Capgròs
El Museu de Llavaneres ha incorporat una peça excepcional: un piano Erard de 1880 que va pertànyer al pintor Nicolás Alfaro Brieva. La donació, feta per la família Rocha —últims habitants de la casa que l’artista es va fer construir al municipi—, no és només l’arribada d’un instrument històric. És també la porta d’entrada a una història que connecta art, paisatge i memòria local.
El piano, que conserva també una pintura realitzada pel mateix Alfaro, és una peça de gran valor patrimonial. Però, sobretot, simbolitza el vincle profund entre l’artista canari i Sant Andreu de Llavaneres, on va trobar inspiració i on va deixar una empremta arquitectònica i cultural que encara avui perdura. Nicolás Alfaro Brieva va néixer a Tenerife al segle XIX i va morir a Barcelona el 1905. Pintor de temàtica històrica i paisatgística, va viure molts anys a la capital catalana i va viatjar per Europa, assimilant influències diverses. Aquest bagatge es reflectiria després en la seva residència de Llavaneres.
A finals del segle XIX, Alfaro s’instal·la temporalment al municipi, atret pel paisatge i per aquell fenomen emergent que marcaria la identitat local: l’estiueig. Llavaneres es consolidava com a destinació de segona residència per a famílies benestants, sobretot barcelonines, que hi arribaven amb tren a partir de juny i s’hi quedaven fins a la tardor.
En aquest context, Alfaro no es limita a passar temporades: decideix arrelar-hi part del seu projecte vital. Cap al 1880 compra terres i hi impulsa la construcció de la seva finca: la futura Ca l’Alfaro. No era una casa qualsevol. Alfaro dissenya una casa-torre d’estil suís, amb línies nòrdiques poc habituals a la comarca, acompanyada de la casa del masover, una torre d’aigües i un jardí romàntic.
L’interior estava ricament decorat. Les parets lluïen murals pintats per ell mateix, sovint paisatges amb animals. El menjador combinava enteixinats de fusta i embigats decoratius; el saló es dividia amb columnes salomòniques; hi havia un petit oratori amb vitralls de colors i una finestra d’aire arabesc. L’estudi de l’artista s’ubicava a la part superior de la torre.
A la façana exterior encara destaca un plafó vegetal motllurat i una inscripció bíblica: “Si el senyor no hagués edificat la casa, en va haguessin treballat els que l’edifiquen.” Una frase que revela la dimensió simbòlica que Alfaro donava a la seva llar.
D’herència privada a patrimoni públic
Després de la mort del pintor, la finca passa per diferents mans. Un segle més tard, el 1986, el darrer propietari la ven a una promotora que volia construir-hi gairebé 200 habitatges. El projecte, però, no prospera. El 1988, l’Ajuntament de Llavaneres adquireix l’espai i el converteix en l’actual parc de Ca l’Alfaro. La casa monumental s’ha destinat des de llavors a usos municipals, amb sala d’actes i exposicions, integrant-se en la vida cultural del poble. Del jardí romàntic original només en queda el record, però la torre continua sent un referent visual i històric.
El piano com a fil de memòria
La donació del piano tanca, en certa manera, un cercle. L’instrument retorna simbòlicament a la comunitat una part de la història d’aquell artista que va contribuir a definir el paisatge cultural de Llavaneres. Més enllà del seu valor material, el piano recorda que darrere de molts espais patrimonials hi ha històries personals, mirades artístiques i decisions vitals que han acabat modelant el territori.
El llegat de Nicolás Alfaro no és només pictòric ni arquitectònic. És també el d’una manera d’habitar el paisatge, de dialogar amb l’entorn i de deixar petja. I avui, gràcies a un piano centenari, aquesta història torna a sonar.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris