Capgròs
Des de fora, la Llar Santa Maria de Mataró continua sent, essencialment, la mateixa casa. Manté aquella presència de casa gran, senyorial, integrada a la ronda de la República i reconeixible per un barri que fa dècades que conviu amb ella. Aquesta era una de les premisses del projecte: no perdre l’arrel, no convertir un lloc amb història en un equipament anònim. Però només cal creuar la porta per entendre que, per dins, gairebé tot ha canviat. La reforma integral inaugurada aquest dimecres 16 de setembre no ha consistit simplement a pintar parets, renovar instal·lacions o posar al dia un edifici antic. Ha estat una transformació molt més profunda: fer que sigui la casa la que s’adapti a les persones que hi viuen, i no les persones les que s’hagin d’adaptar a les limitacions de la casa. És aquesta la gran diferència.
Durant uns 45 anys, la Llar Santa Maria ha ofert atenció residencial a persones adultes amb discapacitat intel·lectual i necessitats de suport extens i generalitzat. Ho ha fet des d’un edifici que inicialment no havia estat concebut per a aquest ús: una antiga casa senyorial reconvertida amb el pas dels anys, adaptada sempre que era possible i sostinguda, sobretot, per la capacitat dels equips professionals de fer funcionar bé un espai que cada vegada responia menys al model d’atenció que es volia oferir.
Passadissos estrets, poques sales àmplies, dificultats de circulació, mancances d’aïllament i una distribució que obligava sovint a encaixar necessitats noves en una arquitectura pensada per a una altra època. La casa tenia calidesa, records i identitat, però també havia acumulat límits. Ara sembla una altra casa sense haver deixat de ser la mateixa.
- I aquest equilibri és probablement el principal èxit d’una reforma que ha suposat una inversió global d’1,8 milions d’euros i que converteix Santa Maria en una de les peces més valuoses de la xarxa de serveis de la Fundació el Maresme.
Una joia de la corona que necessitava posar-se al dia
La Llar Santa Maria atén actualment 25 persones adultes. Vint hi viuen de forma permanent, en un servei residencial operatiu els 365 dies de l’any, i cinc més utilitzen el Centre d’Atenció Especialitzada (CAE) com a servei diürn. Totes les places formen part de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública. Al seu voltant hi treballen una trentena de professionals.
Aquestes xifres expliquen només parcialment el que representa el centre. Una residència d’aquestes característiques no és simplement un lloc on dormir i menjar, ni tampoc un recurs assistencial entès en el sentit més estricte. És habitatge, suport, rehabilitació, fisioteràpia, estimulació, acompanyament emocional, comunicació, activitat quotidiana i relació amb les famílies. És, sobretot, la casa d’un grup de persones que necessiten molta ajuda en diferents àmbits de la seva vida.
D’aquí que l’arquitectura no sigui mai neutral.
Un passadís massa estret pot complicar una transferència. Una mala distribució pot dificultar el treball de dos professionals alhora. Una sala sorollosa pot generar malestar. Un espai poc intuïtiu pot dificultar l’orientació. La manca d’intimitat pot afectar una cosa tan bàsica com sentir que aquell lloc és casa teva. La nova Santa Maria ha intentat abordar totes aquestes qüestions alhora.
S’han reorganitzat circulacions i espais comuns, s’han ampliat i racionalitzat les zones de pas, s’ha treballat la ventilació i l’entrada de llum natural i s’ha actualitzat l’equipament als requeriments d’accessibilitat i funcionalitat actuals. No són només millores arquitectòniques. Són eines assistencials. En una llar destinada a persones amb necessitats de suport elevades, poder moure’s millor significa també poder ser més autònom. Disposar d’espais diferenciats permet ajustar millor les activitats. Tenir zones tranquil·les ajuda a regular estímuls. I preservar espais personals reforça una intimitat que durant massa temps els equipaments assistencials no sempre van situar al centre del model.
