Durant més d'un segle, samarretes, mitjons i calçotets de cotó van sortir de les fàbriques de Mataró cap a mercats d'arreu del món. El gènere de punt va ser molt més que una activitat econòmica: va transformar la ciutat, va fer créixer la població, va aixecar grans recintes industrials i va deixar una empremta que encara avui es pot resseguir en carrers, edificis i equipaments. La indústria ha perdut bona part del protagonisme que va tenir, però no ha desaparegut. Mataró i el Maresme continuen sent un referent del sector tèxtil català, amb empreses que busquen adaptar-se als nous temps i un patrimoni fabril que ha trobat noves funcions.
D'un ofici artesanal a una indústria que va fer ciutat
La història del gènere de punt a Mataró no comença amb una gran fàbrica, sinó amb un ofici: el de mitger. Els mitgers fabricaven mitges, mitjons i guants amb telers manuals, una activitat que ja tenia presència a la ciutat a finals del segle XVIII (el primer gremi de mitgers data de 1782). Fent un salt endavant, un dels noms propis d'aquella primera etapa és Gaietà Marfà i Guanyabens, que es va establir a Mataró el 1815 amb una petita fàbrica de deu telers al carrer del Pou d'Avall. La seva producció es destinava al mercat interior i a les colònies americanes, especialment mitges de seda que s'exportaven a Mèxic.
La transformació industrial, però, encara trigaria unes dècades. La mecanització del gènere de punt va arribar a Catalunya durant el darrer quart del segle XIX, més tard que en el sector del cotó de teixit pla. Mataró, tanmateix, ja havia començat a destacar: el gènere de punt local va tenir presència a l'exposició industrial de Madrid del 1850 i, el 1877, la revista El Mataronés ja dedicava un editorial a aquesta activitat.

Treballadores del tèxtil a Mataró
La raó principal que facilitava el salt cap a aquesta especialitat era que els industrials del cotó podien aprofitar el mateix fil per fabricar teixits de punt, sense haver de transformar completament la seva activitat productiva, tot i que calia incorporar maquinària i adaptar els processos de fabricació. A finals del segle XIX, el gènere de punt ja havia desplaçat el cotó de teixit pla com a principal indústria de la ciutat. Empreses com Sala, Baladia i Coll, creada el 1868, van apostar per aquesta especialització, mentre que Narcís Colomer va començar a fabricar gènere de punt el 1880.
Amb la pèrdua de la majoria de mercats americans, el sector tèxtil català va entrar en crisi i van desaparèixer gairebé totes les fàbriques de teixits, però el gènere de punt va aguantar. A tall d'exemple, Antoni Gassol, retornat de Cuba el 1894, va invertir el capital en una fàbrica especialitzada en aquest àmbit, convertint-se en una de les principals de la ciutat.

Can Gassol en una vista aèria
A més, aquesta modalitat de teixit permetia, com a avantatge industrial, integrar més fases de la fabricació i la confecció en un mateix procés productiu. Una samarreta o un mitjó podien sortir de la fàbrica pràcticament a punt per arribar al consumidor, sense haver de passar necessàriament per un taller de costura independent.
Samarretes, mitjons i calçotets per al món
Mataró va trobar en la roba interior de cotó un nínxol de mercat que acabaria definint bona part de la seva identitat industrial. Les fàbriques es van especialitzar en peces senzilles, econòmiques i destinades a un consum ampli, com ara samarretes, calçotets, mitges i mitjons. El cotó era especialment adequat per a les peces en contacte directe amb la pell, per la seva capacitat d'absorbir la suor.

Exposició de maquinària de gènere de punt
Un dels empresaris que millor exemplifica aquesta expansió és Joaquim Coll i Regàs. Cap al 1880 va heretar la fàbrica d'un familiar i la va convertir en una gran empresa tèxtil. La seva producció arribava a unes 300.000 dotzenes anuals de samarretes, mitges, calçotets i mitjons, dos terços de les quals es destinaven a l'exportació. Els productes, sovint de colors i de preu assequible, viatjaven cap a Amèrica Central i del Sud, les Antilles i la costa occidental d'Àfrica.
Però si hi ha una empresa que resumeix l'escala que va assolir el gènere de punt mataroní és Marfà. Gaietà Marfà i Baladia va passar de l'activitat artesanal a la fabricació industrial. Figura com a contribuent el 1851 i el 1874 va obrir una nova fàbrica. Els seus fills van ampliar el negoci fins a organitzar un cicle productiu complet, amb filatura, tissatge, blanqueig i aprest. Fabricaven samarretes, pantalons, mitges i mitjons de cotó, de preu baix i qualitat mitjana.
A principis del segle XX, Marfà ocupava prop de 1.500 treballadors en el moment de màxima expansió. La plantilla, però, va variar amb els anys: el 1911, la fàbrica de Mataró ocupava uns 900 treballadors. Segons les dades recollides pel Museu de Mataró, era aleshores la fàbrica de gènere de punt més important de l'Estat en volum de calceteria i roba interior i en nombre de persones ocupades.

Imatge antiga de Can Marfà
El creixement del sector va anar acompanyat de la creació d'un ecosistema industrial propi. Mataró va acollir una de les primeres empreses fabricants de maquinària especialitzada en aquesta activitat i, el 1902, es va constituir l'Associació de Fabricants de Gènere de Punt de Mataró, que el 1914 va adoptar el nom d'Associació Patronal de Gènere de Punt. Als anys vint, la ciutat ja era el principal nucli espanyol d'aquesta indústria.
La prosperitat de les fàbriques també es va reflectir en l'evolució demogràfica. Després d'un període d'estancament a començaments del segle XX, quan Mataró tenia 19.918 habitants el 1910, la revifalla industrial va acompanyar un nou creixement de la població, que el 1930 ja arribava als 28.034 habitants.

Cartell de la fàbrica promoguda per Joaquim Coll i Regàs
Una ciutat de fàbriques, xemeneies i arquitectura industrial
La petjada del gènere de punt no es limita a les estadístiques de producció o ocupació. Durant dècades, les fàbriques van marcar el paisatge urbà de Mataró. Les naus, les xemeneies i els recintes industrials van formar part de la vida quotidiana de generacions de mataronins, tant dels qui hi treballaven com dels qui vivien als barris que creixien al seu voltant. La fesomia de la ciutat es va transformar amb l'aparició de grans construccions fabrils que contrastaven amb els carrers estrets i les cases de cós de la Mataró anterior a la industrialització.
Un dels testimonis més emblemàtics és precisament el conjunt de Can Marfà, construït entre el 1880 i el 1881. Amb la seva arquitectura industrial d'inspiració anglesa, d'estil Manchester, va ser el centre d'una de les grans empreses del sector i havia arribat a ser considerat la fàbrica de gènere de punt més important d'Espanya abans de la Guerra Civil.

La Filosa de la Casa Coll i Regàs
La prosperitat tèxtil també va tenir una expressió arquitectònica ben diferent en la Casa Coll i Regàs. Al carrer d'Argentona, sobre la porta d'aquest edifici modernista, una jove sosté una bobina de filar. És La Filosa, una de les figures més reconegudes de l'arquitectura modernista mataronina. La casa, projectada per Josep Puig i Cadafalch i construïda entre el 1897 i el 1898, va ser un encàrrec de Joaquim Coll i Regàs, el fabricant que havia convertit el negoci familiar en una gran empresa exportadora.
L'edifici és gairebé un relat en pedra de l'activitat econòmica que havia fet prosperar la família. La façana incorpora ceràmica amb motius relacionats amb el cotó, ferro, esgrafiats i vitralls, així com altres elements vinculats al món tèxtil, entre els quals unes figures d'aranyes que remeten al teixir. La Filosa, obra en què va intervenir l'escultor Eusebi Arnau, representa un ofici anterior a la industrialització i presideix l'entrada de la casa d'un dels grans empresaris de la indústria mecanitzada.
La Casa Coll i Regàs va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional el 2000 i des del 2013 és propietat de la Fundació Iluro. La seva imatge ha acabat transcendint l'origen industrial: el 2012, Agàpit Borràs va prendre La Filosa com a inspiració per al cartell de Les Santes, en què va duplicar la figura per representar les dues patrones de la ciutat.

