La polèmica generada per la triple interpretació de l’himne espanyol durant la Processó General de Divendres Sant no és un detall menor ni una qüestió de gustos. Afecta principis bàsics de qualsevol democràcia, com el respecte al caràcter religiós dels actes de culte i la necessitat de preservar la convivència evitant la instrumentalització política de la fe.
La Setmana Santa és, per definició, un espai de devoció i patrimoni compartit, no un escenari on introduir símbols d’Estat que en desvirtuen el sentit i el converteixen en un camp de confrontació. Les processons surten de Santa Maria amb preveres i consiliaris, fet que n’explicita la naturalesa religiosa. L’Església n’és responsable en el contingut i el govern municipal ho és del que passa a l’espai públic, sobretot en actes amb suport institucional.
La Processó General va ser declarada Patrimoni Cultural de la Ciutat l’any 2013 gràcies a un model pactat que va generar un ampli consens polític. Quan un acte és patrimoni esdevé un bé col·lectiu que Ajuntament, Església i Comissió de Setmana Santa tenen el deure de preservar. Després del que ha passat enguany és legítim preguntar-se si aquell consens seria possible avui.
En algun article s’ha insinuat que Esquerra Republicana hauria suggerit, sense dir-ho, que aquesta situació no s’hauria de repetir, però no vull que hi hagi equívocs. L’himne d’Espanya no ha de sonar a la Processó General de Mataró, no per identitat, sinó per respecte institucional, neutralitat religiosa i convivència.
La Setmana Santa no pot ser utilitzada per marcar territori en un espai que ha de ser estrictament religiós i comunitari, i encara menys quan és l’extrema dreta qui instrumentalitza aquest símbol amb voluntat de polititzar l’acte i dividir la ciutadania. Sorprèn que alguns hi caiguin de quatre grapes i acceptin arguments sobre llibertat d’expressió o autonomia organitzativa quan, en realitat, s’utilitza políticament un patrimoni que és de tota la ciutat.
No es tracta d’impedir que ningú s’expressi, sinó d’evitar que un acte religiós es converteixi en un acte polític. La neutralitat és una garantia de respecte per a tothom i és el que ha permès que la Setmana Santa a Mataró hagi estat, durant anys, un espai de convivència i equilibri.
Cal tenir present el context històric del símbol. L’himne espanyol va ser imposat pel franquisme l’any 1942 i mantingut durant la transició sense un debat democràtic real, en un moment en què els militars encara condicionaven la vida política. El règim va utilitzar la religió com a instrument ideològic i va convertir el nacionalcatolicisme en el seu relat central, amb una Església espanyola, no pas la catalana, que actuava com a legitimadora.
Franco desfilava “bajo palio” i en moltes processons es va obligar a interpretar l’himne com a mostra d’adhesió. Per a molta gent, escoltar-lo en un acte religiós encara evoca aquella etapa d’imposició i de confusió entre fe i poder.
La triple interpretació d’enguany no pot ser llegida com un gest espontani. Va ser planificada i no buscava la pau ciutadana, sinó marcar presència política en un espai religiós. I tampoc és cert que només el Mataró entre rondes es va sentir incòmode. Molta gent de tota la ciutat, incloent-hi persones poc identificades amb el renaixement processional, va viure aquell moment com una imposició.
Reduir-ho a un debat territorial és una simplificació que no ajuda a entendre la profunditat del problema, i tampoc no és un debat d’origen ni de pensament polític. El que es qüestiona no és la identitat de ningú, sinó la politització d’un acte religiós que hauria de ser de tothom.
El debat no va de gustos ni d’identitats, sinó de si un símbol d’Estat amb una forta càrrega històrica i un ús polític evident pot formar part d’un acte religiós que és patrimoni de tota la ciutat. Si volem preservar la convivència i el respecte institucional, la resposta és que no.
La Setmana Santa ha construït amb els anys un equilibri fràgil entre tradició, devoció i convivència, i trencar aquest consens posa en risc un model que ha permès que tothom s’hi senti còmode. Per això cal preservar-la com un espai neutral i respectuós, una responsabilitat que recau sobretot en les institucions.
Mataró ha sabut protegir allò que és de tots i ara ho ha de tornar a fer perquè la fe no esdevingui motiu de confrontació i el patrimoni compartit continuï sent un espai de respecte i dignitat.
Si algú pensa repetir la jugada, o fins i tot triplicar-la altre cop, Sant Simó i les Santes Juliana i Semproniana hauran de baixar a dir que prou, no fos cas que algú pensi que a Mataró ja no queda ningú amb dos dits de front.