El primer pis, per viure
Una de les decisions més importants ha estat reorganitzar la casa perquè la primera planta quedi essencialment destinada als dormitoris.vÉs una manera de separar més clarament les activitats compartides dels espais privats i de preservar la intimitat dels residents. Les habitacions s’han adequat també a la normativa actual i a les necessitats de les persones que hi viuen. Pot semblar una qüestió menor davant d’altres actuacions més vistoses, però no ho és. Una residència és un equipament social; per a qui hi viu és casa. I una casa necessita llocs compartits, però també portes que es puguin tancar.
La reforma ha volgut recuperar aquest sentit domèstic sense renunciar a tot allò que exigeix un servei especialitzat. Per això l’edifici combina ara zones residencials amb espais terapèutics i d’activitat clarament diferenciats. Hi ha un nou gimnàs, que permet reforçar les intervencions de fisioteràpia i manteniment funcional. També una sala sensorial, especialment important en un centre on l’estimulació multisensorial forma part del treball amb algunes de les persones ateses. S’hi afegeixen espais per a les famílies, zones de relació i una sala d’usos múltiples que multiplica les possibilitats del centre. Si abans una mateixa estança havia de donar resposta sovint a necessitats molt diferents, la reforma permet disposar d’ambients amb funcions més definides però també amb prou flexibilitat per adaptar-se al dia a dia. Aquesta és probablement una de les grans potencialitats de la nova Llar: poder individualitzar molt més sense perdre la vida compartida.
Un altre dels espais que ha canviat és el menjador principal, que ha estat adaptat tenint en compte també les necessitats de persones amb dèficit visual. Al centre es manté, a més, cuina pròpia, una característica que contribueix a conservar aquest component de llar més enllà de la lògica purament institucional. En un equipament d’aquest tipus, moltes de les coses que per a la resta de la població són automatismes requereixen planificació i suport. Menjar, anar al lavabo, comunicar una necessitat, desplaçar-se entre dues sales o participar en una activitat poden exigir sistemes, ajudes tècniques o acompanyaments diferents segons cada persona.
- Per això el model de treball de Santa Maria s’organitza a partir del Programa d’Atenció Individual (PAI). Cada usuari té uns objectius i unes formes d’intervenció determinades segons les seves necessitats, capacitats i preferències.
L’atenció quotidiana es combina amb estimulació cognitiva, fisioteràpia, tecnologia adaptada i sistemes de comunicació augmentativa o alternativa quan són necessaris. La reforma permet que aquestes eines no hagin d’encaixar forçadament en espais poc adequats, sinó que sigui el mateix edifici qui faciliti el model de treball. Això es nota especialment en alguns dels nous recursos. Entre les millores més singulars hi ha dos banys adaptats desenvolupats en coordinació amb l’Espai Mataró Cuida-CareCityLab de l’Ajuntament de Mataró. No són simplement lavabos més grans o accessibles. Incorporen tecnologia de vídeo i so que permet crear ambients relaxants i multisensorials segons les preferències de cada persona. És una intervenció que resumeix bé el canvi de mirada que hi ha darrere del projecte.
Una activitat quotidiana com la higiene pot ser un moment especialment delicat per a persones amb determinades necessitats de suport. La possibilitat de modular l’ambient, reduir estrès i adaptar estímuls converteix una infraestructura aparentment funcional en una eina de benestar. Això és, en bona mesura, el que la reforma intenta fer arreu: utilitzar l’espai per cuidar millor. No es tracta només d’eliminar barreres físiques, sinó d’entendre que l’accessibilitat també pot ser sensorial, comunicativa i emocional.
La Fundació el Maresme ha plantejat precisament aquest 2026 com un any d’adaptació progressiva. Estrenar una casa nova, encara que sigui al mateix lloc, també exigeix temps. Les persones que hi viuen han de reconèixer espais, establir noves rutines i convertir novament l’edifici en casa seva. Per això, una de les prioritats és fer aquest procés amb especial cura pel benestar emocional i l’estabilitat dels residents.
Quedar-se al barri també era important
Durant els anys en què es va començar a plantejar què fer amb Santa Maria, una de les alternatives hauria pogut ser buscar un altre emplaçament i construir des de zero. Però la Fundació tenia una idea clara: sempre que fos possible, volia quedar-se on era. No només per preservar l’edifici. També perquè aquesta casa ja forma part de la ciutat.