Mitjons fets a Mataró en un cartell publicitari
Del creixement a la reconversió: la crisi del tèxtil
Durant bona part del segle XX, el gènere de punt va mantenir el pes industrial de Mataró, tot i que el sector estava format principalment per petites i mitjanes empreses. La ciutat i el Maresme s'havien especialitzat en peces interiors de gamma mitjana i baixa, fabricades amb màquines circulars. Al seu voltant també s'havia consolidat una indústria auxiliar de maquinària, materials i serveis.
El producte, però, va començar a canviar. Durant els anys seixanta, el gènere de punt va deixar d'identificar-se exclusivament amb la roba interior. Van aparèixer els pantis d'helanca, es va introduir més color en samarretes i calçotets i les peces femenines van incorporar estampats i formes noves. La moda va afavorir el pas progressiu de la peça interior a la roba exterior.
La transformació no va evitar la crisi que acabaria afectant el conjunt del sector. L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea el 1986 va exposar les empreses a una competència més intensa i a un procés d'adaptació a un mercat més obert. Durant els anys noranta van començar les deslocalitzacions i, entre el 1995 i el 2004, el clúster tèxtil del Maresme va perdre uns 5.000 llocs de treball. L'1 de gener del 2005 es van eliminar completament les quotes d'importació tèxtil, en aplicació de la liberalització comercial acordada en el marc de l'Organització Mundial del Comerç. Aquest canvi va accentuar les dificultats per competir en preus amb països on els costos de producció eren molt més baixos, en un procés de crisi que ja venia de lluny.

Zona de l'Abanderado de Mataró, que es transformarà urbanísticament. Foto: R.Gallofré
Les dimensions de la davallada es poden entendre a partir de les dades del clúster. Cap al 2006, el tèxtil, la confecció i la moda del Maresme encara agrupaven unes 1.050 empreses, 8.900 treballadors i una facturació de 1.495 milions d'euros. Tot i això, la comarca ja havia perdut més de 300 empreses des del 2000. Aquestes xifres corresponen al conjunt de la cadena de valor del sector, incloent-hi activitats industrials, auxiliars i de confecció.
Les que van resistir van haver de buscar fórmules diferents: algunes van tancar, d'altres van crear marques pròpies i van obrir botigues, mentre que una part va reorientar el negoci cap a la producció per a grans cadenes de distribució o va continuar treballant a partir de comandes de tercers.
També van desaparèixer alguns dels grans noms que havien definit el sector. Manufacturas Gassol, que havia estat considerada una de les grans fàbriques de mitges d'Espanya, va tancar el 2000. De les instal·lacions històriques del Grup Sans, vinculat a marques com Abanderado i Princesa, pràcticament no en queda rastre. La fàbrica Marfà, que el 1931 havia passat a denominar-se Industrial Mataró-Girona, havia posat fi a l'activitat industrial als anys setanta.

Can Marfà abans de ser remodelada
Les fàbriques que han trobat una nova vida
La desaparició de bona part de l'activitat productiva no ha comportat necessàriament la desaparició dels edificis que la van acollir. Mataró conserva una part important de la seva memòria industrial en antigues fàbriques que avui tenen usos culturals, educatius i ciutadans. Alguns dels recintes fabrils han estat rehabilitats i transformats en equipaments que mantenen l'estructura i, en alguns casos, elements arquitectònics de l'activitat original.
De nou, en aquest àmbit, trobem Can Marfà, on l'antiga fàbrica acull des del 2015 l'extensió del Museu de Mataró dedicada al gènere de punt. La nau petita conserva la col·lecció de la Fundació Jaume Vilaseca i l'exposició permanent Mataró, capital del gènere de punt, que recorre la història d'aquesta indústria a través de maquinària, indumentària, eines, documents i material publicitari. És un retorn simbòlic a l'origen: un dels espais que va concentrar més treballadors i producció és avui el lloc on s'explica aquesta història.

Can Marfà, seu del museu del gènere de punt de Mataró
La reconversió, però, va molt més enllà del museu. Can Gassol, que havia estat una de les grans fàbriques de mitges de la ciutat, ha esdevingut un centre municipal d'arts escèniques. La transformació va comportar la conservació i rehabilitació d'alguns elements de l'antiga fàbrica, però no de la totalitat de les naus originals. La Nau Minguell, antiga fàbrica tèxtil del segle XIX dedicada a activitats com la filatura, el tint i la confecció, és avui un equipament cultural que acull, entre altres usos, la seu de l'Escola Municipal de Música. I la Nau Gaudí, antiga nau de blanqueig de cotó vinculada al conjunt industrial de la Cooperativa Obrera Mataronense, és un altre exemple de recuperació d'arquitectura industrial per a usos culturals. Actualment acull la Col·lecció Bassat d'Art Contemporani, i ha esdevingut un dels principals monuments de la ciutat.

