Capgròs
La Cartoixa de Montealegre és un dels tresors patrimonials més singulars de Catalunya i, alhora, un dels més desconeguts. Situada al municipi de Tiana, a la serralada de Marina, és l’única cartoixa subsistent a Catalunya que encara conserva una comunitat de monjos. Aquesta condició excepcional, sumada al fet que es tracta d’un monestir de clausura que no es pot visitar, la converteix en un espai envoltat de misteri, espiritualitat i història viva que desperta fascinació entre historiadors, excursionistes i amants del patrimoni.
La història de la cartoixa es remunta al segle XV, quan la comunitat cartoixana de Vallparadís (Terrassa) buscava un lloc més aïllat per viure segons l’ideal contemplatiu de l’orde fundat per sant Bru. El 1415 es van adquirir terrenys al coll de Montalegre, amb una antiga ermita i restes d’un priorat agustinià, i s’hi va iniciar la construcció del nou monestir. El gran claustre amb vint cel·les eremítiques es va acabar el 1448, mentre que l’església es completà el 1463, configurant un conjunt arquitectònic d’estil gòtic auster i funcional, fidel a l’esperit cartoixà.
Des del principi, el complex va ser concebut com un monestir fortificat, envoltat per muralles i torres defensives, un element poc habitual que evidencia la importància estratègica i espiritual del lloc. El principal artífex de les obres va ser el germà Joan d’Enea, procurador i ecònom de la casa durant dècades.
L’època d’esplendor: segles XVII i XVIII
La Cartoixa de Montealegre va viure el seu màxim esplendor entre els segles XVII i XVIII, quan s’hi van ampliar dependències, es construí un segon claustre amb noves cel·les i es configurà un gran pati d’honor amb hostatgeria, biblioteca i espais de servei. La comunitat administrava extensos dominis des de l’edifici de la Conreria, que actuava com a centre agrícola i logístic.
Aquest creixement es va interrompre al segle XIX, marcat per saquejos, desamortitzacions i exilis. El 1835 els monjos van haver d’abandonar definitivament el monestir, que fou incendiat i espoliat. No va ser fins al 1867 que l’orde cartoixà va poder recuperar l’espai i iniciar-ne la restauració, un procés que s’allargaria dècades.
Guerres, destruccions i renaixement
El segle XX tampoc va ser fàcil. Durant la Guerra Civil espanyola, la comunitat fou dispersada, sis monjos van morir violentament i els edificis van patir incendis i saquejos. Malgrat tot, el 1939 els cartoixans van tornar i van reprendre la seva vida austera i silenciosa, restaurar el conjunt i mantenir la tradició contemplativa que encara avui defineix el monestir.
Arquitectura austera però plena de detalls únics
Un dels aspectes que fa única la Cartoixa de Montealegre és la seva arquitectura. El gran claustre presenta capitells sense ornamentació, coherents amb el vot d’humilitat de l’orde, i voltes de maó disposat a sardinell d’un color ataronjat molt característic. També destaca el sistema hidràulic medieval, que portava aigua corrent a totes les cel·les mitjançant mines, pous i canals, un exemple avançat d’enginyeria monàstica. Malgrat els segles d’història, destruccions i reconstruccions, Montealegre continua sent un referent espiritual i cultural per a Catalunya. Ha donat dos pares generals a l’orde cartoixà i manté intacte el carisma fundacional. Avui, més de sis-cents anys després, segueix sent un espai de silenci, recolliment i tradició que resisteix el pas del temps.
Precisament aquesta combinació de monestir viu, arquitectura medieval, història convulsa i inaccesibilitat és el que converteix la Cartoixa de Montealegre en un lloc únic: no és només un monument, sinó una institució viva que continua habitada i fidel a l’esperit amb què va néixer.
Les notícies més importants de Mataró i Maresme, al teu WhatsApp
- Rep les notícies destacades al teu mòbil i no et perdis cap novetat!
- Entra en aquest enllaç, fes clic a seguir i activa la campaneta
Comentaris