El barri coneix la Llar Santa Maria. Els residents formen part del barri. Els professionals entren i surten cada dia per la mateixa porta. Les famílies saben arribar-hi. Hi ha comerços, serveis i equipaments al voltant. Aquesta vinculació, construïda durant dècades, també té valor. Traslladar un servei així a un espai perifèric, potser més fàcil de construir però més desconnectat de la vida urbana, hauria resolt algunes qüestions arquitectòniques i n’hauria generat d’altres. La reforma ha optat per una altra fórmula: conservar l’arrel i revolucionar l’interior.
Aquesta aposta comunitària no acaba aquí. La nova Llar vol obrir alguns dels seus recursos a l’entorn i explorar la possibilitat de compartir espais amb entitats del barri o equipaments com el centre cívic. La sala sensorial és un dels recursos que podria tenir també aquesta projecció. La idea és senzilla però poderosa: si la comunitat ha ajudat a sostenir un equipament, l’equipament també pot retornar coses a la comunitat. “Fer retorn social”, en paraules utilitzades durant la inauguració. És una manera d’allunyar-se del model de residència com una bombolla tancada, separada del carrer per una porta que delimita dos mons. Les persones amb discapacitat formen part de la ciutat i la llar on viuen també.
Una casa que havia estat “a la corda fluixa”
La inauguració de dimecres tenia, per tot això, un component emocional difícil de dissimular. Entre les famílies hi havia la sensació d’haver arribat al final d’un procés que no sempre havia estat segur. Jaume Calsapeu, representant de les famílies, recordava que durant diferents moments la continuïtat de la Llar Santa Maria havia estat “a la corda fluixa”, envoltada de missatges d’incertesa i condicionada fins i tot per diferents operacions urbanístiques. Per això definia la inauguració com un “dia històric” que reforça l’autoestima de la Fundació el Maresme. La frase que millor resumia l’impacte de la reforma era, però, molt més senzilla: “Sembla una altra casa”. Ho sembla. Però Calsapeu també recordava que cap reforma arquitectònica pot explicar per si sola què és una llar: “Som humans, som vulnerables; la calidesa és la Llar”. És probablement l’altra cara imprescindible del projecte.
Es poden eixamplar passadissos, comprar tecnologia, millorar la ventilació i fer sales sensorials. Tot això és important. Però l’equipament només funciona si després hi ha persones que saben cuidar. I Santa Maria té una plantilla d’una trentena de professionals que ho fa cada dia. Els qui hi són cada dia
La directora de la Llar Santa Maria, Estel Amatller, aprofitava precisament la inauguració per reivindicar aquesta feina. Parlava de professionals que “sempre hi són”, també durant els moments extraordinaris: confinaments, temporals o qualsevol situació que alteri la normalitat. “Acompanyem en tots els moments de la vida i necessitem que ens acompanyin”, reclamava.
La reforma millora de manera molt notable les condicions materials per desenvolupar aquesta feina, però l’estrena arriba també en un moment en què el sector social manté oberta la reivindicació de millors condicions laborals i d’una equiparació salarial amb altres àmbits de l’atenció pública. El conseller de Drets Socials i Inclusió, Raúl Moreno, va recollir aquesta demanda durant l’acte i va recordar el compromís del Govern d’invertir 600 milions d’euros durant quatre anys per avançar en la millora dels salaris del sector social. “Si volem que ens cuidin, les persones han de poder pagar les factures a final de mes”, va resumir.
La Fundació el Maresme manté una relació continuada amb el Departament de Drets Socials per prestar diferents serveis d’atenció a persones amb discapacitat intel·lectual i altres necessitats vinculades al neurodesenvolupament. Durant aquest 2026, el Departament ha abonat 6,16 milions d’euros corresponents als serveis prestats per l’entitat. La xifra ajuda també a entendre que Santa Maria no és una illa, sinó una peça d’una xarxa molt més extensa.
La inauguració que arriba en l’any dels 60
La reforma coincideix, a més, amb un aniversari especialment rodó. La Fundació el Maresme celebra aquest 2026 els seus 60 anys d’història. Sis dècades durant les quals l’entitat ha anat construint una xarxa que acompanya persones amb discapacitat intel·lectual i trastorns del neurodesenvolupament en diferents etapes de la vida: des de l’atenció precoç fins a l’educació especial, la inserció laboral, l’atenció diürna o els serveis residencials. Per això l’estrena de Santa Maria tenia alguna cosa de celebració pròpia dins de la celebració gran.
