Les imatges de les piscines i les cases de fusta idíl·liques amb vistes a la nostra Mediterrània són l’absurda imatge que ens quedarà en la memòria del desallotjament d’aquest mal anomenat “càmping” que era, realment, un assentament d’infrahabitatges, de barraques vestides de rulot.
El contrast quasi pornogràfic entre les imatges del vídeo promocional que els promotors mafiosos utilitzaven per vendre la seva ciutat de vacances, i la dura realitat de l’assentament d'habitatges precaris i indignes representa la contradicció més bèstia del capitalisme inhumà en el que ens ha tocat viure.
I és que la primera qüestió que cal abordar d’aquest trist capítol de la història mataronina són, precisament, les màfies especulatives i delinqüencials, representades pels suposats empresaris de la immobiliària que arrendava les rulots i altres barraques a les persones que, esgotades per la desesperació de no poder pagar un habitatge digne, assumien el risc de malviure en aquest recinte insalubre, malgrat la situació privilegiada del terreny, com el romaní del caminet entre el mar i la muntanya.
Si, són màfies carronyeres que escuren les restes que deixen els fons voltors i altres espècies àvides de rendibilitats altes i immediates, d’inversions altament especulatives que converteixen l’habitatge en un producte financer, (llegiu “El segrest de l’habitatge” de Jaime Palomera), mentre el sentit comú i el nostre ordenament jurídic el defineixen com un dret bàsic universal inqüestionable.
Hi ha una segona qüestió: El fet mateix d’executar una odre judicial de desallotjament emparada en raons de seguretat pel risc d’incendi. És evident que l’Ajuntament de Mataró tenia l’obligació de desallotjar l’assentament, però em pregunto si es van calcular les conseqüències que l’actuació podia tenir. Em pregunto si algú es va preocupar de planificar la resposta de l’administració municipal davant la previsible situació en la que han quedat les persones que vivien en aquest assentament, més enllà d’oferir “una atenció individualitzada” cas per cas i tres nits d’allotjament en un o altre hostal.
Vull reconèixer la feina incansable del Sindicat d’Habitatge de Mataró perquè, malgrat que considero desafortunats o allunyats de la realitat alguns dels seus discursos, és l’únic col·lectiu de la ciutat que persisteix en la defensa dels exclosos, donant la veu als que no la tenen. Sembla que en aquest cas estan aconseguint fer seure al govern municipal en una taula de negociació absolutament necessària per trobar solucions justes per les persones afectades. I no entenc la manca de reacció per part de la recentment recuperada Defensoria de la Ciutadania, que en l’exercici de les funcions, hauria d’haver intervingut d’ofici en una qüestió que afecta de ple als drets de proximitat de les persones afectades.[banner-AMP_5]
I la tercera qüestió, i la més important. Tot això ha passat perquè a Mataró hi ha pobresa. Perquè a la ciutat hi ha persones excloses de la possibilitat de viure dignament, perquè hi ha treballadors i treballadores amb salaris precaris que mensualment paguen el delme (i no precisament la desena part com feien els vassalls al senyor en època feudal) al rendista de torn que tanca els ulls perquè l’hi importa un rave la dignitat (la seva pròpia i la dels altres).[banner-AMP_6]
I no la sabem mirar la pobresa. Perquè és el mirall de les nostres contradiccions, i no la volem mirar perquè ens fa por. I no la volem afrontar perquè afrontar la pobresa, erradicar-la, implica renúncies.
No hi ha altra manera de fer front a la pobresa que renunciant a la riquesa, no hi ha altra manera d’afrontar l’exclusió que renunciant als privilegis.[banner-AMP_7]