Capgròs
Ja ha arribat aquell moment de l’any. A Mataró, la Pentecosta, la Segona Pasqua o la Pasqua Granada potser no són noms que aixequin grans passions populars. A la capital del Maresme, d’aquest cap de setmana llarg amb dilluns festiu se’n diu, simplement, la Fira de Mataró. A seques. La Fira. El dilluns de Fira. L’inici de la Fira.
La Fira de Mataró són les atraccions, les casetes, els llums, els crits, les músiques que se superposen, les riallades, el garbuix i aquella alegria una mica desordenada que ens encanta. Però també és una manera molt concreta de menjar i beure. Perquè hi ha productes que, tot i que es podrien trobar en altres llocs i moments de l’any, només tenen sentit de veritat dins el context de la Fira.
No és que siguin exclusius, però gairebé. Es pot menjar entrepà de bacallà qualsevol mes, comprar coco en altres parades o beure un vi dolç similar fora del recinte firal. Sí. Però no és el mateix. Hi ha clàssics que necessiten el soroll de fons, la cua, la llum de les atraccions i l’ambient de primavera per desplegar tot el seu encant. Són menjars que es prenen un cop l’any i gràcies. Quan és Fira i para de comptar.
L’entrepà de bacallà, el gran objecte de peregrinació
Si hi ha un menjar que simbolitza la gastronomia de la Fira de Mataró, aquest és l’entrepà de bacallà. El de Can Barbena és molt més que un entrepà: és una petita peregrinació anual. Un senyor entrepà, de ració generosa, amb bacallà d’Islàndia dessalat, bon pa i aquella dansa de sabors de color vermell intens que el converteixen en una autèntica cita obligada.
És d’aquells productes que es fan pagar, sí, però també dels que justifiquen la repetició. Difícilment qui hi va un dia no hi acaba tornant. Amb una cerveseta al costat, culmina un d’aquells petits miracles anuals que només passen a la Fira
El Montroy, vi dolç i litúrgia popular
El Montroy és un altre clàssic de clàssics. Un vi dolç del País Valencià, vermellós, intens i servit amb aquella escenografia campestre que ja forma part del paisatge firal. El xato de Montroy, acompanyat d’una tapa humil de pa, embotit i oliva, és un dels grans rituals adults de la Fira.
Les seves parades són punts de trobada, de conversa i de repetició. Un vi d’alegria i cap endins, que convé prendre amb bon ús i no pas amb abús, perquè la seva aparença amable amaga una perillositat intrínseca a l’estomacada alcohòlica.
Cotó fluix de sucre: el reclam infantil infal·lible
El cotó fluix de sucre, també conegut com a núvol de sucre, és el rei dels capricis infantils de la Fira. Quasi sempre de color rosa, immens, vaporós i enganxifós, és una mena d’atemptat dolç que els petits volen sí o sí.
Primer els entreté, després els dispara com si haguessin pres alguna cosa més forta. I al final, sovint, acaben sent els pares els qui han de rematar aquella bola de sucre esfilagarsada que embruta dits, galtes i dignitats familiars amb una eficàcia admirable.
Xufles i tramussos, l’entreteniment més firal
Les xufles són la matèria primera de l’orxata, però a la Fira agafen vida pròpia en gotets frescos i compartibles. Es roseguen, s’exprimeixen amb paciència i deixen aquell rastre gustatiu tan particular que, un cop acabat, porta molts a una conclusió força unànime: potser el seu millor destí continua sent l’orxata.
Al costat hi trobem els tramussos, aquest entreteniment salat que mai saps ben bé si t’agrada o no, però que sempre continues menjant. No està clar que entusiasmin, però tampoc han fet mai mal a ningú. I això, a la Fira, ja és prou argument.
Pomes caramel·litzades, el cop d’estat de la sacarosa
Les pomes caramel·litzades són un altre monument a la sacarosa. Hi ha qui, amb presumpta finor, en diu pommes d’amour, però a peu de Fira són el que són: una poma coberta d’una capa vermella i brillant de caramel dur, dolç i enganxifós.
Semblen un xupa-xups gegant, d’aquells que reclamen voluntat, dents fortes i una certa despreocupació estètica. Perquè el més normal és acabar amb els morros empastifats i les mans fent una mica de pena. Però també forma part del joc.
Trossos de coco, el mite del rajolí constant
El coco de la Fira té una mística especial. No direm que només se’n mengi aquests dies, perquè obrir un coco a casa a cops de martell també té el seu ritual. Però enlloc té l’encant rupestre d’aquells trossos exposats en fresc, sota un rajolí constant que els manté vius, brillants i temptadors.
És veure’ls i voler-ne. Hi ha llegendes negres que diuen que els trossos van de fira en fira fins que “surten”. Ni cas. Cap coco és com el de la Fira de Mataró, ni que sigui per mític. I, si hi ha sort i bona punteria, fins i tot se’n pot guanyar un de sencer al tiro.
La Fira de Mataró no s’explica només per les atraccions. També s’explica pels seus gustos, pels seus rituals i per aquests menjars que potser no són únics al món, però sí únics en el record compartit de la ciutat. L’entrepà de bacallà, el Montroy, el cotó fluix, les pomes caramel·litzades, les xufles, els tramussos i el coco són part del mateix imaginari. Són productes que fan dentetes només de pensar-hi. I que, per molt que algú digui que es poden menjar qualsevol altre dia, tots sabem que no. Només tenen gust de Fira quan és Fira.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris