Ú no és ningú

Passem els dies sota una amenaça de catàstrofes constant que ens mantenen en un estat de tensió social. Aquesta tensió ens fa viure en alerta permanent i s’alimenta de tot el que ens arriba cada dia: els SMS de Protecció Civil que etziben els nostres telèfons anunciant aiguats històrics, l’avenç de forces autoritàries que volen carregar-se l’Estat del benestar o la guerra i la destrucció que veiem per les notícies a Gaza, a Kíiv o a Ormuz —que, tot i que ens queda lluny, té implicacions directes en la nostra rutina—.

La por té un component d’addicció superior a altres emocions, per això se l’agita constantment des dels mitjans de comunicació i des de la política. En aquest estat d’alerta, on qualsevol desastre és susceptible de convertir-se en catàstrofe, desconfiem cada vegada més de tot el que ens envolta. Perquè la por aïlla. Té un component individualitzador immens. El bombardeig constant de desgràcies està aconseguint una moral derrotada que arriba sempre a la mateixa conclusió pragmàtica, sacrificar el sentit de societat. Cadascú, tancat en sí mateix, comportant-nos com si fóssim estranys pel que fa al destí dels altres, com relatava Tocqueville.

En aquest context, cal reivindicar un fet, ja no social, sinó biològic: som éssers interdependents. Com diu la Yayo Herrero, depenem els uns dels altres i això implica replantejar la idea mateixa de termes molt gastats com la llibertat. “Llibertat” no vol dir no dependre de ningú i fer el que vulguem, sinó la capacitat de construir col·lectivament les condicions materials, socials i ecològiques que fan possible una vida digna per a tothom. És molt més complicat que com ho pinta Milei.

La vida humana depèn inevitablement de xarxes de cures mútues. Per això és important que a Mataró hi hagi una vida associativa forta, que remi en favor de valors comunitaris: que s’organitzi per combatre la crisi de l’habitatge com la Coordinadora d’Entitats per l’Habitatge, que imagini una ciutat més verda, com la Comunitat Mataró Regenera!; o que s’ocupi de sensibilitzar els veïns i veïnes sobre les causes justes del món, com el Comitè de Solidaritat amb Palestina. Que potser algú es pensa que la precarietat laboral, la crisi climàtica o la deshumanització que vivim són problemes privats que hem de gestionar sols, cadascú per si solet?

Si no som capaços d’afrontar junts el món que ens proposa aquest capitalisme de la catàstrofe, si no som capaços d’obrir els ulls als nostres amics, família, companys de treball i als veïns, que després formen nuclis, què farem? Ens deixarem menjar per aquestes situacions?

Hi ha gent que està perdent la seva feina, que no arriba a final de mes, gent amenaçada de perdre casa seva, gent espantada que té por de perdre-ho tot i que, precisament per això, acaba creient que no hi ha res a fer. I no farà res. Perquè el sistema amenaça precisament allò que fa possible la vida humana, i ho paralitza amb la por constant.

De la il·lusió vivim, cantava Oques Grasses. De la il·lusió de replicar la victòria democràtica de Lula al Brasil, de frenar a les urnes, amb candidats entusiasmadors, el despotisme trumpista o de revalidar un govern de progrés, fins i tot revolucionari, a l’Estat. En aquest món tan atiat per la por no està tot perdut! Hi ha marge per a l’esperança per a tots aquells que lluitem per un món millor. A Mataró i arreu. Però només s’aconsegueix si ens reconeixem i ens organitzem en un front ampli per a guanyar-lo.

Alejandro Páez Jiménez, politòleg mataroní.