Clara Cambray se’ns retira: adéu a l’ànima del CN Mataró

La Clara Cambray se’ns retira. És llei de vida i hi té tot el dret, és clar. Però se’ns retira i a partir de setembre serà estrany —molt estrany— no veure-la als partits de l’Assolim CN Mataró. La capitana i jugadora amb més partits jugats de la història de l’equip plega. Ho havia barrinat els darrers anys, reflexionant-ho obertament fins i tot. Plega després de 12 temporades i d’una trajectòria que l’eleva a la condició de llegenda del CN Mataró. El palmarès de la secció femenina s’haurà de separar a partir d’ara entre AC i DC, abans de la Clara i després de la Clara. I accions com el seu gol heroic que va donar la Copa LEN europea al Mataró en aquella mítica Final Four del Sorrall són directament llegenda de l’esport local.

De Clara Cambray n’hi ha una i tothom de la Piscina sap que no val la pena buscar-hi substituta. Que a partir d’ara serà una altra cosa. No trobaràs en quilòmetres a la rodona ningú que pugui dir res dolent d’ella. Cap companya d’equip. Ha estat l’ingredient perfecte, el truc de cuina inconfessable que ha permès la millor època del CN Mataró femení. Des d’aixecar la secció a rebuf de la generació de la Marta Bach i la Roser Tarragó —una mica més grans— fins a consolidar-se com el referent de l’equip, tant a dins com a fora de l’aigua. Que en el primer equip femení hi hagi gent de tot arreu del món però esdevinguin més capgrosses que si nasquessin al Maresme és cosa de la Clara. La integració i dinamització del grup, la vidilla d’equip, el llistó de l’exigència, el bon humor i també la mala llet és cosa de la Clara.

Serà estrany no veure-la amb aquella altivesa postural seva a les presentacions, concentrada i braços creuats. Es trobaran a faltar els seus tocs de joc murri, la mordacitat, aquell motoret i el braç dels moments i angles impossibles. Ho deixa amb 30 anys i amb plenitud. I amb la cosa més que madurada i pensada. Digerida, comunicada i concelebrada en temps i forma. Ja poden estar empescant-se al CN Mataró la manera d’homenatjar-la.

Molt més que títols, l'exemple

Hi ha trajectòries que no es mesuren només pels títols, encara que en el cas de Clara Cambray els títols pesin com una vitrina sencera. Es mesuren també per la permanència, per la fidelitat, per la manera com una jugadora es converteix en paisatge d’un equip i acaba sent-ne memòria, caràcter i accent. Cambray plega com a capitana de l’Assolim CN Mataró després de 12 temporades al primer equip, però la seva història ve d’abans: amb només 14 anys ja treia el cap a la piscina gran, quan el projecte femení del Centre començava a imaginar-se un sostre que aleshores semblava llunyíssim.

Dotze anys després, aquell sostre s’ha convertit en una successió d’alçades conquerides. Clara Cambray ha guanyat tot el que podia guanyar amb el CN Mataró menys la Champions: la Copa LEN, primer títol europeu de la secció; tres lligues espanyoles, l’última aconseguida fa poques setmanes; Copes, Supercopes i títols que han anat engrandint el palmarès d’un club que ja no és una alternativa, sinó una potència. Només li ha faltat la corona gran d’Europa, aquella Champions League que ha disputat en quatre Final Four, la darrera aquest mateix any a Malta, com si el destí li hagués volgut reservar fins al final el repte més ferotge.

Cambray ha estat moltes coses alhora. La jugadora de casa que no va marxar. La supervivient de la primera gran generació. La companya que va veure créixer el projecte quan encara es feia lloc a cops de braçada. La capitana que va rebre el relleu de Marta Bach i que ara el passa a una nova fornada. No podria tenir millor substituta que la Queralt Bertran, que ha estat com una mena de deixeble filosòfica d’ella. La capitania és en molt bones mans.

El gran valor de Clara Cambray és aquest: haver estat fil conductor de les tres grans generacions del waterpolo femení del CN Mataró. La de la LEN i l’esclat inicial, la que va convertir l’equip en aspirant real a tot a Europa, i la que ara queda, jove i poderosíssima, preparada per continuar la història. Ella mateixa ho explicava en una entrevista a Capgròs, abans d’una d’aquelles grans cites europees, amb una frase que avui sona gairebé com una síntesi de tot el camí: “són molts anys treballant molt per guanyar-nos el respecte a base de rendiment”. Aquesta ha estat la biografia col·lectiva del CN Mataró femení. Primer fer-se mirar, després fer-se témer, finalment fer-se respectar.

La seva carrera també explica la metamorfosi d’un club. Quan Cambray va començar, el Mataró encara estava construint l’aposta pel femení. Amb els anys, aquella aposta es va convertir en projecte, el projecte en equip guanyador i l’equip guanyador en una referència europea del waterpolo femení. En aquell trajecte hi ha hagut entrenadors, fitxatges, jugadores internacionals, planter i talent, però Cambray hi ha posat una cosa menys visible i igualment imprescindible: continuïtat. Va ser allà quan el club va aixecar la Copa LEN amb un gol seu clau; era allà quan el Mataró va començar a trencar hegemonies; era allà quan el Sorrall es va acostumar a mirar d’igual a igual qualsevol rival; i era allà, encara, quan la Champions va tornar a trucar a Malta.

Per això el seu adeu té una dimensió que va més enllà d’una baixa esportiva. Plega una jugadora, sí, però també plega una manera d’entendre el grup. Cambray ha estat capitana en el sentit més ampli de la paraula: no només braçalet, sinó costura interna. A Capgròs explicava que una capitana ha de “vetllar perquè aquesta barreja funcioni dins i fora de l’aigua”, i aquesta barreja ha estat una de les claus del Mataró dels darrers anys: talent local, jugadores de fora, estrelles internacionals, joves de planter i una idea compartida de club. Ella hi afegia un matís profundament mataroní: “que qui vingui se senti Mataró molt seu”. Fer equip també era això: fer ciutat.

La Clara ha estat, a més, una jugadora contra el tòpic físic. En un esport d’impacte, contacte i centímetres, ella va convertir el cos petit en avantatge, la lectura en força, el nervi en arma. Ho deia amb una barreja d’orgull i lucidesa: “em sé les debilitats físiques però les solvento d’una altra manera”. D’aquesta altra manera n’han sortit gols inesperats, accions de murri, defenses incòmodes i partits on el seu pols semblava marcar el ritme emocional de tot l’equip. Si la Clara hi era, el Mataró tenia una espurna diferent.

El seu llegat queda en el palmarès, en les imatges, en les finals, en les copes i en aquella Copa LEN que va encendre la primera foguera continental. Però queda sobretot en les jugadores que venen darrere. Clara Cambray no ha estat només una jugadora amb molts títols. Ha estat una època. Una veu. Un pont. El fil que cus la primera Europa del CN Mataró amb el present de les grans finals i amb el futur que ja empeny des del planter. Se’n va sense la Champions, però amb alguna cosa potser més difícil: haver ajudat a construir un club que ja no demana permís per somiar-la.

Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp

• Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
• Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta