha anat quedant petita fins que un dia va dir prou.

Quan passo per davant de l’edifici no penso en les bigues ni en les patologies estructurals. Penso en en Berni, en Phelps, en la Neus, en els esmorzars, en els debats de la sauna, en els nens fent la granota, en els meus fills aprenent a nedar al mateix lloc on ho vaig fer jo. Penso en una ciutat sencera.

Per això crec que el debat va molt més enllà de reparar una coberta o reforçar una estructura. Va sobre quin model d’equipaments volem deixar a les pròximes generacions.

Jo no vull una piscina nova perquè l’actual s’hagi fet vella, la vul perquè Mataró ha crescut, perquè els infants d’avui mereixen una instal·lació pensada per a la ciutat i no per a la ciutat de fa quaranta anys.

També perquè les persones grans hi continuïn trobant salut, amistat i companyia i els pares puguin portar-hi els seus fills igual que els nostres pares ens hi van portar a nosaltres.

I la vull perquè, d’aquí a quaranta anys, algun nen que avui encara és al nivell granota pugui escriure un article semblant a aquest. Potser explicarà altres històries, tindrà altres amics, discutirà sobre altres coses a la sauna, si és que encara existeixen i, amb una mica de sort, nedarà millor que jo.

M’agradaria pensar que acabarà escrivint la mateixa frase que avui escric jo, que aquella piscina va ser molt més que una piscina. Va ser un tros de la seva vida.