Capgròs
Hi ha episodis de la postguerra catalana que van quedar amagats sota el pes de la repressió i del silenci, però que vistos vuit dècades després adquireixen una força històrica enorme. Un d’aquests va tenir lloc al Maresme, concretament a Dosrius, el 18 d’abril de 1946, quan la casa pairal d’Esteve Albert i Corp, Can Batlle, va acollir la que la Fundació Reeixida defineix com “la reunió política clandestina de més envergadura dels primers set anys de franquisme a Catalunya”. Segons la documentació divulgada per l’entitat, aquella jornada una quarantena d’independentistes, protegits per escamots armats, van organitzar la primera Conferència general del Front Nacional de Catalunya (FNC) i hi van aprovar, entre altres punts, la possibilitat d’atemptar contra Franco en una de les seves visites a Barcelona.
- Aquest dissabte 18 d’abril a les 12 del migdia, la Fundació Reeixida hi tornarà per convertir aquell escenari en un lloc de memòria.
- L’acte es farà a la casa pairal d’Esteve Albert, a Dosrius, i hi participaran familiars dels reunits a la masia fa vuitanta anys, l’historiador i doctor en Ciències Polítiques Fermí Rubiralta i el president de Reeixida, Oriol Falguera.
- El punt de trobada serà a les 11.30 h al carrer del Torrent d’en Vergés, davant l’Institut Els Roures; des d’allà hi haurà una caminada d’uns quinze minuts fins a la masia, mentre que els veterans seran traslladats en cotxe. La mateixa convocatòria adverteix que l’accés té un pendent pronunciat.
La figura clau d'Esteve Albert
Per entendre el pes d’aquella reunió cal entendre primer la figura d’Esteve Albert, una de les grans baules entre el Maresme, l’independentisme dels anys trenta i la resistència clandestina posterior. Nascut a Dosrius el 4 de febrer de 1914, a la mateixa masia de Can Batlle, es va interessar de ben jove pel folklore i es va vincular a Palestra i després a Nosaltres Sols!, al costat de noms com Joan Bachs, Joan Layret i Domènec Gironès, configurant el que la nota situa com l’entramat independentista maresmenc dels anys trenta. També va participar en els fets del 6 d’octubre de 1934 i va mantenir la seva línia d’acció durant la Guerra Civil.
La seva trajectòria es va fer encara més decisiva en la postguerra. Després de passar per l’exili i per la presó, Albert es va integrar al Front Nacional de Catalunya i va col·laborar amb els serveis secrets aliats, aportant informació sobre moviments de vaixells al port de Barcelona, trasllats de tropes i línies defensives als Pirineus. La nota explica que disposava d’una emissora amb la qual transmetia missatges a Londres des del carrer Pelai de Barcelona, mentre també feia arribar informació a Perpinyà. A més, va editar el butlletí del FNC Horitzons entre el setembre de 1945 i el juny de 1946. Quan es va plantejar celebrar una gran trobada clandestina del Front, ell va oferir la seva casa de Dosrius. Aquest gest no va ser menor: va convertir una masia del Maresme en centre neuràlgic de l’oposició antifranquista interior.
El context de 1946 era el d’una esperança accelerada. Acabada la Segona Guerra Mundial, molts militants confiaven que la derrota del feixisme europeu acabaria provocant també l’ensorrament del règim franquista. Segons Reeixida, el FNC havia intensificat tant les xarxes d’evasió i informació com les accions de propaganda, fent visibles banderes catalanes al port de Barcelona el 1944, a la Sagrada Família el 1945 i a la Universitat de Barcelona el 1946. Paral·lelament, des de Perpinyà havia començat a entrar armament procedent de la Resistència francesa: metralladores, metralletes, pistoles, munició, explosius, fulminants i metxa. Aquella acumulació de recursos responia a una idea clara: elevar el nivell de les accions contra el règim.
La reunió de Dosrius i l'objectiu clar: el dictador
En aquest marc s’arriba al 18 d’abril de 1946. La reunió de Dosrius es va fer sota protecció armada i amb un dispositiu de desplaçament discret: grups que van sortir de Barcelona i van arribar per diferents vies a Cardedeu, Llinars i Mataró, a més d’altres expedicions en autobús cap al Maresme. El lloc triat era Can Batlle, la casa d’Esteve Albert. Allà no només es van debatre línies polítiques, sinó també plans operatius molt concrets: des d’una operació per falsificar bitllets de cent pessetes fins al projecte més contundent, atemptar contra Franco aprofitant una de les seves visites a Barcelona, amb càrregues explosives col·locades en punts de pas estudiats prèviament per la Secció Militar del FNC.
Després d’analitzar diversos recorreguts del dictador, es va considerar especialment viable el tram entre Esplugues i Collblanc, on es podrien aixecar llambordes, buidar-ne la sorra i encabir-hi una càrrega explosiva activada a distància. Aquell mateix impuls va anar acompanyat d’altres accions: explosius al monument franquista a la Victòria, al local del SEU, a una finestra del Govern Militar i a la porta de la SIM al carrer Ample. Segons la reconstrucció de Reeixida, el volum de les accions “començava a pujar” exactament com s’havia acordat a la conferència de Dosrius.
La repressió, però, va arribar aviat. Dos mesos després, quan militants de la Secció Militar es disposaven a desplegar una quadribarrada i una estelada de grans dimensions a l’estadi de Montjuïc coincidint amb la final de la Copa del Generalísimo, un dels integrants va ser detingut i torturat. La caiguda posterior de bona part de la secció militar va portar maltractaments a Via Laietana i llargues condemnes de presó. El pla contra Franco no es va executar, però la conferència de Dosrius va quedar com una mostra extrema de fins on havia arribat l’organització clandestina en aquells anys.
Per això l’acte d’aquest dissabte no és només una commemoració local. També és una manera de recordar que, al Maresme, fa vuitanta anys, hi va haver una de les decisions més radicals i menys conegudes de l’antifranquisme català interior. I que darrere d’aquell episodi hi havia la figura d’Esteve Albert, activista cultural, home de xarxes, de clandestinitat i de país, capaç de convertir la seva masia de Dosrius en un espai central de la resistència. Més endavant s’establiria a Andorra, col·laboraria amb Estat Català, ajudaria a activar el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans, rebria la Creu de Sant Jordi el 1990 i moriria el 1995. Però abans de tot això, el seu nom ja havia quedat unit a una data que el Maresme no hauria d’oblidar: 18 d’abril de 1946.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris