El passat 9 d'octubre va morir als vuitanta-dos anys Mariano Roy Vidal, un dels millors futbolistes de la història del Club Esportiu Mataró. Nascut a la nostra ciutat el 3 d'abril de 1943, va començar a jugar a futbol amb la Penya Marina i al futbol base de la Penya X (1957-1961), club en què va destacar molt, cosa que el va portar a jugar amb la Selecció Catalana juvenil. L'any 1961 va ingressar al CD Mataró, destacant també a Tercera Divisió, cosa que el va portar a fitxar pel FC Barcelona el 1963. Al club blaugrana va jugar durant la temporada 1963-1964, concretament al CD Condal (1963-1964), que llavors era l'equip filial de l'entitat i va finalitzar la temporada vuitè a Tercera Divisió. Segons consta al registre oficial del club, aquella campanya Roy va disputar un partit amistós amb el primer equip del Barça, el seu estimat Barça, concretament el 3 de setembre de 1963 contra la Gramenet, jugant com a titular i anotant un gol. El matx va finalitzar amb 3-4 a favor dels culers, que van jugar amb Alavedra, Rayas, Ferrer, Gràcia, Marañón, Mur, Roy, Cubilla, Villaverde, Sánchez i Rifé, amb Cardona i Morchón a la banqueta.

Després d'una temporada al club blaugrana, el 1964 Mariano Roy va tornar a la seva ciutat, de la que sempre va ser un gran enamorat, com també ho va ser del seu estimat CD Mataró (ara CE Mataro), club de què va ser soci fins a la seva mort. La temporada 1964-1965, amb l'equip a Tercera Divisió, es va proclamar campió del Trofeu Moscardó, guanyant la final al Balaguer, en un dels moments més importants de la història del club.

L'any del servei militar va ser destinat a Menorca, on va jugar a la UD Mahón, equip en què va coincidir amb jugadors com Bustillo i Planas, que van jugar després a Primera Divisió, al Barça i al Saragossa respectivament. Aquella temporada 1965-1966 està considerada com la millor de la història del futbol menorquí, ja que l'equip de Maó va acabar la lliga com a primer classificat i invicte, i va disputar la fase d'ascens a Segona Divisió, malgrat que la va perdre davant del Xerez. Aquell any, però, sempre ha quedat per al record a la memòria dels afeccionats més veterans de l'illa de Menorca.

Un cop llicenciat, Roy va tornar a la seva ciutat, disputant una temporada més amb el CD Mataró (1966-1967), en què va ser el jugador que més partits va jugar amb l'equip (36, anotant 9 gols). Durant les diverses temporades que hi va jugar, al club groc-i-negre va compartir vestidor amb jugadors com Meya, Benages, Celaya, Soto, Esindi, Xirau, Mañosa, Tosca, Lagunas, Visa, Villanueva, Villa, Roca, Rodon, Polo, Jurado, Estrems, Martínez, etc., a les ordres d'entrenadors com Nicola, Martí, Hospital, Falguera o Xirau.

El 1967 va fitxar pel CD Blanes, on va jugar durant nou temporades i va aconseguir un històric ascens a Preferent. El 25 de juliol de 1976 va rebre un homenatge per part del club, disputant-se un amistós contra un combinat de veterans del FC Barcelona. Aquell dia, a més, va rebre la Medalla a la Lleialtat Esportiva de la Federació Catalana de Futbol. Un merescut reconeixement.

Roy va ser un futbolista de gran qualitat tècnica, jugant normalment com a extrem dret, si bé a la Penya X i al Blanes va fer-ho també com a davanter centre. Estem indubtablement davant d'un dels grans jugadors de futbol que ha donat la nostra ciutat, un dels pocs que va arribar a l'elit malgrat que no va poder triomfar amb el primer equip del FC Barcelona, potser l'espina que li va quedar clavada en la seva carrera esportiva. Perquè a més, un tret definitori d'en Roy va ser el seu amor pels colors blaugranes, tal i com es va posar de manifest en el seu funeral, que va començar precisament amb els acords del Cant del Barça. Una bandera blaugrana i una senyera cobrien el fèretre, com no podia ser d'una altra manera.

Un cop retirat, en Mariano va jugar per als veterans de l'Alarona durant alguns anys, però el que va ser una autèntica passió per al nostre protagonista va ser la Penya Laru, que considerava la seva segona casa, un lloc on va passar alguns dels millors moments de la seva vida junt amb els grans amics que hi va fer. Allà va fundar un equip que portava el nom de "Barca" (escrit així), que va durar mentre a la penya hi havia lliga de futbol 11. Primer com a jugador i després com a seguidor, mai no es va perdre un partit d'aquest equip. Sense dubte, la Penya Laru va representar per a en Roy un espai fonamental i molt important en la seva vida, una gran família.

Però si hi ha una característica que definia Mariano Roy, més enllà de les seves destacades virtuts futbolístiques, era el seu sentit de l'humor i la seva bonhomia, que va mantenir fins al darrer moment, fins i tot en els més complicats, doncs havia lluitat incansablement contra diverses malalties. El dia del seu funeral va ser un comentari recurrent entre els assistents, que van deixar petit el tanatori de la nostra ciutat, ple de gom a gom, com les grades del camp del Mataró en les tardes de futbol dels anys seixanta en què Roy era habitual protagonista. Persona bromista, sempre de bon humor, va caracteritzar-se per fer la vida més agradable a aquelles persones que la van compartir amb ell: la seva esposa Carmina, els seus fills David, Eva i Marc, els néts (Pol, Paula, Oriol, Berta, Àlex, Jana i Ona), familiars, amics i companys.

Treballador durant anys a la secció d'afinatge de l'empresa Albo S.A., en aquest punt permetin-me un breu apunt personal: el pare de qui signa aquest article va treballar amb ell a l'empresa a principis dels anys setanta i recorda amb carinyo com de tant en tant els treballadors organitzaven partits de costellada en què, amb samarreta groc-i-negra o blaugrana, en Mariano Roy encara demostrava la seva qualitat. El meu pare, molt jovenet llavors i amb pocs recursos, recorda com aquest li pagava el dinar que tenia lloc després dels partits. En Josep Patau, també company a la mateixa empresa, recorda que, quan es disputaven partits de solters contra casats, sempre guanyaven els solters quan en Roy ho era. Quan es va casar, i per tant va passar a jugar amb els casats, els solters ja no van tornar a guanyar. Ja jubilat, com molts altres companys, participava a les tradicionals trobades d'extreballadors d'Albo per la festivitat de Sant Eloi (1 de desembre), patró dels treballadors del metall. En Mariano s'encarregava sempre de trucar per telèfon, llibreta en mà, a tots i cadascun dels seus antics companys per convocar-los al dinar anual.

Vaig trobar al funeral, entre molta altra gent coneguda, l'amic Kiku Rimblas, un altre jugador històric del CE Mataró, molt afectat per la trista pèrdua. La mort d'en Mariano li va fer recordar inevitablement el seu pare, l'estimat president Francesc Rimblas, amb qui eren inseparables. En Kiku, emocionat, crec que va encertar a definir-me perfectament en Mariano Roy: "una de les millors persones que he conegut, un gran mataroní, un gran soci del CE Mataró... en definitiva, un dels grans". Poca cosa més podem afegir. Descansi en pau.

Comentaris