Remolí

Dissabte passat a la platea del Monumental s’hi van veure més clapes que de costum. Segurament la meteorologia, freda i esventada, i la coincidència amb actes del Carnestoltes van influir en la disminució d’assistència. Qui ocupava l’escena era Pepa Plana amb l’obra ‘A cada pas’, dirigida per Roger Julià.

Referent internacional

Pepa Plana és una actriu i pallassa catalana nascuda a Valls l’any 1965. Formada en art dramàtic, clown, teatre físic i circ, el seu llarg itinerari professional l’avala com a una de les principals figures europees en tant que clown femenina. Amb els espectacles que ha creat, adreçats principalment a un públic adult i amb recorregut internacional, ha aconseguit visualitzar el paper de la dona pallassa en un àmbit artístic tradicionalment cenyit a arquetips masculins. La crítica especialitzada li reconeix el mèrit d’haver  engendrat un llenguatge propi i innovador, que fuig d’encasellaments, amb una mirada lúcida que sap explorar les emocions humanes. Complementàriament, amb Pallassos Sense Fronteres ha participat en diverses expedicions solidàries a l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i l’Orient Mitjà. La seva trajectòria ha estat honorada amb nombroses distincions, entre les quals el Premi Nacional de Cultura i la Creu de Sant Jordi, atorgats per la Generalitat de Catalunya.   

Evocació enigmàtica

‘A cada pas’ és una proposta estrenada formalment el maig de l’any passat al Teatre Fortuny de Reus dintre la Fira Trapezi, el certamen de circ d’expressió contemporània més important de l’estat espanyol. Es diria que vol suggerir un viatge poètic i inversemblant a través del redescobriment del món, que pren com a pretext de sortida l’evocació de Winnie, l’enigmàtica figura femenina de ‘Els dies feliços’ de Samuel Beckett. 

Poeta, novel·lista i dramaturg irlandès guanyador del Premi Nobel de Literatura l’any 1969, Samuel Beckett (1906-1989), va ser un dels principals referents de l’anomenat teatre de l’absurd, un gènere dramàtic practicat per uns quants escriptors europeus i americans entre els anys quaranta i seixanta del segle XX. Influïts pels horrors de la Segona Guerra Mundial, les seves obres van trencar radicalment amb les fórmules del teatre vigent fins aleshores i van estar marcades pel pessimisme i per la denúncia de la insensatesa d’un món deshumanitzat.

A ‘Els dies feliços’, que es va estrenar a Nova York el 1961, Beckett presenta una Winnie en un paisatge desèrtic i d’herba cremada. No hi ha referències de lloc ni de temps. Ella està atrapada en un monticle, enfonsada primer fins a la cintura i després fins al coll. Cada cop més immòbil i gairebé com un autòmat, va declamant repetidament la bondat dels dies que transcorren. És una ironia amarga, entretallada per silencis: una rutina que denota que el temps passa i que la mort s’apropa. Fatalment.

Deriva 

Per contra, la Winnie de ‘A cada pas’ és un belluguet. Encara que, pel que sembla, també estigui en un lloc advers i en una situació perillosa, el monticle no la captura. Aquest s’ha convertit en una faldilla bombada que ella fa anar amunt i avall i que, a més, abandona així que vol per posar-se a explorar l’entorn. És clar que ja no denota fatalitat, sinó resiliència. Bo i que al principi sí que maneja uns quants objectes quotidians, inclosa una pistola, com feia la seva homònima de Beckett, ara es tracta més d’un joc que no pas d’un presagi funest. 

Amb molt poques paraules, que només són interjeccions per fer reaccionar el públic, a mesura que avança la funció van desapareixent les reminiscències de l’obra del dramaturg irlandès i deriva de mig a mig cap al protagonisme absolut de Pepa Plana  com a pallassa. Winnie és ella, ja no l’original. 

El canvi de clixé fa que en endavant l’espectacle no tingui altre nexe que un enfilall reiterat d’entrades, de gags i d’altres peripècies en un remolí constant d’evolucions a l’escenari i al pati de butaques. És una expressivitat molt seva que l’espectador només pot copsar satisfactòriament en la distància curta, però que en el Monumental va topar amb l’inconvenient de la grandària del teatre i amb la insuficiència d’una il·luminació mal mesurada.

Tot plegat una mica allargassat per arribar a complir l’horeta que se suposa que és la durada mínima convencional d’una proposta escènica.