Nau Gaudí. Foto: R.Gallofré
També hi ha reconversions que van més enllà del tèxtil en sentit estricte, però que formen part d'aquest mateix paisatge fabril. És el cas de l'antiga fàbrica de Can Fàbregas del Paper, on s'ha instal·lat l'Escola Angeleta Ferrer. La rehabilitació de la nau principal ha permès convertir un edifici industrial catalogat en un centre educatiu, preservant-ne bona part de l'estructura. A aquests exemples s'hi poden afegir altres espais com l'antic Escorxador, avui una biblioteca municipal; la fàbrica Cabot i Barba o diferents naus industrials que han estat recuperades per acollir equipaments i serveis.
El resultat és que una part de la Mataró fabril, tèxtil i d'altres àmbits, continua en funcionament, encara que ja no s'hi fabriquin mitjons o samarretes. On abans hi havia telers i màquines de confecció, avui hi ha aules, assajos, concerts, exposicions i activitat cultural.
Aquesta reutilització és una de les expressions més visibles de la transformació de la ciutat, on el patrimoni industrial no ha quedat reduït a un record, sinó que s'ha incorporat a la Mataró actual. Les antigues fàbriques continuen tenint vida i formen part dels espais que utilitzen diàriament els mataronins.

La Nau Minguell de Mataró
Una indústria més petita, però que continua activa
Can Marfà és també un punt de trobada per al sector actual. Els dies 15 i 16 d'octubre del 2026, el recinte va acollir Fil&Fit, la primera Fira Industrial Tèxtil del Maresme, impulsada per l'associació empresarial ASEGEMA amb l'Ajuntament de Mataró i la Diputació de Barcelona. Una trentena d'empreses i entitats de diferents baules de la cadena de valor, des de la filatura fins a l'estampació, hi van participar per mostrar l'activitat que encara es manté a la comarca.
Segons les dades facilitades pel regidor d'Empresa, Sergi Morales, Mataró compta amb més de 240 empreses vinculades a la cadena de valor tèxtil, que ocupen unes 2.100 persones. La dimensió és molt inferior a la de l'època daurada, però reflecteix una indústria que ha canviat d'especialització. Aquestes dades inclouen activitats vinculades a diferents baules de la cadena de valor i no només empreses dedicades estrictament a la fabricació tèxtil.

Mitjons esportius tècnics d'una empresa maresmenca a la fira Fil&Fit. Fotos: A. Canalejo
Avui conviuen empreses dedicades a fabricar elàstics amb màquines de ganxet, productors de mitjons i complements tècnics per a l'esport, i companyies de distribució de moda com Punto Roma i Hallotex. El sector també manté un pes rellevant al conjunt del Maresme. El 2023, la comarca registrava 2.300 llocs de treball a la indústria tèxtil i 2.676 a la confecció, segons l'Observatori de Desenvolupament Local del Consell Comarcal. En conjunt, gairebé 5.000 llocs de treball entre les dues activitats; res a veure amb el pes de fa unes dècades, però xifres que encara suposen un percentatge important de l'activitat productiva del territori.

Reimagine Textile
Una de les apostes per reforçar aquesta activitat és Reimagine Textile, el programa d'innovació empresarial impulsat per l'Ajuntament de Mataró, el TecnoCampus i Eurecat. El projecte disposa d'una incubadora per a emprenedors i empreses emergents i d'un FabLab de prototipatge a la seu d'Eurecat a Mataró. També organitza uns premis anuals que el 2026 arriben a la sisena edició. La iniciativa vol afavorir la creació de nous projectes empresarials i ajudar les empreses a incorporar innovació, digitalització i criteris de sostenibilitat i economia circular, a més de facilitar-ne la internacionalització.
Mataró ja no és la ciutat de les grans fàbriques de roba interior que exportaven milions de peces arreu del món. Aquella indústria ha canviat d'escala, de producte i de model empresarial. Però el gènere de punt continua formant part de la seva història econòmica i del seu paisatge. Les antigues fàbriques, reconvertides en museus, escoles i equipaments culturals, en són el record més visible; les empreses que encara treballen en el sector, la prova que aquesta història és avui ben diferent però ni molt menys s'ha acabat.

Comentaris