Usuaris, treballadors i famílies compartien dimecres aquella satisfacció poc espectacular però molt recognoscible que produeixen les coses quan finalment queden ben fetes. Després d’anys de projectar, adaptar, discutir necessitats i conviure amb les limitacions de l’edifici antic, la casa podia ensenyar-se sense excuses. La presència institucional hi va posar el marc. L’alcalde de Mataró, David Bote, va reivindicar la manera de treballar conjunta entre administracions i entitats i va vincular el projecte amb la tradició de la ciutat en polítiques de cures. “Sumant és com es construeix”, va dir, contraposant aquesta filosofia a dinàmiques socials basades en la divisió.
El conseller Moreno va anar en una línia semblant i va assegurar que hi ha “molt a aprendre” de les polítiques de benestar social de Mataró. Però en una inauguració com aquesta, els discursos institucionals eren gairebé la banda sonora. La notícia era la casa. No és només estar millor: és poder fer més coses La gran virtut de la reforma es mesurarà probablement a partir d’ara, quan passi l’efecte de la inauguració i els nous espais entrin definitivament en la normalitat.
Serà quan el menjador funcioni cada dia, quan el gimnàs permeti fer una intervenció que abans era més difícil, quan la sala sensorial ajudi una persona a regular-se o quan una família pugui disposar d’un espai millor per compartir una estona. Un equipament més adequat no només permet estar millor. Permet fer millor la feina. Aquesta és la potencialitat real de Santa Maria. Els professionals disposen de més recursos per adaptar l’atenció a cada persona. Les activitats no han de competir tant pels mateixos espais. Les circulacions són més senzilles. Els dormitoris guanyen intimitat. Les zones comunes poden complir millor la seva funció comunitària. L’accessibilitat deixa de ser una suma de solucions afegides amb els anys per passar a formar part de la concepció global de l’edifici. I això és especialment important quan es treballa amb persones amb necessitats de suport extens i generalitzat.
No hi ha dues persones iguals. Una pot comunicar-se oralment i una altra necessitar sistemes augmentatius. Una pot desplaçar-se amb relativa autonomia i una altra requerir suport físic constant. Algunes necessiten estimulació; d’altres, reducció d’estímuls. Hi ha persones amb afectacions visuals, necessitats motrius o dificultats per anticipar determinats canvis. La qualitat d’un servei d’aquestes característiques depèn precisament de la capacitat de no aplicar una única resposta a tothom.
I la nova Llar Santa Maria permet afinar molt més. Una casa preparada per continuar sent casa Potser per això la millor manera d’explicar la reforma no és enumerar metres, sales o tecnologies. És pensar què hauria passat si no s’hagués fet. Amb el temps, aquella casa senyorial adaptada successivament hauria anat quedant més lluny del model d’atenció que la Fundació vol desenvolupar. Més difícil per als treballadors. Menys còmoda per a les persones que hi viuen. Més limitada per incorporar noves eines. La reforma assegura una altra cosa: futur.
Permet que Santa Maria segueixi allà on sempre ha estat, al mig de Mataró, coneguda pel seu barri, conservant una arquitectura i una memòria pròpies, però disposant ara d’un interior capaç d’acompanyar les necessitats del present.
Això la converteix en una de les joies de la corona de la Fundació el Maresme. No perquè sigui l’edifici més nou. Precisament no ho és. Ho és perquè resumeix una manera d’entendre les cures: aprofitar una història construïda durant dècades, respectar els vincles que ja existeixen i invertir perquè les persones puguin viure i ser ateses en millors condicions. Dimecres, mentre usuaris, famílies i professionals recorrien els nous espais, hi havia orgull. Però sobretot hi havia alleujament. La casa que havia anat quedant petita, estreta i antiga continua al mateix lloc. Continua sent Santa Maria. Només que ara, finalment, la casa s’assembla molt més a la manera com la Fundació el Maresme fa temps que vol cuidar les persones que hi viuen.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris