Per què Rocafonda és més que un barri: una història de migració, feina i resistència

Rocafonda no és només un barri de Mataró que Lamine Yamal reivindica cada vegada que marca un gol amb el símbol del 304, codi postal d'aquesta zona de Mataró. És una zona marcada per les onades migratòries, però sobretot per la lluita obrera i per la resistència veïnal davant les no poques adversitats a les que s'han enfrontat al llarg del temps. Ubicat dins del mapa de la capital del Maresme entre la Ronda d'Alfons X el Savi i la carretera de Mata, actualment hi viuen més de 15.000 habitants i és un dels barris amb més densitat del Maresme a la vegada que també és dels llocs més estigmatitzats. Aquesta és la seva història.

La gran transformació arriba a partir de la dècada dels anys quaranta. Abans, la zona era principalment agrícola amb hortes i vinyes repartides fins a la zona del Cementiri dels Caputxins. Però va ser a mitjan del segle passat quan es va començar a expandir amb la construcció del Grup Cabanellas i la urbanització de Ciutat Jardí. Les cases unifamiliars per una banda i les de protecció oficial per una altra van anar transformant la zona urbanística de Rocafonda, impulsat també per la construcció del sector de l'Esperança de la mà de l'Ajuntament de Mataró.

Tot i aquest impuls, seria als anys 60 quan el creixement de població que es va viure arreu de Catalunya arran dels moviments migratoris procedents d'altres indrets d'Espanya va impactar de ple al barri de Rocafonda, dotant d'una identitat obrera i també solidària a la població que es va instal·lar a la zona. Així ho recorda Mateo Lobato, veí del barri entrevistat al Tot Mataró al 2014: "Es van planificar carrers amples, (en general), de traçats rectes, amb voreres adequades i sense obstacles. També es van construir habitatges amplis, atès que una gran part de les famílies que procedien d’altres zones d’Espanya solien venir amb nombres importants de fills. En alguns casos més de 10. Es pot dir sense por a l’error que Rocafonda era el barri modèlic de Mataró".

Aquesta transformació, però, no va estar exempta d'errors. La falta d'aparcament a la zona i la falta d'ascensors en els enormes i alts edificis que s'omplien de famílies nombroses van suposar dos elements estructurals que amb el temps, farien que el barri no fos tant atractiu per anar-hi a viure com en d'altres indrets.

Un barri combatiu i reivindicatiu

Treballadors, solidaris i combatius. Els habitants de Rocafonda no van donar mai el seu braç a tòrcer per aconseguir drets, equipaments i tot allò que consideraven just per a una vida digne. Rocafonda va ser l'epicentre de diverses mobilitzacions. L’Associació de Veïns, activa des d’abans de ser legalitzada el 1975, va liderar protestes per millorar l’abastiment d’aigua (que era servida per una empresa privada amb problemes d'abastament constant), retirar les torres d’alta tensió i reclamar escoles. La lluita va donar fruits: el 1978 va néixer l’Escola Rocafonda, impulsada per famílies i mestres, i a partir dels anys 2000 van arribar nous equipaments com el CAP, el Centre Cívic i el Casal de la Gent Gran.

Al barri també es va lluitar per aconseguir que els terrenys de Can Noé passessin a ser espais municipals, o l'ocupació al 2014 del CAP de Rocafonda durant més de 40 nits per combatre les retallades en l'àmbit de la sanitat pública.

La segona onada migratòria

Als noranta i 2000 el barri va rebre una nova onada migratòria, aquesta vegada internacional. Principalment procedents del Marroc, però també de països de l’Àfrica subsahariana i de l’Amèrica del Sud, aquests nous veïns van trobar a Rocafonda pisos més assequibles, tot i que sovint degradats i amb els problemes estructurals ja esmentats (falta d'ascensor, d'aparcament i edificis que no s'havien reformat). El canvi va ser profund i, com sempre, no exempt de tensions, com els dubtes que es van generar al voltant de la construcció d'una mesquita l'any 2002.

L’Ajuntament de Mataró i l’Associació Cultural Musulmana Al Ouahda van signar el 2002 un conveni pioner que va permetre traslladar les activitats de l’entitat a un nou local de 300 m² sota la Creu Roja, adequat a les seves necessitats i allunyat de les molèsties veïnals que provocava l’antic espai del carrer Gibraltar, a Rocafonda. L’acord, amb un lloguer de deu anys subvencionat parcialment pel consistori, es va presentar com un model de política d’integració i convivència, i es va estendre posteriorment al barri de Cerdanyola. Anys més tard, al 2016, es va regularitzar la situació de la mesquita requalificant la parcel·la perquè l'oratori es pugui considerar equipament.

Actualment, Rocafonda és el barri amb xifra més elevada d'immigrants dins de la capital del Maresme amb el 32,14% del total de la seva població, quan a Mataró la xifra d'immigració és del 17,59%. A més, és el barri amb percentatge més elevat de població nascuda fora de Catalunya: 52,61%.

La Llei de Barris de 2007 i els reptes de futur

La Llei de Barris va ser clau per al present i futur de Rocafonda. Amb gairebé 7 milions d’euros d’inversió aprovats al 2007, cofinançats entre Generalitat i Ajuntament, el barri va poder respirar després de dècades de dèficits. Gràcies a aquest programa es van crear nous espais verds com el Parc de Rocafonda, es van rehabilitar places i carrers, es van impulsar equipaments de referència i es van desplegar iniciatives socials, culturals i educatives que han marcat una generació. La transformació va ser especialment important en un entorn dens, amb habitatges envellits i una població diversa que sovint havia viscut més la desinversió que no pas el reconeixement.

Però els reptes no s’han esvaït. Rocafonda encara reclama més inversió per esponjar carrers i places massa saturats, dignificar espais històrics com la Llar Cabanelles o el seu jaciment romà, i assegurar que equipaments imprescindibles com l’institut Cinc Sènies disposin d’un edifici definitiu i no de mòduls provisionals. També es demanen més recursos socials, programes culturals descentralitzats i una aposta ferma per la mediació i la convivència en un barri que també acaba apareixent a la crònica de successos per enfrontaments i situacions tenses als seus carrers.

Les dades no enganyen i queda molt per fer. A Rocafonda, la renda mitjana per persona és de 7.432 euros. És a dir, uns 12.800 euros menys que el sector amb rendes més elevades de la ciutat. Al seu voltant, la resta de zones censals de Rocafonda registren xifres molt similars, entre els 8.000 i els 9.500 euros. Malgrat tot, Rocafonda no accepta ser vist com un barri de segona: vol ser reconegut com el que sempre ha estat, un exemple d’orgull obrer, diversitat i resistència.

Per això, que figures com Lamine Yamal, estrella del FC Barcelona, parli obertament dels seus orígens i reivindiqui oportunitats per barris com el seu de forma desacomplexada ajuden a entendre una realitat present a Catalunya sobre la que cal treballar.